diumenge, d’abril 12, 2026

L’escola rural de la Vall de Miravet (Cabanes): educació i vida quotidiana en la postguerra













A mitjan segle XX moltes zones rurals del País Valencià tenien un accés molt limitat a l’educació. Les partides agrícoles disperses —com la Vall de Miravet, dins del terme municipal de Cabanes— es trobaven a certa distància del nucli del poble i la major part de la població vivia en masos o en xicotets grups de cases. Esta dispersió dificultava l’escolarització regular dels xiquets i xiquetes, ja que el desplaçament diari fins al poble sovint resultava llarg i complicat. Per este motiu es van crear escoles rurals unitàries, que permetien oferir una educació bàsica als infants que vivien al camp.

L’expedient municipal conservat de l’Ajuntament de Cabanes, datat entre 1945 i 1947, permet reconstruir la història de l’escola de la Vall de Miravet: la creació de l’aula, el lloguer de la casa de la mestra, les obres necessàries per a fer-la habitable i l’inventari del material escolar. Este conjunt documental és una font molt valuosa per entendre com funcionaven les escoles rurals valencianes en la postguerra.

L’escola de Miravet apareix documentada com una “escuela nacional mixta”, és a dir, una escola on assistien conjuntament xiquets i xiquetes. Este tipus d’escoles eren habituals en zones rurals amb poca població escolar, ja que permetien reunir tots els alumnes en una única aula sota la responsabilitat d’un únic mestre o mestra. Per tal de posar en funcionament el centre, l’Ajuntament de Cabanes va haver de llogar una casa situada a la mateixa partida per destinar-la a escola. El contracte d’arrendament indica que el propietari de l’immoble el cedia al consistori perquè s’hi instal·lara l’escola nacional recentment creada, a canvi d’un lloguer anual de 275 pessetes pagat per trimestres. El mateix document assenyala que el municipi va invertir 1.415 pessetes en obres per adequar la casa i convertir-la en un espai apte per a l’ensenyament. Esta situació era relativament habitual en les escoles rurals del moment, ja que molts ajuntaments no disposaven d’edificis escolars propis en les partides agrícoles i optaven per adaptar cases particulars.

A més de l’edifici escolar, l’Ajuntament també va gestionar el lloguer d’una altra casa destinada a habitatge de la mestra. En les escoles rurals era freqüent que el docent residira prop del centre, sobretot en zones allunyades o de difícil accés. El contracte signat l’1 d’octubre de 1945 establia que Daniel Capdevila Ribés, propietari d’una casa situada al centre de la Vall de Miravet, la llogava al consistori perquè hi visquera la mestra nacional destinada a l’escola. El preu acordat era de 350 pessetes anuals, pagades també trimestralment. Abans d’ocupar la casa, l’Ajuntament va realitzar diverses obres per tal de fer-la habitable. Un document de l’expedient detalla la relació de jornals i materials utilitzats en estes obres, amb una despesa total de 640,50 pessetes. Entre els materials adquirits apareixen guix, rajoles i maons, així com la compra d’un armari i el pagament de jornals a un albañil. Esta inversió municipal s’havia d’amortitzar posteriorment mitjançant descomptes en el lloguer.

Els inventaris de 1946 i 1947 permeten conéixer amb detall el material existent a l’aula. Entre els objectes inventariats apareixen diversos elements característics de l’escola franquista. En primer lloc hi havia objectes de caràcter religiós i polític, com un crucifix, un quadre de la Immaculada, un retrat del Caudillo, un retrat de José Antonio i una bandera d’Espanya. També hi havia mapes —d’Europa, de la península Ibèrica, de la província de Castelló i un mapamundi—, llibres escolars d’aritmètica i enciclopèdies elementals, així com mobiliari bàsic com pupitres, armaris, pissarres i tinteros.

