Segurament, amb les dades a la mà, si s’haguera invertit en el mailing del
Senat ( enviament a casa dels sobres preparats per a votar) també a les
demarcacions provincials de Castelló i Alacant, en el Senat la representació
haguera estat tres senadors per al PP i un per a la coalició Compromís-Podem,
com sí va ser a València on sí que es va fer enviament de sobres a casa.
Les dades de participació
en el Congrés, on sí hi havia mailing, no dóna lloc a dubtes. El sorpasso a la cambra baixa es va donar
en totes les demarcacions valencianes.
El PSOE, que venia
arrossegant al País Valencià, i també a l’Estat, els seus pitjors electorals en
la història de la democràcia, va salvar pels pèls eixos dos escons al Senat.
Es constitueixen les meses
del Senat i del Congrés, i en el primer cas, el PSOE prefereix col·locar en la
Mesa al PNV amb sols 7 senadors, que no al grup formant per les forces del
canvi ( Compromís, EN Marea, En Comú Podem i Podemos) amb 23; després, quant
ens neguen a les confluències tindre grup propi ( 13 senadors), el PSOE calla,
i no teníem en la Mesa ningú per defensar eixa opció, mentre sí que es permeten
tindre grup propi a PNV, la nova marca de Convergència o ERC, amb els mateixos arguments
que empraven per a nosaltres negar-nos-ho, i gaudeixen de grup gràcies a la
cessió de senadors del PSOE; cosa que no em sembla mal, la generositat entre
partits, però que no és igual per a la resta de grups.
Al Congrés, també l’espectable
va ser lamentable, on el PSOE per assegurar-se la presidència de la cambra,
permet a la dreta (PP i Ciudadanos) tindre majoria en l’òrgan, el mateix òrgan
que després impedirà a Compromís-Podemos tindre grup propi, i causa la separació
dels 9 diputats triats; que va embroncar-se encara més el que electoralment
havia estat un èxit però internament havia causant molt de malestar; des del
sistema d’elecció dels candidats i candidates que obria un nou model totalment
diferent al que havíem vist en els processos anteriors i on es deixava fora de
la possibilitat de ser triats a candidats de partits de la coalició en certes
demarcacions, o com, en certs partits de la coalició les bases quedaven
enfadades pel mode de decidir i/o referendar o no la coalició.
El temps va acabar
afavorint i molt i donant una visibilitat i paper clau als diputats que anaren al
grup mixt, mentre al Senat, cambra invisible de per si, però ara en el focus
mediàtic per gràcia o desgràcia del cas de Rita Barberà, se’ns feia estar en un
grup compartit.
Després d’eixos pactes del PSOE amb les dretes, comencen les rondes de
contactes, i al principi sembla hi ha opció clara de fer un govern de canvi amb
PSOE, Podemos, Confluències, Compromís i IU, buscant aliances en les restes de
forces presents al Congrés. Quan la cosa semblava avançava, PSOE pega una patà a la taula i revola totes les
peces, i diu que ara el seu soci prioritari és Ciudadanos, aquella partit que
durant la campanya deien que era la nova dreta.
I des acords programàtics
que miràvem, ens diuen que per a tirar a Rajoy, cal votar a un govern on han
pactat sols PSOE i Ciudadanos i després diuen que és un govern sols de gent del
PSOE, i on el que acorden en matèria econòmica, laboral, social deixa més que
molt de desitjar, i molt que témer; és a dir, que ara havíem de donar-los els
suports de la gent que anhelava canvi, un xec en blanc al PSOE que ja coneixem
(el de les reformes laborals entre altres coses) amb la nova dreta
ultramuntana, per a que feren el que volgueren... sols per tirar al PP... però
posant a la nova dreta.
I durant aquesta escenificació
patètica, molt s’ha parlat del “govern a la valenciana”, eixe que tant va
costar pair i parir, on també el PSOE amb el pitjor resultat de la seua
història ha aconseguit la presidència, després de campanyes mediàtiques d’atac
visceral a la candidata de Compromís, o dels festejos constants amb Ciudadanos
( mireu hemeroteca, mireu...), al final, gràcies a la matemàtica sols va haver
una opció, de la qual ara tot el món la posa com exemple ( què haguera passat
si els números hagueren donat per a fer un govern PSOE-Ciudadanos al País
Valencià?, eixe potser un gran dilema).
Ara, polèmiques a banda de si calen noves primàries o de com es trien i
ratifiquen les aliances, sembla haver prou consens, almenys aparent en la necessitat
d’intentar un acord major, amb totes les forces de l’esquerra, incloent a
Esquerra Unida; i l’aspiració d’eixa suma seria
assolir la primera força a nivell del País Valencià; ja superat el PSOE,
ara sols queda superar un PP que cada dia que passa ens du per desdejunar un
nou escàndol polític i/o judicial.
I és clar que en política 2+2+1 no sempre són 5, poden sumar, restar, però
també multiplicar; i això ja ho vam vore en les passades; hi havia gent que tenia
el cor partit entre Compromís i Podem i li vam facilitar el poder dipositar el
vot, i fins i tot gent que no volia volar però es va esperançar per la suma, i
ara, amb un tercer actor, pot donar-se eixe cas també en molta gent; òbviament algú
es pot quedar sense votar perquè no li agrada eixa amalgama, però al final, són
els números finals els que cal mirar bé.
I el PSOE; després del paperot de dur-nos a eleccions de nou, d’estar
aguantant desqualificacions constants per part de seua, i que sap que si sumem
Compromís-Podemos-EU i fem bé la faena, queden en un paper residual, llancen la
proposta d’una candidatura conjunta al Senat a les tres demarcacions
valencianes, per a d’aquesta manera, aconseguir
9 dels 12 senadors en joc ( els que ara té el PP ) i deixar al PP sols
en 3. Per al PSOE, la proposta pot significar de quedar-se en zero com tot
albira, aconseguir-ne 3, i el més important, deixar al PP baix mínims, i que
això puga després suposar minvar la majoria absolutíssima que eixes sistema majoritària
atorga al PP al Senat.
Reflexions toquen, si aconseguim majoria al Congrés les forces del canvi,
sense PSOE; també ho aconseguiríem al Senat, i per tant, per a què reviscolar a
un PSOE en caiguda lliure?; clar, és més fàcil aconseguir eixa majoria al Senat
amb el PSOE que sense ell. Pensem que sí
pactem... i què fem després?, cadascú a la seua?, El PSOE continuarà fent la mà
en la creació de grups, repartiments en les meses de les Corts Generals, i de
nou voldrà pactar amb la nova dreta?, En presentarem junts amb un mateix
programa?... molts dilemes, que malauradament haurem de resoldre prompte perquè
estem ja en temps de tindre-ho tot mínimament clar... anem a viure dies
intensos de nou.
Carles Mulet
Senador Territorial de Compromís
