El no-problema valencià és un problema per als valencians.

En un període legislatiu i polític “normal”, juliol i agost solen ser mesos sense quasi activitat, les Corts Generals estem de vacances i es deixen els grans temes per a la tornada de setembre. Ara després de l’inesperat canvi de govern central, estem encara quasi tocant agost i amb plenaris sobre els canvis en RTVE o el sostre de despesa, i amb la vista posada en l’elaboració dels nous pressupostos, o en si el govern aguanta o anem de nou a eleccions.

Un govern amb minoria absoluta, que desconcerta en moltes decisions que les fa sense pactar-les prèviament amb qui li ha donat la majoria, i amb l’espasa de Dàmocles de si aguanta la situació o de cap on van a tirar les coses.

I així les coses, quan Compromís va tindre clar que, sense demanar res a canvi, sense cap pacte, sense més, s’havia de tirar a Rajoy al carrer, era per molts motius com ara higiènics, com per fer fora a una colla de lladres i mal gestors, i per revertir esta situació d’infrafinançament, infrainversió, menyspreu continu als problemes dels valencians.

Ara, un president del govern espanyol que actua massa com si tinguera majoria absoluta, ens descol·loca massa sovint; ha decidit no abordar el model de finançament autonòmic, i deixa el problema del País Valencià en la llista d’espera. Així mentre s’ha reunit ja amb els presidents d’Euskadi, Catalunya, Galicia i Andalusia, amb promeses d’actuacions urgents per a esta última comunitat, amb el president valencià es va reunir en pla visita de metge, i gastant-lo com coartada per vindre al FIB amb el Falcon; no era una reunió formal, sinó un visita de cortesia/excusa.

Abans de reunir-se com toca amb el president valencià, se reunirà, ja a partir de setembre, amb Astúries, Cantàbria, La Rioja i Murcia; el motiu/excusa, l’ordre d’aprovació de cada Estatut. Ha sigut eixe com podria ser qualsevol altre criteri, com haguera estat lògic; el de pròpia urgència econòmica i situació financera?.

Ara, la proposta del Govern sobre el sostre de despesa simplement permet endeutar-se un poquet més a les comunitats, sense agarrar el bou per les banyes, sense abordar el deute històric, els problemes generats per l’infrafinançament, ni es donen passos.

Per què ha hagut presses per abordar els problemes d’Euskadi i Catalunya i Andalusia i no per al País Valencià?. Cap d’estes comunitats tenen la situació econòmica dramàtica que tenim els valencians. La creació interessada o no d’un problema “ català o basc” fa que sempre hi haja damunt  la taula en l’agenda de qualsevol govern central, una prioritat en abordar els problemes d’estos dos comunitats autònomes. Ací, al País Valencià, mai ha hagut cap problema valencià, i eixe ha estat el nostre problema; mai hem estat en la llista de prioritats, en la llista de necessitats, en la llista d’allò inajornable, com sí ho han estat altres.

Andalusia, pels problemes interns del PSOE, ha estat també prioritari per a reunir-se i obrir la cartera i intentar acontentar la rival interna en base a talonari, i com quan el concert de The Killers, primer muntem les reunions i després les maquillem per justificar l’ordre. És més prioritari abordar els problemes d’Euskadi, Catalunya o Andalusia que els dels valencians?, ací les dades

COMPARATIVA COMUNITATS AUTÒNOMES

POBLACIÓ

CCAA	Catalunya	P.Valencià	Andalusia
Nª habitants	8.409.738	4.946.020	7.488.207

PIB (2017)

CCAA	PIB anual (M.euros)	PIB per Capita	Dèficil (M.euros)	Dèficit %PIB
Catalunya	223.139	29.939	-1.243	-0,56%
P.Valencià	108.781	22.055	-796	-0,73%
Andalusia	155.213	18.470	-335	-0,22%

El País Valencià és un 12% més pobre que la mitjana espanyola però paga com si fora un 12% més rica

FINANCIACIÓ

Mitjana estatal : 242 euros

Per altra banda, som el 10,7% de la població de l'Estat i rebem el 5,17% de les inversions, és a dir, la meitat del que ens correspondria per justícia.