La presència d’estos elements mostra clarament el model educatiu imposat durant el règim de Francisco Franco després de la Guerra Civil espanyola. L’escola no sols tenia una funció educativa, sinó també ideològica. El sistema escolar franquista utilitzava l’ensenyament com un instrument d’adoctrinament polític i religiós. La presència obligatòria del crucifix, dels retrats dels dirigents del règim o de la simbologia nacional no era casual: formava part d’un projecte de control ideològic de la societat. A més, la llengua pròpia del territori, el valencià, estava totalment prohibida en l’ensenyament i en l’administració, i l’educació es feia exclusivament en castellà. Això va suposar una ruptura amb les polítiques educatives anteriors i una clara repressió cultural.

Cal recordar que l’esforç més important per portar l’educació al món rural s’havia produït durant la Segona República espanyola. Durant aquell període es va impulsar un ampli programa de construcció d’escoles públiques i de renovació pedagògica amb l’objectiu de reduir l’analfabetisme i garantir l’accés universal a l’educació. La voluntat era apropar l’escola a la població, especialment en les zones rurals. A Cabanes, a més de la de la Vall de Miravet, també es va crear una altra escola rural a la partida de la Ribera, amb la mateixa finalitat d’atendre els xiquets i xiquetes que vivien en esta zona del terme municipal.

Els documents també identifiquen la mestra destinada a Miravet durant aquells anys: María Concepción Vendrell Martí. La seua firma apareix en els inventaris del material escolar i en altres certificacions. En moltes escoles rurals, el mestre o mestra era una figura clau dins de la comunitat, ja que sovint era una de les poques persones amb formació acadèmica de la partida i exercia també una funció cultural i social.

Amb el pas del temps, la realitat del món rural va anar canviant. La millora de les comunicacions, la concentració escolar i el despoblament progressiu de moltes zones agrícoles van provocar el tancament de moltes escoles rurals menudes. L’antiga escola de la Vall de Miravet també va acabar perdent la seua funció educativa. Des de fa ja algunes dècades, l’edifici que havia albergat l’escola és la vivenda habitual d’una parella que l’ha restaurat i condicionat com a habitatge, conservant en part l’estructura original de l’edifici.

L’expedient conservat sobre l’escola de la Vall de Miravet permet, per tant, reconstruir una part significativa de la història social i educativa del terme de Cabanes. A través de contractes, inventaris i documents administratius es pot observar l’esforç d’un ajuntament menut per portar l’escola a una partida rural dispersa, però també es fa evident el context polític i ideològic en què funcionava aquell sistema educatiu. Estos documents no sols expliquen la història d’una escola, sinó també la d’una època marcada per la postguerra, la repressió cultural i la transformació del món rural valencià.








L’hospital d’avantguarda de la guerra a Cabanes










El Col·legi de Metges de Castelló, amb motiu del seu centenari, va publicar un butlletí especial dedicat a la història de la sanitat a la província. En aquell número es va incloure un article del metge castellonenc Juan Guallar Segarra, en el qual descriu el funcionament dels hospitals de guerra a la província durant el conflicte.

Entre aquests centres sanitaris apareix una referència molt detallada a l’hospital d’avantguarda de Cabanes, instal·lat a les antigues escoles del poble.

Font:
http://www.comcas.es/b100/hospitalesguerra.htm


El front de guerra al sector de Cabanes (maig de 1938)

Per comprendre la funció d’aquest hospital cal situar-lo dins del context militar del moment. Durant la primavera de 1938 el front de guerra es trobava molt prop de Cabanes, en el sector interior del Maestrat.

Els combats es desenvolupaven especialment a la zona de les Coves de Vinromà, mentre que Cabanes quedava immediatament a la rereguarda del front. A poca distància del poble, a la zona del Pla de l’Arc, es va habilitar també un aeròdrom provisional utilitzat per l’aviació republicana.

Aquesta disposició explica el paper de Cabanes dins del sistema sanitari republicà: els ferits procedents dels combats eren evacuats cap al poble, on eren atesos i classificats a l’hospital instal·lat a les escoles. Des d’allí, els casos més greus eren traslladats a hospitals de rereguarda situats a Castelló o Benicàssim.


