La religió és
un fenomen complex que ens configura con individus i societats, ja que a banda
del que són les creences individuals, com a societat ens basem en costums i
visions de la realitat, i en maneres d’organitzar-nos que vénen marcades per
eixes creences col·lectives, que no són solament ja el fons de les creences en
el més enllà i la transcendència i els contes de la divinitat i d’alló
invisible, sinó les pròpies bases culturals.
Per tant, la religió és quelcom que
mereix molt d’analisi de fins qui punt ens marca i determina en els
comportaments. El nostres país i el nostre estat, s’ha creat baix el
catolicisme i aixó, per a bé o per a mal, ens marca i ens quadra en tots els
aspectes de la vida, encara que després nosaltres siguem apòstates, ateus o pastafaris.
No hi ha país ni estat ni
col·lectivitat considerable del món que no estiga baix d’un marc de creences i
cultura, que no tinga a sobre una cosmovisió del que podríem equiparar a un
religió; fins i tot els experiments dels estats laics, declarats sense religió
pel poder polític, han hagut de conviure amb les pràctiques i costums de la
població, amb una o vàries religions preponderats. I en els estats “ aconfessionals” com el
nostre, no cal que us conte la intromissió i poder que la jerarquia
eclesiàstica té encara de manera visible o subliminal.
Per tant, si s’analitza la creació
d’eixa “ Europa unida”, on no es deixa entrar als països musulmans, com és el
cas de Turquia ( amb més territori a Europa geogràficament ubicat a Europa per
exemple que Malta, Xipre, Luxemburg i equiparable a Eslovènia o
Bèlgica) i es manté en la cua i llisa d’espera Bòsnia i Hercegovina (
amb un 40% de musulmans) Kosovo ( 95% de musulmans) Albània 56%, però si es va
deixar entrar de primeres a Croàcia, de
preponderància cristiana, per tant, deixa clar de què estem parlant.
I si ja dins d’eixa Europa, deixant
a banda el ritme propi dels països de l’Est, en el seu camí des del seu sistema
econòmic de planificació central de l’Estat al capitalisme neoliberal de la UE,
la gran batalla és entre el nord d’Europa amb els PIGS ( traduït com a porcs),
inicials de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, que junt a Irlanda, serien els
estats de la UE occidental on va esclatar més ferotgement la crisi, i els que
més s’identifiquen en amb el cristianisme catòlic ( en el cas de Grècia, amb el
cristianisme ortodox); els Estats on es va exigir des del nord l’austericidi,
el sacrifici, l’esforç... el països que vivien en la laxitud.
I açó fa interessant una relectura
dels assajos recopilats per Max Weber en “ l``etica protestat i l’esperit
del capitalisme” publicat a l’albor del segle passat i el qual va ser obra
de referència no sols per a l’estudi de les religions, que també sinó en la sociologia, anàlisis de
les estructures econòmiques, i tot el que es vulga. Com tot, les tesi agosarades
són criticades i per a revisar, però, en este cas, apunta fets objectius molt interessants,
de fins a quin punt el protestantisme va influir en la creació del capitalisme
que ara coneixem.
La contraposició del protestantisme front al catolicisme, i com el primer
comporta hàbits i idees que duen a l’èxit econòmic amb una maximizatció del rendiments
i minimització de la despesa que es considera prescindible. La veneració com deure diví de la professió i
el treball, com a fi i no mitjà, conceptes com el sacrifici pel treball; els
catòlics es preocupaven més d’alló espiritual i de l’altre món, els protestants
d’este món, del treball, d’alló material, l’estalvi, l’acumulació de les
riqueses, més ascetisme i més món palpable. Calia superar alló de treballar per
a poder viure dels catòlics, per viure per treballar.
Benvingut el treball a destall, premiar al més treballador, divisió de salaris...ens devem no a viure,
sinó al treball. L’anàlisi dóna per a molt, i es podria extraure que precisament
és eixe comportament col·lectiu religiós els que ha dut a uns Estats a la crisi
i a altres a poder capejar-la, o també, cas contrari, es podria analitzar com a
que eixa Unió Europea del capital i no de les cultures, ha volgut precisament
crear un nou monstre polítics gens plural i homogeni, on sols una cosmovisió és
la correcta, i des del principi ens ha forçat des del minut zero a adoptar a
tots la lògica dels protestants; el capitalisme salvatge i ultramuntà, que en
alguns Estats on ja era predominant sols ha suposat seguir el seu full de ruta,
però en altres, amb fets culturals diferents, ha suposat l’esclafit de la
societat, l’ensorrament de les estructures socials i econòmiques, per ser
suplantades d’altres alienes que no eren les nostres i per a les quals la
nostra societat no estava adaptada i per això ha generat eixa crisi que ara
estem patint.
Crisi que deixarà allò
simbòlic de la nostra religió preponderant, però que remou i dinamita els
comportament d’allò religiós que va més enllà de les creences i era el pòsit
cultural. L’Europa protestant vol fer passar “per l’aro” a l’Europa catòlica?,
l’europa de l’esforç, del treball, del capitalisme, vol canviar l’europa que
vénen com a la de la siesta, de bon viure, dels malfaeners? ( enteneu-me
l’exageració).
Està clar que açó dóna
per a moltes tesi culturals, o potser m’haja deixat de fer efecte la medicació,
però... obrir el debat és apassionant .