ATUR (març 2018)

a)    Atur Total

Andalusia = 24,7%  (976.000)

País Valencià = 17,1% (413.000)

Catalunya = 12,2% (459.000)

b)    Atur Juvenil

Andalusia = 48,7%

País Valencià = 38,8%

Catalunya = 29,5%

% POBRESA (2017)

CCAA	Catalunya	P.Valencià	Andalucaa
% pobresa 2017	15%	25,6%	25,6%

(Se ha reducido en todas las CCAA respecto a 2015)

CCAA	Cataluña	C. Valenciana	Andalucía
% pobresa 2015	15,8%	26,2%	33,3%

DADES DEUTE

CCAA	Deute Total (m.euros)	Deute (%PIB)	Deute per Cápita	Deute amb l’Estat
Andalucia	34.140	21,80%	4.060	26.544
P.Valencià	45.433	41,40%	9.186	36.994
Catalunya	77.478	34,,40%	10.347	54.382

Dins el rànquing de deute per càpita, Andalusia es troba en segona posició com a comunitat amb menys deute per càpita. No obstant això, Catalunya i País Valencià estan en primer i segon lloc d'entre les comunitats amb més deute per càpita.

Les comunitats amb més deute amb l'Estat són: Catalunya, País Valencià i Andalusia en aquest ordre (per davant de Castella-la Manxa i Múrcia)

Important: En aquests moments el deute de les CCAA amb l'Estat és la partida més important del deute de les CCAA. Prové dels fons de finançament creats en 2012 perquè les CCAA obtinguen liquiditat a tipus d'interès molt baixos

Analitzant el deute de les comunitats autònomes amb els bancs podem destacar que, tot i ser menys significativa que el deute amb l'Estat, les CCAA que més diners han demanat són:

1º Madrid (8.294 milions d’euros)

2n Catalunya (7.453 milions d’euros)

3r País Basc (4.475 milions d’euros. Recordar que País Basc no té deute amb l'Estat, igual que Navarra)

4t País Valencià (3.955 milions d'euros)

COMERÇ (2017)

CCAA	Exportacions (M. euros)	Exportacions %PIB	Importacions (M. Euros)	Importacions %PIB
Catalunya	70.828,7	31,4%	84.321,7	37,79%
P.Valencià	29.371	27%	26.027,7	23,93%
Andalusia	30.913,3	19,92%	29.196,7	18,81%

PORTS

El port de València és el que més mercaderia manipula, amb 48 milions de tones, seguit pel d'Algesires 45.700.000 i Barcelona amb 22 milions.

I  d’ací, podem continuar amb totes les altres dades que ens puguem imaginar.

Carles Mulet

Portaveu de Compromís en el Senat

Jesús Boira: El rastre després del llibre

Foto inèdita: Jesús Boira amb familiars

Quan es va publicar el llibre fa un any, quedaven moltes incògnites en l'aire. Allò que se semblava una història sense eixida, després de mesos de preguntes sense respostes, va tindre gràcies a la publicació, un allau d'informació.  Aquesta publicació posterior no és cap " spoiler", el llibre té sentit en ell mateix, replega l'obra, el moment concret, un testimoni impagable. Allò que publique ací, dissipa i desmunta hipòtesis. I dóna més llum al cas. El llibre es pot trobar a Onada Edicions, Argot Llibres, o a https://www.amazon.es/Jes%C3%BAs-Boira-Sidro-Poeta-silenciat/dp/8417050051. 

Després d'allò publicat, i de donar moltes patades, es va poder localitzar a la neboda de Jesús Boira, filla de Mercedes, la única germana del nostre protagonista. Maria Jesús, viu jubilada a Borriana, on és una persona coneguda per haver regentat una carnisseria junt al seu home, Paco Canuto. Maria Jesús ens va contar com després d'estar soterrat a Borriol, un cop passada la guerra el cos de Boira va ser traslladat a Borriana, on vivien els seus pares i germana. Actualment estaria en la cripta de la basílica del Salvador de Borriana ( lloc tancat al públic). 