Testimoni del funcionament de l’hospital

A continuació, el fragment del text del metge Juan Guallar Segarra, que descriu la creació i el funcionament dels hospitals de guerra a la província de Castelló.

“La iniciación de la Guerra Civil encontró a Castellón sin otra instalación hospitalaria que el Hospital Provincial perteneciente a la Diputación Provincial, ya que algunos pequeños hospitales locales dependientes de edificaciones abandonadas por el Decreto de Expropiación de Bienes religiosos de Mendizábal habían ido perdiendo su uso con el paso de los años.

En la zona republicana, tras la anarquía de los primeros momentos, se creó una red hospitalaria organizada tras el nombramiento como jefe de la Sanidad Militar del doctor José Puche Álvarez, catedrático de Fisiología.

Se crearon varios grupos de hospitales militares, entre ellos el 4º Grupo, que comprendía las provincias de Valencia, Castellón y Teruel. Al frente fue nombrado el profesor Juan Peset Aleixandre, catedrático de Medicina Legal.

Bajo esta dirección se fueron creando en la provincia diversas instalaciones hospitalarias, instaladas en edificios ya existentes y con funciones distintas.

Entre los centros creados se encontraban:

  • Centros de acción antituberculosa: Villa Dolores (Castellón)
  • Hospitales de sangre para las Brigadas Internacionales: Lucena, Almazora y Las Villas
  • Hospitales de guerra especializados: Alquerías del Niño Perdido
  • Hospital de guerra de vanguardia: Cabanes
  • Hospital para convalecientes: Fuente en Segures (Benasal)
  • Hospital mixto de Alcora.

De este modo se organizó una red hospitalaria bajo el control del 4º Grupo de Hospitales Militares a partir de 1937.”



Instal·lació de l’hospital de Cabanes

Segons el testimoni, el segon hospital de guerra instal·lat a la província va ser el hospital d’avantguarda de Cabanes.

La seua creació va respondre a l’avanç de les tropes franquistes des d’Aragó cap al territori de Castelló. Davant la proximitat del front, el comandament sanitari republicà va decidir instal·lar un hospital més pròxim a la línia de combat per poder atendre i classificar els ferits abans d’enviar-los als hospitals base.

L’hospital es va instal·lar en una escola construïda feia pocs anys, situada al costat de la carretera que travessava el poble. L’edifici tenia planta quadrada amb un pati central.

La distribució interior era la següent:

  • a l’entrada es trobaven les oficines del director i del comissari
  • a continuació hi havia la sala de cures i el quiròfan
  • en l’altra banda es situaven la farmàcia i el magatzem.

Al voltant del pati central es van habilitar les sales per als ferits. En una ala es va instal·lar la primera sala amb unes quaranta llits, sota la responsabilitat del doctor José Crespo Leal. A l’altra ala es va muntar la segona sala, dirigida pel doctor Montes, procedent de València.

Les condicions eren molt precàries. Les llits eren estretes i no hi havia ni cadires ni tauletes, de manera que els ferits deixaven les seues pertinences sota el llit.

Una antiga capella situada a l’est del pati es va utilitzar per als ferits terminals, que eren tractats amb morfina per alleujar el dolor. Els morts eren transportats directament al cementeri del poble.


L’ofensiva de maig de 1938

La situació de l’hospital va canviar radicalment a començaments de maig de 1938. En aquell moment el front estava estabilitzat a les Coves de Vinromà.

Poc després el centre va quedar sota control del XXII Cos d’Exèrcit republicà, comandat pel coronel Ibarrola. Al mateix temps es va instal·lar un aeròdrom provisional al Pla de l’Arc, a l’oest de Cabanes, on es van concentrar diversos avions republicans.

