dijous, de gener 15, 2015

Temps de Canvi


Perquè no volem renunciar a cap dels nostres somnis, si encara no t'has apuntat a les primàries de Compromís, encara estàs a temps de fer-hohttps://compromis.net/primaries/?ref=banner


dimecres, de gener 07, 2015

diumenge, de gener 04, 2015

dissabte, de gener 03, 2015

Costa se n’ha anat quan ell ha volgut


L’eixida de Ricardo Costa del parlament valencià, arriba tard i malament, i ha demostrat que el dirigent del PP de Castelló ha fet durant anys el que ha volgut tant en el seu partit com en les institucions, amb la conveniència i beneplàcit dels seus. Des de 2009, quan va ser imputat pel TSJ pel cas Gürtel, Costa sols va patir una esperpèntica i temporal suspensió de militància del PP per atribuïr-se el carrec de secretari general del PPCV, únic “càstig” del seu partit que va patir , ja que fins i tot després de la seua imputació, va continuar en la candidatura autonòmica del PP en 2011,

Ricardo Costa, ha estat 20 anys com diputat autonòmic, cinc legislatures seguides, i durant elles ha estat sempre envoltat de polèmiques, les gravacions que el relacionarien en les intermediacions amb l’empresari Ortiz ( cas Brugal), les implicacions de la seua empresa Cas Legis amb l’entramat del Cas Fabra , o tot el que s’ha llegit o escoltat sobre el cas Gürtel, amb moments èpics com els de la petició dels 100 grams de “caviar” .

Costa és una icona d’una generació de dirigents de primera línia del PP de Castelló, amb pes importantíssims, que tots han acabat tenint problemes seriosos amb la justícia, Carlos Fabra, Victor Campos, Manuel Cervera, Vicente Rambla, Francisco Martínez, tot ells de la generació i grup d’Alberto Fabra, i que han ajudat a mostrar el pitjor de la classe política; gent que ha aprofitat els càrrecs públics i el poder institucional, en molts casos per a benefici propi o d’amics, gent, en molts casos, investigada en greus casos de corrupció, i tot ells, casos, com el de Costa, de gent que se n’ha anat de les institucions quan han volgut i no perquè el partit els haja obligat a fer-ho, i el més greu, de casos com els de Costa, d’una nissaga de polítics amb poder, és que no passarà a l’historia per haver aconseguit res per a la gent a la qual ha representat”

I si és necessari ampliar la plantilla de bombers del consorci després d’entrar a donar servei a l’aeroport?



La seguretat de l’aeroport detrau personal als parcs de bombers que han de doanr servei a tota la població.
Igual  és necessari buscar un acord entre les administracions implicades, per solucionar la situació creada per la destinació de bombers a l’aeroport.
El Consorci  Provincial de Bombers ( participat per la Diputació, administració autonòmica i ajuntaments)  ha signat amb l’empresa gestora de l’aeroport de Castelló, LAVALIN (SNC-LAvalin Aeropuerto de Castelló SAU) un conveni de prestació de serveis en data 5 de setembre de 2014.

Anteriorment a la signatura d’aquest conveni, ja des d’abril de 2014, el consorci donava servei a l’aeroport, per tota la normativa aeronàutica de l’ OACI que obligava a la presència de bombers en les instal·lacions per totes les gestions realitzades.

A pesar d’aquestes noves obligacions dels bombers, que afectarien a tres dels quatre parcs de la demarcació provincial ( Orpesa, Benicarló i Nules, deixant fora al de Segorbe), en cap cas s’ha incrementat la plantilla de professionals, fet que repercuteix necessariament en els propis treballadors i la prestació del servei públic que han de donar.
           
Així, des d’abril de 2014, 8 bombers dels tres parcs afectats, havien de donar servei a l’aeroport, després d’haver rebut els preceptius cursos de formació pràctica i teòrica en Astúries al “Centro de formación Jovellanos”.  Aquests 8  bombers, necessàriament eren trets dels torns, guàrdies i lliurances de la plantilla existent. “Al centre Jovellanos van anar 8 bombers i 2 comandaments”.
           