La família sols té com record d'ell un gran quadre que és justament la fotografia del llibre, i algun element tèxtil religiós. De la seua obra, cap rastre. 

Maria Jesús i Paco han tingut vincle amb el poble de Cabanes, Paco per haver coincidit en el servei militar amb joves del poble amb els qual va entablar una gran amistat, Maria Jesús, pels seus vincles familiars. Durant anys pujàven a les festes del poble. 

Maria Jesús té fills i néts, que viuen a Borriana. Trobar-nos va ser una sorpresa, i un plaer, escoltar les històries que ella havia sentit per part de sa mare sobre el seu germà. Mercedes va morir malalta alzheimer.

foto: recordatori de la primera missa

fotos: documents arxiu històric municipal. Cal tindre en compte que es tracta d'informació de part, tendenciosa i partidista, per tant, s'ha d'agafar amb la suficient distància. 

documents de la Causa General.

també cal recordar que són d'un tribunal il·legal, d'uns governs il·legals i per tant, uns procediments il·legals muntats per justificar la repressió contra les persones que van continuar fidels a la legalitat republicana. 

Ens ha deixat Manel Roda

Avui, dia fred, ens hem despertat amb una notícia que no per esperada, ens ha deixat de ferir.  Manuel Roda Fernandez ens ha deixat.
Després d’una llarga lluita, ens ha dit adéu. Era lluitador fins l’esgotament, optimista, vital; era conscient de contra què lluitava, però va estar al peu del canó fins al darrer moment, sense perdre en cap moment la il•lusió i l’esperança somriure a pesar d’estar fet pols, pel tractament, per l’esgotament físic. 
Diuen que els obituaris són hipòcrites, perquè sols recorden la part bona de la gent, que exageren les bondats i tapen les manies, mal caràcter i tot allò negatiu de les persones; en aquest cas, no és així, perquè Manel, o Manolo, sols tenia una cara. Activista, lluitador inesgotable, voluntariós, generós com el que més, valent, meticulós, irreductible, sindicalista, humà, ecosocialista des de manual, tot cor.
Quan el veies vindre pel cantó del carrer cap a l’oficina, ja sabies que venia amb la carpeta plena de propostes i idees, des de com millorar la vida de la gent del barri, des de quelcom tant xicotetes com arreglar un fanal, un pas de vianant, a com s’estava malgastant energia en el centre de salut per tindre les finestres obertes, a fer-te tot un repàs exhaustiu de les mancances de l’Hospital General, on treballava; a la implicació en la lluita contra el canvi climàtic, i per un nou model energètic; el món s’havia de canviar des d’allò més concret, immediat i quotidià, a allò més global i ample.
Manel no volia res per a ell, i al mateix temps ho volia tot; canviar el dia a dia, canviar el món, eixa era la única aspiració; sense cap ànsia de protagonisme, a pesar que de vegades rebia totes les garrotades per la seua valentia.
Poc a poc des de que la malaltia l’anava segrestant, el veies com tot li costava més, i com se li feia costa amunt, però sempre treia un moment per al correu, el whatsapp , per contar-te qualsevol cosa a millorar al barri, a la ciutat, al món...
Quin mal cos ens deixa que Manel ens deixe, amb tant per fer, amb tant per canviar. El seu exemple, ens ha d’acompanyar i ens acompanyarà sempre. Una forma abraçada als familiars i amics, i a nosaltres mateix, perquè ens fa massa falta Manolo. 

Cabanes presentarà dins de la seua 510 edició de la Fira de Sant Andreu, el llibre “EL PARQUE NATURAL DEL PRAT DE  CABANES-TORREBLANCA Y  LA AGRICULTURA DE SU ENTORNO, del biòleg veí de municipi, Francisco Amela Siurana.

Cabanes a 18 de Novembre de 2017. La regidoria de Cultura i Fires de l’ajuntament de Cabanes, presentarà en el proper divendres a les 19:00 en la carpa de l’ajuntament a l’Avinguda del Maestrat, el llibre del Parc Natural del Prat, editat per l’ajuntament.