El 16 de maig de 1938 es va iniciar una ofensiva contra les posicions franquistes de les Coves de Vinromà. Durant aquells combats van passar per l’hospital més d’un miler de ferits, que eren classificats segons la gravetat:

  • ferits per operar i quedar ingressats
  • ferits per operar i traslladar a hospitals base
  • ferits lleus que podien ser evacuats
  • ferits molt greus que eren traslladats a la capella per esperar la mort.

Evacuació de l’hospital

El 22 de maig de 1938 es va ordenar evacuar l’hospital davant el perill que l’avanç franquista ocupés la Pobla Tornesa, fet que hauria tallat la comunicació amb Castelló.

L’evacuació es va fer amb gran rapidesa i es va haver d’abandonar gran part del material.

Després de l’evacuació, part del personal sanitari va ser traslladat a altres hospitals republicans, especialment al complex hospitalari de Benicàssim i a centres sanitaris de Castelló.



dimecres, de març 25, 2026

A què va condemnar la Inquisició a Antonio Gadea, de Cabanes, el 1748 per opinar que la Mare de Déu era una “puta”, negar la virginitat de Maria, dir que no creuria que Déu fos el pare de Jesús sense “acte carnal”, blasfemar contra el cel i els sants i trencar un escapulari del Carme?


El fiscal de València contra Antoni Gadea teixidor de llenços, veí que va ser de Guadassuar, al present de Cabanes.
Per proposicions.Té contra si aquest reu set testimonis formals ; cinc d’ells majors de 25, i tots són de crèdit.
fol. 8
Amb data de 24 de juliol de 1748 es va rebre al tribunal una carta de Dr. Fèlix Barberà clergue, advocat, i notari de l’ofici: es deia en ella que Manuel Salvador havia oït el reu moltes proposicions blasfemes, que es refereixen en la mateixa carta, i que dóna ordre escrita aquesta carta.
fol. 10
En virtut del que s’hi conté es reconeix la carta, i el mateix advocat declara formal cosa alguna; però citat Maria Llorens, que té edat de 34 anys, diu que aquest reu té de costum, per qualsevol ocasió que tinga amb sa muller o veïna pròxima en la seua pròpia casa, dir que la mare de Déu era una puta, càrrec que no vol creure que Déu fes ser sa mare mentre no la veja tenir acte carnal; i havent traçat el signe de la Creu havia dit al reu que Maria Santíssima era sa mare, no ho creuria mentre el Pare del mateix reu no tingués acte carnal amb Maria Santíssima; que amb el motiu de visitar-la en la mateixa veïnat del reu li ha oït altres proposicions semblants, sent públiques, i estant presents escandalitzada la veïnat.
En segona declaració havia dit que el testimoni el reprenia per semblants proposicions, i responia el reu que això no era mal: que per l’estat del mateix any ho oïa a dir des d’una finestra —no pot ser així sinó que Déu estiguera borratxo— cita per conteste a Rosa de Riba.
fol. 14

Rosa, tenint de 31 anys, contesta formal en la mateixa proposició: que no vol creure que la mare de Déu siga sa mare mentre no veja el seu pare sobre ella tenint acte carnal; que no creurà que Déu siga verge i pare de tots, encara que vaja amb el Crist crucificat, fins que veja que Déu estava sobre sa mare; i que de tots tenint acte carnal.
Té present que a casa del reu li ha oït dir moltes vegades, i que per aquest motiu molts del veïnat han estat escandalitzats; i que no necessita de molta causa per escandalitzar el veïnat amb les seues proposicions.
fol. 18
I que responia que totes eren bogeries, i un altre disbarat.
fol. 20
El tercer testimoni formal és Manuel Salazar de 44 anys, llaurador, qui per declaració diu que va escoltar la carta que al principi d’aquesta sumària es declara haver oït a aquest reu coses semblants o molt veïnes: les mateixes proposicions que queden dites, encara que aquest testimoni les recorda amb poca claredat.
—No ho vull creure que la Mare de Déu siga verge ni mare meua, ni ho creuré mentre no veja el meu pare sobre ella tenint acte carnal—
Que tampoc creu que Déu siga pare de tots mentre no veja el reu que està sobre la mare de tots tenint acte carnal.
I que per l’agost del mateix any de 1748 ho va oir dir; i la mateixa proposició afegeix que al mateix reu ja estava condemnat, i que quant abans vingués una legió de dimonis per endur-se’l seria millor.
fol. 22B

