La recollidora de somnis
Vagareja per les nits el cor de la ciutat, saludant els perdedors que busquen cada capvespre, o matinada, l’expiació dels seus dolors. Ella els entén, i els fa els seus fills, i comparteix dolorosament l’alié penar, que també fa seu, com a bona mare.
S’alimenta de les papereres, i dels delers dels mortals. Quan la gent dorm, ella, en silenci, rapta trocets de sentiments, menudets, per a no fer mal a ningú, i li donen vida i esperança, ara ja saps perquè es mor el desig...has donat un raig de vida a
Té una caixa de llanda, rovellada, on guarda els tresors que topeta, la porta sempre damunt, dins d’una bossa de pa, de ganxet, plena de brutícia i pigment de papallones.
Porta, dins la caixa, el cap d’una nina menudeta... “el cap d’una princeseta” riu,,, i fica el dit per l’obertura que hi ha baix del coll.. i fa que la princeseta li parle...- “conta’m coses, princeseta... saps ben be que mai t’abandonaré... i que prompte trobarem el teu regne, no plores pels teus pares, princeseta, molt prompte els veuràs”.
També porta un valuós anell que va trobar en un parc...li dóna molta sort. Es va enfadar molt amb un amic quan li va dir que l’anell era de joguet... ella sap que és de diamants, i el va perdre una fada després de concedir tres desitjos a un xiquet orfe; que va recuperar als pares, es va fer major, ric, i es va casar amb una guapíssima xineta que tenia la veu d’or i els ulls més tendres de tot el món.
També conté secrets, secrets que a ningú li contarà mai, i que dibuixen cada dia, quan es recorda d’ells, un somriure als seus llavis.
Ningú sap la seua edat, ha viscut molts anys guardant i cuidant els somnis dels demés... , per a d’ això té tot el matí per a dormir, mentre la ciutat està viva.
Quan els dragonets ja han menjat prou mosquits, corren cap a la seua falda... i damunt d’ella es queden dormint, mentre els canta dolces nonetes de vida eterna.
Els gats de les teulades, els miren, i tenen enveja, esperaran de nou l’hivern, i que marxen els dragons, per a correr al braços de la velleta, i a un gatet coixet, i esquifit, amb la pell pegada als ossos, que li mira tristament, amb l’únic ull que té, des d’una reixa... “gatet, gatet, que eres tot cabet... vine que te faré sopetes amb lleteta”, però ell té por, i no va.
Ella sap que mai morirà, i que un dia trobarà al seu princep blau... mentre, recorre tots els carrers, sense buscar res.
Diuen que es va tornar boja quan el seu novio, dies abans de casar-se, va marxar de casa i mai més va tornar, i que per això vesteix sempre de blanc, com la novia que és esperant al seu promès.
No es pot dir a ciència certa de quin color va vestida, ja que la brutícia li ha fet una cuirassa sobre la tela.
Porta collars de colors, una pamela rosa, a la que li ha afegit tres roses blanques de plàstic.
La cara s’ha omplit d’arrugues, però ella també ho ha oblidat.. i riu.
Hi ha qui diu que va perdre un fill abans de nàixer, i per això es passa les nits donant tombs als carrers.
Dins la caixa dormen, quan ve l’hivern, totes les lluernes i grills del terme, elles li donen calor, i ella les cuida fins a la propera primavera. El dia que tornen a despertar, els cucs de llum ixen contents, i comencen a ballar mentre els grills canten cançons a la nova estació, tots la afalaguen a besos, i ella plora de felicitat... són tan bonics els negres vestits dels grills enlluernant per les espurnes perfumades de les lluernes.
Li entusiasma la pluja, quan cau suau en la nit, i estén els llavis amb un somriure, al vore als carrers com si foren una gran pell de rèptil... i es queda embobada mirant les taques de gasolina quan són banyades... com desprenen els colors de l’Arc de Sant Martí, concèntricament.
Tota la ciutat la coneix, des de fa temps, ells la van batejar com
Té un novio que dorm per les nits, com una crisàlide dins de cartons i papers de diaris... fa olor a suor i vi de cartó...està negre com l’estalzim, i quasi sempre li respon a crits i empentes... però ella el visita totes les nits, mentre aquest dorm borratxo, li porta floretes dels parcs, i molletes de pa...i riu, i en pensaments l’anomena “vileret”.
Hi ha qui diu que té molts diners al banc, o guardats en increïbles amagatalls.
Però ella sap que la ciutat sencera l’estima, ja que per les nits, mentre dorms te cuida dels somnis, t’espanta els malsons, i quan està feliç, porta cap a tu els Grandiosos Somnis.
Quan comences a despertar, ella estira suaument del fil de seda invisible amb el que subjecta al somni. De vegades, com el fil és tant fràgil, es trenca, i se’t queda per a sempre dins... molts altres, no, i per això no els recordes.
Alguna que altra vegada, quan va llençant un a un els somnis, algun fil s’enganxa amb un altre; quasi sempre aconsegueix desembolicar-los, però algun que altre se li fa impossible, i quan desperten les dos, tres o més persones dels fils embolicats, noten dins seu el formigueig de l’amor, ella intentarà sempre desembullar els fils que li han quedat units, quasi sempre, a pur temps, podrà (dies, setmanes, anys...) ... altres vegades, li serà impossible, i l’amor durarà per a sempre.
Els tords li porten somnis de mortal de terres llunyanes, cada any, enganxats als seus becs, i ella els intercanvia: els portaran, a l’estiu al nord, i a l’hivern nous somnis viatjaran agafats de les sues patetes cap al sud..
Odia el camió de la replegada de fems... ja que massa vegades tallen els filets de seda que nuguen els somnis a la seua mà.
Per això, des de fa uns mesos ençà... els fica trampes als escombrairies.
Una menudeta bomba li va arrencar les mans, fer pedre un ull i deixar la cara marcada per a sempre més, a un jove que havia vingut a buscar el paradís des d’un llunyà país de l’est.
Ara tem les sirenes dels cotxes de policia... li dolen tant en l’ànima...