Segons ha explicat el regidor Carles Mulet “ volem encetar una línia editorial sobre estudi locals, que posen en valor en patrimoni cultural, històric, etnològic o mediambiental, com és aquest cas. Ara tenim la sort de tindre el treball de Paco Amela, entusiasta i incansable investigador sobre el patrimoni ambiental, botànit i etnològic del poble i terme de Cabanes, i pensem que aquests treballs ha de ser compartits i per això apostem per la seua difusió”.

            El llibre podrà ser adquirit per 6,5 euros, el seu cost d’edició, i estarà disponible durant tota la Fira a la caseta d’informació de l’ajuntament o posteriorment a l’oficina de Turisme del municipi

Segons explica Amela “ En l'actualitat vivim en una societat eminentment industrial desenvolupada que va evolucionant a una societat de serveis. Un percentatge molt baix i cada dia menor, està situada en el sector primari de la producció (Agricultura i Ramaderia). A més, la major part de la població resideix en les ciutats, amb el consegüent despoblament de la zona rural.

Aquest desenvolupament comporta implícita la desaparició d'una banda del substrat agrícola, que fins fa poc, es localitzava en els voltants d'aquests centres, i d'altra banda, s'incrementa el desconeixement dels processos de producció per part dels consumidors que bé poden ser els propietaris

Avui dia, l'Agricultura té un aspecte més empresarial que antany i, contràriament al que se sol suposar, no és una “màquina de fer bitllets”, ja que la rendibilitat és molt baixa. Es treballen moltes hores al dia, molts dies a la setmana i moltes setmanes a l'any, sense vacances, para d'aquesta forma, obtenir xicotets beneficis per a subsistir.
Per tot l'anterior i afegint que en aquesta societat consumista l'ofici o treball d'agricultor s'aprecia com a marginal, només resta dir que l'agricultor tradicional és “UNA ESPÈCIE EN PERILL DE EXTINCION”. A més i com a final d'aquesta justificació només resta esmentar que els ecosistemes agraris sempre s'han mantingut en equilibri, amb si mateix i amb el seu entorn; però en l'actualitat, el sistema intensiu de producció agrícola ha provocat el canvi d'una de les activitats més relacionades amb la bona salut de la Naturalesa, l'AGRICULTURA TRADICIONAL.

Aquest tipus d'Agricultura familiar-tradicional que es dóna en els limítrofs del Prat, mai deu tractar-se com un problema pel que fa a la conservació d'aquest aiguamoll sinó com a part d'una solució com veurem en aquest treball.

Aquest llibre editat per l’ajuntament és una proposta de futur per al Prat, on es proposa un ús compatible de l’agricultura respectuosa amb la protecció d’aquesta zona humida.

El misterioso caso de las calles dedicadas a un tal “ José Antonio” del cual nadie sabe el apellido.

El misterioso caso de las calles dedicadas a un tal “ José Antonio” del cual nadie sabe el apellido.

El relato de 15 casos de calles dedicadas a Jose Antonio, contadas al senador de Compromís, Carles Mulet.

Madrid, a 17 de septiembre de 2017. Adentrarse en “la España profunda”, es sin duda una experiencia de alto riesgo; belleza rústica, viajes al pasado remoto, a las esencias primarias, a mundos de secano que pensabas extintos pero mantienen vivo su aroma a tierra cansada, a sol y más sol.

España, claman con trompetas apocalípticas, se rompen por culpa de imprentas y papeletas, por carteles, páginas web que llaman a votar y sobres, (no, no eran los sobres esos en los que cobraban en B los dirigentes del PP sus mordidas y sobresueldos salidos del dinero negro, empezando por don Mariano Rajoy; eso une España, la hace más grande, más libre, y más aquello).