Manuel Salvador de 25 anys, llaurador, i Gabriela Marcaceli de 26, contestaren formal en haver oït al reu les mateixes proposicions diverses vegades per viure en la mateixa veïnat, i encara que l’han reprès no es coneix esmena.
El primer diu que ho va sentir diverses vegades.
Ella respon que habitava en la mateixa casa del reu; i afegeix que havent-se citat la justícia al reu en el mes d’agost pròxim passat, representant-li la dita, responia el reu altres disbarats dient que no era pecat.
Afegeix en la ratificació que, reprenent-lo en una altra ocasió, el testimoni del reu grosses blasfèmies que deia —respongué que es cagava en el cel i en tots els sants d’ell—; que en una altra ocasió havent renyit aquest reu i maltractat la seua muller havia dit en presència del testimoni que els dimonis ja tardaven a venir per ell i endur-se’l; que si s’agafaven a l’escapulari del Carme se’l llevaria del coll com de fet ho féu, trencant-lo amb ira i llançant-lo per una finestra.
I que en aquesta ocasió acudí una veïna anomenada Pasquala Fuster.
fol. 34
Aquesta, tenint 56 anys, només diu haver vist el reu dins llançar amb molta ira, tenint l’escapulari a la mà, que amb la mateixa ira el tirà cap a la finestra; i que en aquesta ocasió la muller del reu estava cridant.
Tots els testimonis declaren de públic, i que no saben si s’embriaga el reu, ni si pateix alguna malaltia.
Es ratifiquen sense novetat, i reconeguts els escrits del tribunal no resulta cosa alguna.
fol. 39
Es va treure extracte, i vist per cinc qualificadors quant a l’objectiu i subjectiu el van declarar per heretge formal.
En aquest estat s’ofereix fiscal la prova de l’any 1748; es va votar presó del reu amb càrrecs secrets, amb requeriment de detenció, i es reconegueren els escrits del mateix tribunal.
En el Consell a 19 de desembre de 1748 es confirmà el vot, i executada la presó.
En la Audiència ordinària fou preguntat si coneixia tots els cristians vells , respongué bé a tal pregunta; quant a doctrina sap, i diu no pressumir el motiu de la seua presó.

En la mateixa Audiència, i monitoris d’estil, fou posat en un banc sense camisa, preguntant-li si coneixia el motiu d’haver-lo portat al Sant Ofici , i havia dit que no se li havia ofert cap.
A l’acusació fiscal presentada en 20 de desembre de 1749 havia dit que amb el motiu d’una quaresma que passà fa molts mesos, es trobava a una gran febre, havia quedat privat de sentit i de les seues mans, i advertit la seua família, impacient pronuncià algunes expressions de maledicció de Déu.
Però que no recorda haver dit les que se li imputen tan escandaloses, sinó que estigué enajenat pel seu patiment, i per aquesta ocasió li donaren per remei, que en una vegada va ser una lliura i en una altra mitja, i que no recorda què li se li va donar; i després li digueren diverses persones que havia dit molts disbarats a quants passaven pel carrer.
I que en moltes ocasions no pronuncià les proposicions que es diuen en l’acusació, i ho nega absolutament haver-les dites, ni haver pensat en elles.
Al càrrec 2º diu que li sembla encara que no pot assegurar-ho que una vegada una dona anomenada Pasquala li reprengué davant de Maria Llorens que el testimoni diu haver dit en comú algunes blasfèmies.
Haver tirat vots a Déu i altres expressions d’impaciència per la seua necessitat; i que li respongué que no era pecat, i nega haver dit que es cagava en el cel i en tots els sants; i que encara que sabia que estava condemnat, que només en una ocasió, que no recorda davant de quines persones, havia dit que vinguera una legió de dimonis i se l’emportara.

