columna COPE d'avui

Escoltar els informatius d’esta cadena, com de qualsevol altra, sobre tot quant es parla d’economia, s’està convertint en una activitat de risc, no recomanable per a que pateix del cor, ensurt darrere d’ensurt, no veiem hora bona i tot són notícies que ens diuen que cada cop la cosa està un poc més malament, i que anem preparant-nos perquè allò que s’ens ve damunt realment fosc.

Es parlen de conceptes i termes que ja formen part de la nostra família, i potser estem tant acostumats a ells que ja ni ens preguntes què volen dir, i si són reals, però com sabem certament que ens ho creguem o no, anem a patir-ho, millor no calfar-nos el cap.

Euribor, Prima de risc, agències de qualificació, deute , qualificació del deute espanyol...etc son noms que sols escoltar-los cal posar-se a tremolar, i ens fa caure per l’esquena una suor gelada i ens posa la pell de gallina, ja que són l’excusa per estrènyer un poc més les clavilles.

En eixe escenari ombrívol, on les decisions polítiques i econòmiques no les prenen els governants, més enllà de la Merkel, sinó no es sap qui, ...aquella promesa de Rajoy de no apujar cap impost, i de traure’ns de la crisi el dia després de tirar a Zapatero de la Moncloa, ...ha canviat ara de discurs i la culpa és compartida en part per la política dels anteriors, i perquè la cosa està més malament del que pensàvem.

I mentre, l’atur continua sent un drama al qual diàriament han d’enfrontar-se cada dia més famílies, on darrere de cada xifra asèptica, hi ha gent que ho està passant malament, i la resta, que estem amb l’amenaça constant de quedar en la mateixa situació a la primera de canvi, i cada dia, amb menys drets, amb menys capacitat econòmica i més desprotegits. Per això, no sé quin és ja el paper de la classe política, directament es podria votar a Merkel, Standard&Poor's o Moody's , i ens estalviaríem els salaris dels seus subalterns, siguen zapateros o rajoyis, que per a cumplir ordres, no cal tanta parafernàlia.

En definitiva, estimats oients, l’apocalipsi econòmic continua amenançant-nos cada dia, imagine al final quedarem immunes a la por i tant ens donarà que ens atraquen un poquet o que directament ens ho lleven tot.

Que passen vostes una bona setmana, a pesar dels Mercats, i fins la propera

Receptari del porc llarg.

Recorde que va ser un dia d’aquells grisos, que es queden en la retina, era gener i feia fred, i des de ben entrat el matí, tot havia agarrat un color cendrós. Era en aquell temps que ara sembla perdut en la prehistòria, on internet i els telèfons mòbils eren cosa de ciència ficció.

Havia passat la nit en València i tornava cap a Castelló, en la motxilla duia una carpeta que pesava el que no està escrit, i un parell de llibres que havia comprat encara en pessetes, en una d’eixes llibreries on pots trobar edicions raríssimes, llibres descatalogats, fons d’alguna editorial que ha tancat...etc. Un era sobre les motivacions dels felins a la pintura, amb un seguit de fotografies a tot color, de les obres d’art que podien fer els gats si els deixaves, davant d’un llenç i amb pintura líquida on poder mullar les potes, i l’altre, un receptari de cuina amb una cinquantena d’instruccions de com fer tot tipus de plats amb el porc llarg.

El tren anava mig buit, al ser el primer que circulava i en dissabte, però just a l’estació de Cabanyal, hi havia un grup de persones esperant, i es va obrir la porta de vagó. Va entrar un home vestit amb una americana gruixuda a quadres, uns texans, un barret verd fosc, unes ulleres de pasta negra i un bigot fi i lluent. Duia penjat un maletinet de cuir negre. Anava tant desconjuntat que es notava de seguida que no era del terreny.