En el cas del parc de bombers de Nules i Benicarló, la dotació normal seria  10 bombers de guàrdia en cada torn ( i 6 bombers en el cas d’Orpesa i Segorbe). En total, la plantilla de bombers entre tots els parcs serien d’uns 50 en cada cas en els grans ( Benicarló i Nules ) i uns 30 en Segorbe i Orpesa.
            Ara, 30 bombers més dels tres parcs afectats han rebut formació teòrica i pràctica per poder prestar servei a l’aeroport,  i el conveni signat estableix que en una primera fase es donarà un servei de 4 bombers i un cap de dotació, durant cinc dies a la setmana i 8 hores al dia, en la segona fase es concretarà d’acord amb els vols que es realitzen.
            Aquest trasllat de bombers a l’aeroport, deixa als parcs afectats en serveis mínim ( dels 10 recomanables en els dos parcs grans, poden quedar-se en 6, que serien el serveis mínims, i en el cas d’Orpesa, dels 6  es poden quedar en 4).
            Ara, aquesta pràctica, tant després com abans del conveni, ha suposat deixar als parcs o bé en serveis mínims ( amb el que això ocasiona, ja que no es podria actuar en més d’un cas d’emergència per zona, al tindre la dotació mínima), o carregant els dies de descans dels bombers, els quals no estarien cobrant aquestes hores de més com extraordinàries, sinó a preu de salari normal.
            El Consorci, cobra segons conveni a tant l’hora a Lavalin per donar aquest servei (en un ventall que va  des dels 41,37 € en el cas del cap d’operacions fins als 30,48 € en el cas del bomber ras), i es dóna el cas, per tant, que si el bomber que fa aquest servei és algun dels que hauria d’estar en descans, si que ho cobrarà en la nòmina, però si és un dels bombers dels que haurien d’estar en eixe moment atenent al parc de zona, no cobrarà més, i el consorci sí ingressarà aquests diners.¿suposadament?
            De tot plegat, es trau la conclusió que allò raonable i sensat, sabent com des de fa dècades no es cobreixen baixes i jubilació i no es convoquen places de bombers que estan en les mínimes ( sempre dins de la legalitat però lluny d’allò òptim,  i recordat com l’últim concurs oposició va ser al 2007” , haguera estat crear les noves places que necessita l’aeroport, perquè igualment hagueren pogut ser assumides a mig termini pel Consorci, ja que existeixen vacants suficients), i més, quan el cost a l’erari públic seria el mateix ( Lavalin a fi de comptes té l’explotació de l’aeroport subvencionada i igual paga el servei per tindre bombers), ara, els bombers han de fer més hores al mes de les que seria normal, i els parcs estan en dotacions mínimes, i l’administració té un cost  igualment com si tinguera una plantilla de 30 persones més. 

dijous, de gener 01, 2015

Compromisos primaris.

Compromisos primaris.

En teoria, ara tots i totes les persones candidates a alguna cosa hem de fer propostes i campanya electoral de cara al procés de primàries en el qual està immersa la coalició Compromís, i no deixa de ser en certa manera complicat, perquè bé és cert que el programa electoral no el fa i ni l’ha de fer cada candidat, sinó ha de ser debatut i aprovat per la coalició en el seu procés particular en cada àmbit.
            I més, fer propostes en abstracte, declaracions de bones intencions, en matèries que superen, com és el meu cas, l’àmbit territorial, pot sonar fins i tot pretensiós.
            Per tant, quines propostes ens poden diferenciar a cada persona candidata?, l’estil personal, les actituds i aptituds?, l’experiència?, la solvència demostrada o per demostrar?
Entenc que podem exposar les nostres inquietuds i prioritats, saben que anem a ser part d’un conjunt, on és obvi que no tots venim de la mateixa tradició política i no tenim la mateixa visió de les coses al 100%, i això, és un gran valor d’este projecte compartit.
Tots i totes sumem, i cadascú, des del seu àmbit de prioritats, per això, aniré explicant algunes de les meues.

Un nou model de relacions entre en el nostre territori:
  
Som terra, hem viscut la i de l’agricultura durant generacions senceres, a meitat de segle passat va irrompre el  sector turístic en el litoral amb la transformació econòmica i territorial que va suposar a  certs pobles, això, junt a un industrialització de les àrees del taullel, va permetre diversificar, poc l’economia.
            I els processos de despoblació de l’interior es van incrementar, la gent, tant d’altres parts de l’estat com de les nostres pròpies comarques, van anar concentrar a la gent en les àrees de pujança econòmica mentre altres, sense eixides econòmiques, van anar a menys.
            I obviament, s’invertia allà on hi havia més gent; les escoles, centres de salut, infraestructures, dotacions públiques, dependències de l’administració...m i l’abisme entre el litoral i la costa ha anat a més.
            Qui havia de pagar el cost d’eixe progrés?, on deixaríem ara els residus, les incideneradores i abocadors, qui generaria l’energia, on anirien les presons, i tots aquells projectes que generen controvèrsia?, allà on hi haja menys gent per mostrar l’oposició i tinga un impacte més diluït entre la població.
            I no sé que pensaras tu, però este model sembla insostenible; perquè hem depredat el territori i els seus recursos, s’ha perdut qualitat de vida, les massificacions junt a la desertificació humana no sembla un sistema a perpetuar.
            Quin compromís es pot adquirir; una administració preocupada per canviar aquesta dinàmica, perquè no es tanquen més escoles, centres de salut, i serveis vitals en l’interior.

Incentivar realment les eixides econòmiques en les zones amb menys possibilitats, des d’un prisma de la sostenibilitat, sensatesa i respecte a l’entorn ( exemples com el de la indústria tèxtil en Vilafranca, que ha permés, amb moltes dificultats, mantindre la població en aquell roda dels Ports-Alt Maestrat, és un cas a seguir, ajudar i recuperar), industrialització sostenible de l’interior, infraestructures respectuoses, reconèixer també en el nostre territori “deutes històrics”  respecte a les zones oblidades, polítiques reals per facilitar mercats a marques de qualitat de productes autòcton, inversions en potenciar el patrimoni històric, cultural i arquitectònic de tot el territori.
Òbviament, és difícil i complex, però el tindre-ho en ment i la volutat de fer-ho, és el primer pas, en les agendes d’altres, segur que ni ix.