I que tardaven a venir per l’escapulari que portava, se’l llevaria i que en efecte se’l va llevar i el va trencar com es diu en el capítol ; però que després se’l va tornar a posar, i demanà perdó a Déu Nostre Senyor, i conclogué demanant perdó amb moltes llàgrimes, assegurant que només estant fora del seu seny havia proferit tals blasfèmies de què se l’acusava; i que en tal mala opinió que se’n derivava, hauria estat per motiu de la seua gran necessitat, que li feia pronunciar expressions d’impaciència que ara confessava.
Que havia confessat sense reserva el que tenia en la seua consciència, i per tot tornava a demanar misericòrdia amb moltes llàgrimes.
Rebuda la causa a prova, havent comunicat el reu amb el seu advocat, es va fer la publicació dels testimonis.
Als capítols del segon testimoni diu que, no estant borratxo, no podria haver dit tals proposicions, i plorant afegeix que és cristià i com a tal no podria proferir-les.
Que és veritat només que algunes vegades ha pronunciat vots a Déu i vots a propòsit, i que això potser fou el que es diu que havia escandalitzat el veïnat.
Sentint-se dir que una persona que es cita havia estat mossa de casa pobra seua , respon que no pot ser altra que Rosa Ribes, parenta que vivia en la seua companyia i se separà per una causa que tingué amb ella.