Quienes prostituyen todo el sistema judicial, dinamitan la separación de poderes, roban, roban, y vuelven a robar, quienes subieron a la condición de sagrado esa constitución de la cual renegaban, que no cumplen sus principios básicos, y la pueden secuestrar y operar en plan frankenstein con agostidad y alevosía, nos dan lecciones. Qué mal está Venezuela!, Dios Mío! mientras entran a precintar diarios, de papel o virtuales, cierran webs, citan ante la justicia a 700 alcaldes y a todo un gobierno autonómico; que rápida la justicia en Catalunya y que lenta en la Gurtel, en los EREs del PSOE andaluz, en el caso Fabra, en lo del Sálvame normal y de Luxe en todos los casos de corrupción, que suman más de 700; claro, imputados, por robar, no por votar.

Bendita España, Estado de Derechas, donde se condecoran vírgenes, cristos y periodistas fachas con medallas del mérito de la policía nacional o la guardia civil mientras se expedienta a los Guardias Civiles por sindicarse.  

Las leyes están para cumplirse, dicen, mientras el mayor poeta de los tiempos en la lengua mayoritaria y (que según el monarca, impuesto por el dictador, nunca fue lengua de imposición) está desaparecido en su fosa,  El barco sobre la mar y el caballo en la montaña. No hay dinero para vaciar cunetas mientras pagamos mausoleos del dictador; si las víctimas de la dictadura fueran bancos en quiebra o de nuestros amigos, o ambas cosas, los rescataríamos con lluvias de millones, ahora, son abrir heridas del pasado, dicen, mientras roban, roban y roban, y quienes roban, roban, roban y vuelven a robar en sus cortijo del sur les perpetúan en un gobierno que no les dio las urnas.

¿Raro?, esta España bendita, donde las leyes si no me gustan y tengo el poder, son para no cumplirlas, aunque sea leyes a medio gas, leyes insuficientes, tímidas o cobardes, que llegaron tarde y mal

España de místicos y cínicos, profunda, inmensa, sol de lagartijas y espigas tostadas, donde el Apóstol Santiago que nunca estuvo, embarrancó su  barca y nos convirtió en tierra santa,

¿Quién se puede extrañar, pues, de los misterios insondables de España?

En este ejercicio de peregrinaje por esta sacra realidad, uno topa con grandes misterios del destino en lo universal…. Exigimos al Gobierno que actuara contra los ayuntamientos que no cumplían con la Ley de (des)memoria histórica, y nos reiteraba que eso no iba con ellos, que no ponían urnas ni imprimían papeletas.

Decidimos tomar la iniciativa y desde el Senado exigir a esos ayuntamientos (MILES), cumplir la ley. ¿Qué carajo se me ha perdido en Rionegro del Puente?, nada, afortunadamente, a algunos un poco de vergüenza, por lo que veo.

Pero el descubrimiento que ocasionó esta campaña, espero cubra un especial de Cuarto Milenio; si en lugar de poner curas y clases de religión en las escuelas públicas, pusiéramos la asignatura de parapsicología, seguramente avanzaríamos décadas en la capacidad de comprensión.

Así pues, os paso a relatar el misterioso caso del “ José Antonio”, un extraño señor del cual NADIE sabe nada, pero tiene calles y dedicas en España….

Alpujarra de la Sierra (Granada): La  calle José Antonio, al no saber a quién estaba dedicada, le pusieron un apellido, el de Bravo, un médico que ejerció eso de la medicina en ese pueblo, se ve. Suerte que cuadró el nombre con el de una profesión respetable, y no con, por ejemplo, la de tonto del pueblo o aficionado a apedrear mamíferos.

Arrancacepas ( Cuenca): sí hay una calle dedicada a un tal José Antonio, pero no saben a cuál…¿Labordeta? ¿ al malogrado José Antonio Canta, aquel de un limón y medio limón?, ¿para qué buscar en archivos municipales, no?,

Cervera de los Montes (Toledo) están con el mismo reconcome…¿Quién narices es ese José Antonio que tiene una calle en nuestro pueblo? ¿José Antonio Zarzalejos?

En Collado Mediano (Madrid), me dicen que la calle está dedicada a José Antonio, un hermano de Francisco Javier, la Mari Carmen y al resto de hermanos de un constructor local. Qué detalle.