I que podria ser també Maria, una anomenada Javiera, muller de Joan, o la tercera anomenada Gabriela Marcacell, que vivia també en la seua companyia; i per no pagar els lloguers de la casa els tragué a ambdues d’ella.
Al capítol 3º afirma que no havia proferit tals proposicions, i ho diu amb molta dolor i llàgrimes.
El mateix repeteix sobre el capítol del tercer testimoni, afegint amb llàgrimes:
“Ací està el meu cos: feu-me’l trossos i veureu el meu cor, que no he dit tals coses”.
Al capítol 5º diu que no recorda que li haguera reprès la persona que es cita, encara que és cert que ha tractat de bagassa a Rosa Ribes (citada pel tercer testimoni), però que això fou perquè no volia pagar el lloguer de la casa.
Al capítol 4º torna a negar les proposicions; i confessa només que, pressionat per la seua necessitat de demanar almoina i no trobant qui el socorreguera, pronuncià desesperat alguns vots contra Déu, dient:
“Déu m’ha desemparat”.
I nega el que diu el tercer testimoni d’haver-lo reprès, perquè no recorda que l’haja reprès altra persona que la que té ja declarada en el capítol 2nd d’aquesta acusació.
I que fallà igualment el que diu el tercer testimoni quant al costum que se li suposa de blasfemar, a excepció dels vots a Déu i a propòsit.
I el que diu de no haver tingut el reu accident, que ho pregunteu al seu patró, perquè li passà amb una beguda d’aiguardent, com té confessat, i assegura que li la donà un frare descalç.
Als quatre temps de Quaresma, responent…
València contra Antonio Gadea
Negant les proposicions, i que encara que estant en el seu seny les haguera dites les confessaria com a sincer, perquè coneix la seua gravetat.
Que és cert que, amb el motiu d’haver-se embriagat, els seus pobres béns la justícia secular va dir que els dimonis se l’emportaren, i que se n’aniria als inferns, però no cap de les blasfèmies que li imposa el testimoni.
Que el testimoni i el tercer que no recorda haver-lo reprès en la forma que es diu en aquesta causa.
87
Havent-se reconegut el reu, pel que resulta de les deposicions dels cinc testimonis formals i dels descàrrecs de les seues proposicions, i el seu costum de blasfemar en altres casos, perquè es declare la veritat havia dit plorant:
“Aquí està el meu cos; feu de mi el que vulgueu, perquè jo no recorde haver dit tals coses; pietat i misericòrdia, que no puc dir més.”
I demanava perdó humilment.
88
Comunicà amb el seu advocat la còpia que se li donà de la publicació, i el 3 de març presentà respectuosament les seues defenses amb interrogatoris perquè s’examinaren els testimonis que presentava per a això.
I havent-se donat compte d’això al comissari notari Don Luis Cebrián, s’examinaren els 18 testimonis acordats en l’interrogatori; les seues edats majors de 25.
Sobre la pregunta de si patia el reu les quartaneres (febres quartanes), que suposa la contestació, entre ells el testimoni Gregorio Cayetano, barber.
A la pregunta de què, per a la seua curació, prengué certa beguda que li féu perdre els sentits.
I se li havia dit que fou tractat per un religiós descalç i per mà de Teresa Cebrián, no hi ha contestació clara de cap dels dos.
91
A la pregunta del divuitè testimoni, Juan Ramos, que encara que no va veure el reu beure aiguardent, però el veié pel carrer que anava caient i rodolant pel carrer amb un pal a sotracs, i parlant fora de si.
I que en efecte caigué, i el portaren a casa seua.
I que sabé i veié públicament que havia pres llavors una lliura d’aiguardent.
Maria Llorens, que es cita per a això, havia dit que ella li la va anar a buscar i li la portà.
I que estant amb això la prengué, i després se’n va eixir de casa, i anava molt inquiet pels carrers, sacsejant amb un pal a tots els que trobava fins que el van dur a casa.
Sobre la pregunta si deposem testimonis d’alguna enemistat entre el reu i Juan Salvador, per haver tingut una mínima…
A vista
Amb el seu home Luis, sobre cobrar uns diners del residu d’un arrendament; però amb això concorden amb els altres en què és de bona opinió i fama.
Tres dels testimonis diuen expressament que no saben que tinga enemistat alguna amb el reu, i que no és home venjatiu; i alguns expressen que després l’han vist tractar i conversar amb ell.
Del segon testimoni formal en la sumària, diuen tots els testimonis de la defensa que està reputada per mentidera, provocadora i propensa a informar amb qualsevol lleuger motiu; era testimoni anomenada Maria Llorens o Muller de Juan Salvador, testimoni formal de la sumària.
Contra ella no resulta cosa alguna.
Gabriela Marcacell, setena testimoni en la sumària formal contra el reu en la sumària, abonen vuit dels de la defensa; però dos deposen haver tingut una qüestió i paraules el reu amb ella, i que aquesta l’amenaçà.
Contra Rosa Ribes, que és la tercera testimoni formal contra el reu en la sumària, deposen cinc testimonis de la defensa que tractava públicament de borratxo i cabró al reu, amenaçant-lo que faria tot el que poguera per fer-lo empresonar; però sis dels restants testimonis abonen la seua conducta i diuen que la tenen per de bona opinió i crèdit, no venjativa i de bona consciència.
Havent estat preguntats tots els testimonis de la defensa sobre si de la mínima qüestió de paraules que deposen havia resultat enemistat declarada entre el reu i les persones amb qui la tingué, declaren conformement que no saben que d’aquelles diferències es produïra odi ni mala voluntat, perquè els veieren tractar després entre si com ho feien abans.
I que no són venjatius ni de portar endavant rancúnies, sinó abans bé reputats per bons cristians i de bona consciència.
A la última pregunta sobre virtuts, deposen formalment tots els testimonis que el reu confessava i combregava alguna vegada cada any, que l’oïen resar el rosari amb la seua família cada nit, i ajudava a missa, i ensenyava la doctrina als seus fills, i que no donava mal exemple.
Però que, pel coneixement que tenen de Maria Llorens, Javiera Marcacell i altres testimonis, no veuen que en cas d’haver-lo denunciat haja sigut per odi ni mala voluntat, ni per acusació col·locada.
Havent-se conclòs aquesta causa definitiva, havent rebut el fiscal, es qualificà el contingut d’aquesta diligència i es llegí l’extracte a cinc qualificadors, que digueren conformement que circumstància dels testimonis que deposen en la sumària i del que ofereixen en la seua defensa, en gran part evacua els càrrecs de la sumària.
Se jutja sospitós de lleu en matèria de fe.
Se li ordena abjuració de levi .
I el tribunal així ho va votar, d’acord amb l’orde.”


Glossari

Abjuració de levi
Penitència imposada per la Inquisició quan una persona era considerada sospitosa lleu d’heretgia. Consistia a retractar-se públicament i prometre no tornar a dir aquelles idees.

Audiència
Sessió del tribunal en què els inquisidors interrogaven el reu.

Blasfèmia
Paraula o expressió considerada ofensiva contra Déu, la Mare de Déu o els sants.

Cristians vells
Persones que no tenien ascendència jueva ni musulmana i que es considerava que sempre havien estat cristianes.

Deposar
Fer una declaració com a testimoni davant d’un tribunal.

Enajenat
Persona que ha perdut el seny o no està en plenes facultats mentals.

Escapulari
Objecte religiós format per dos trossos de tela units per cordons que es porten al coll, associat a la devoció a la Mare de Déu del Carme.

Heretge
Persona que defensa idees contràries a la doctrina de l’Església.

Mossa de casa pobra seua
Expressió antiga que significa criada o serventa que treballava a casa d’algú i era de condició humil.

Qualificadors
Experts en teologia que analitzaven si unes paraules o idees eren herètiques o blasfemes.

Reu
Persona acusada en un procés judicial.

Sumària
Primera part d’un procés judicial on es recullen proves i testimonis.

Testimoni formal
Persona que declara en un judici i és considerada fiable pel tribunal.


Resum del cas d’Antonio Gadea (1748)


El 1748, Antonio Gadea, teixidor de llenços que vivia a Cabanes, va ser denunciat davant la Inquisició per diversos veïns per blasfèmies i proposicions contra la fe. Diversos testimonis afirmaven que havia insultat la Mare de Déu, havia posat en dubte la virginitat de Maria i havia dit expressions ofensives contra Déu i els sants. També es va mencionar que havia trencat un escapulari del Carme i l’havia tirat per la finestra.

A partir d’aquestes denúncies, el tribunal del Sant Ofici va iniciar un procés: es van recollir declaracions de testimonis, es van examinar les paraules atribuïdes al reu i es van consultar qualificadors (experts en teologia) per determinar si les expressions eren herètiques o blasfemes. Durant el judici, Gadea va negar la major part de les acusacions i va afirmar que, si havia dit alguna paraula ofensiva, havia sigut per malaltia, febre o per haver begut aiguardent, cosa que l’hauria deixat fora de si.

El paper de les dones en el procés

Algunes de les principals declaracions contra ell provenien de dones del seu entorn, com Maria Llorens, Rosa Ribes o Gabriela Marcacell. Segons la defensa del reu, aquestes dones havien tingut conflictes amb ell, especialment relacionats amb el pagament del lloguer de la casa o disputes personals. En el procés s’indica que algunes havien estat cridades o persones que vivien a la seua casa, i que el reu les havia fet fora per no pagar el lloguer.

Per aquest motiu, la defensa de Gadea intentava demostrar que les denúncies podien estar motivades per rancor o venjança, més que per un veritable escàndol religiós. Alguns testimonis de la defensa també declararen que aquestes dones tenien mala reputació o conflictes previs amb el reu, mentre que altres veïns afirmaven que ell era, en general, un bon cristià que resava amb la família i assistia a missa.

Resultat del procés

Després d’examinar les proves i testimonis, el tribunal no el va considerar heretge formal, però sí sospitós lleu en matèria de fe. Per això, la Inquisició el va condemnar a abjurar “de levi”, és a dir, a retractar-se de qualsevol possible error i prometre no tornar a dir aquelles paraules. Era una condemna relativament lleu, habitual en casos de blasfèmia sense proves concloents d’heretgia.