En Diego del Carpio, Ávila, tampoco saben ná de ná sobre el apellido del desconocido mozalbete.

En Fresno de la Alhandiga, Salamanca, me dan un repaso de hermenéutica, semiótica y quién sabe de entomología haciéndome que al ser la “Plaza José Antonio” y no la “Plaza de José Antonio”,  no se exalta al falangista por la falta de una DE.

En Malagón (Ciudad Real), siéntense, por favor, lectores. Me justifican que es la calle “ Abogado José Antonio”,  porqué era muy bueno como picapleitos se ve, e hizo algunos trabajillos en ese pueblo el tal José Antonio Primo de Rivera, no como fascista, válgame dios.  Es legítimo, tanto como que a partir de ahora dediquen en Alemania calles al Pintor Adolf Hitler, ya que el tipo tenía su gracieja con el pincel ( sí, es verdad, mira en google, incrédulo/a)

Manzaneque (Toledo), que dicen que ese el tal Jose Antonio era un agricultor del pueblo, que no hay documento que la acredite, pero imagino que en esta España rural y agraria, para que dediquen una calle por ser agricultor, has de hacer unos tomates o pepinos que quitan el hipo.

En Merindad de Montija (Burgos), pues que el alcalde no sabe qué “atentados” provoca este nombre contra le ley de memoria histórica, y la ignorancia en esta merindad se ve exime del cumplimento de la ley, y José Antonio se queda ( presente, claro)

Rionegro del Puente ( Mordor) , el alcalde no la quiere cambiar, pero en caso de cambiarla ( y es literal) propondrá que lo pongan a mi nombre. Espero estar a la altura el día de la inauguración para poder hacer sonidos guturales en una cadencia digna del alcalde.

En Sanchonuño (Segovia) que tampoco cambian el nombre a la calle José Antonio, pues no tiene apellido que no explique de quién hablamos. Si estuviera en catalán podría ser de Duran i Lleida.

En Turégano (  Segovia) que no pueden, que se ve que para cambiar el nombre han de dinamitar medio pueblo y eso cuesta 15.000 euros que no tiene ( más o menos, lo que cuestan tres toros cerriles embolados ).

Ulea,( Murcia), lo mismo que no tiene el apellido, y que como cuando gobernó el PSOE no lo retiraron, no querré ahora yo que lo cambien gobernando ellos, que son muy de eso del falangismo, se ve.

Villares de Saz (Cuenca) que no lo cambian, y punto.

Yepes (Toledo) le preguntan a otros ( al INE), por el nombre de la calle, que se ve ellos no saben nada.

Esto es solo un aperitivo, ya que de las 2250 (aproximadamente) requerimientos mandados via senado, calculo que como mucho habré recibido un 20% como muuuucho. No sé dónde he puesto el caso de un municipio que me decía que el tal José Antonio  era el último gasolinero del municipio y por eso tenía la calle dedicada ( la encontraré). Espero ansiosos nuevas respuestas; algunas surten efecto y cambian el callejero después de la carta del Senado ( manda.. que haya de ser Compromís quien se dedique a hacer este trabajo después de 40 años de “democracia), otros directamente me cuentan su vida, otros llegan a rozar el insulto. Otros, los que dignifican la política de esto llamado España, dan cumplida cuenta, actúan, corrigen lo que sus antecesores no hicieron, agradecen la dedicación. No todo está perdido.

 Igual es de cómo se pronuncia, “joseantonio” es el de la Falange, José, con acento en la é, un indígena o autóctono del pueblo, si fuera valenciano se pronunciaría Cosé, ( Josep es muy culto, y en Catalunya pronuncian muy mal el valenciano, y dicen Jusep”. Con lo fácil que es Pepe, o por vagancia Pep…

Esto es un Estado moderno, pero de verdad. No hay problema en tener las calles sucias con genocidas, criminales, asesinos, golpistas, falangistas, toreros, si no los cambian, no pasa nada. Eso sí, que no hagan un referéndum entre sus vecinos, que si ponen una urna, se les cae el pelo.