Tot i que hi havia seients de sobres en tot el vagó, justament va haver de triar el que estava enfront meu, me va demanar permís en un castellà difícil, amb un accent que de seguida vaig entendre que era alemany. M’haguera agradat dir-li que sí, que si em molestava que es sentara davant, que volia poder estirar bé les cames i intentar dormir després d’una nit tant llarga, però són d’eixes coses que “l’educació” et prohibeix, i has de mossegar-te la llengua més d’una ocasió”

Es va traure del maletinet un diari plegat, i la seua capçalera era “LIECHTENSTEINER VATERLAND”, per tant o el senyor en qüestió era d’eixe país tant estrany; Liechtenstein (que costa tant de pronunciar) , o una persona que sabia llegir alemà i li interessava el que puguera passar eixe insignificant país.

Es va posar tant còmode com si estiguera al sofà de sa casa, invandint l’espai comú i part de que raonablement m’hauria de pertocar a mi. Però semblava com si l’home ja haguera oblidat que estava compartint el grup de seients amb un altra persona, que en aquest cas era jo.

El viatge va ser un suplici, el liechtensteinès tenia un respirar sonor i molest, d’eixos que són quasi roncs, no parava de fer sorollets amb la llengua i les dents, com si s’intentara desenganxar d’alguna cosa apegada a les dents. Confiava en que baixara en qualsevol estació d’algun del múltiples pobles en els quals el tren s’anava aturant, però a Sagunt ja havia perdut l’esperança, i vaig entendre que era ben possible que fins Castelló me tocara aguantar al molest company.

És cert que haguera pogut canviar de seient, canviar de vagó, però un no sé què, imagine un poc de cansament, m’ho impedia.

Finalment vaig optar per distraure’m amb la lectura, i vaig començar el llibre, encara precintat amb plàstic transparent, sobre les receptes de porc llarg. Ni me solien agradar el llibres de cuina, ni era especialment aficionat a menjar carn, i molt menys de porc llarg, però el preu, dues-centes pessetes de l’època i tractar d’un tema tant èticament tant escandalós va ser suficient.

El llibre era una autèntica joia, t’explicava tècniques diferents de com sacrificar l’animal, o com saber si un cop mort estava en bon estat de conservació abans de la perillosíssima fase de putrefacció. Com traure la carn dels ossos, com desossar les peces de la millor carn,on es trobava l’àpat més exquisit, amb el greix amb les vetes més saboroses, els òrgans més tendres. I després, maneres de cuinar el que qualificava com la carn més tendra i exquisida a l’abast de tothom.

Poc a poc, no sé com, em va començar a entrar unes ganes de tastar el guisat de porc llarg amb poma, panses i vi negre, entre altres condiments, que això, barrejat amb la sensació de l’estomac buit per no haver desdejunat res després d’una nit tant llarga, va fer que la idea de poder cuinar aquest plat es va convertir en obsessió.

Vaig mirar endavant, i ho vaig tindre clar . El tema era com planificar-ho. Tenia el cotxe aparcat molt a prop de la porta de l’estació de RENFE, aleshores junt al parc Ribalta, i els vehicles es podien deixar en l’avinguda que ara està ocupada per jocs per als guelos .Calia poder pujar al liechtensteinès al cotxe, i després dur-lo fins a l’apartament familiar de Benicàssim;era hivern i per tant completament buit, el meu , i tots els de la finca.

Vam aplegar a Castelló, i vaig esperar que ell baixara davant meu per seguir-lo, va entrar dins del Parc Ribalta, i vaig aprofitar per agarrar el cotxe que havia deixat al costat de la basseta dels patos, aparcat des del dia anterior. Vaig baixar de pressa pel pany de passeig fins a la Farola, amb la confiança que passara pel pas de zebra del final d’aquesta placeta, i vaig esperar uns segons damunt la vorera. Per sort no va errar el trajecte, tot anava rodat, baixava pel passeig central, i tenia el semàfor en verd.

Castelló encara estava mig dormit, quan vaig vore al liechtensteinès al mig del pas, vaig accelerar tant com vaig poder, i sense donar-li temps a reaccionar li vaig pegar una bona trompada amb el cotxe, que el va arrossegar uns quants metres per davant. De seguida vaig baixar pegant crits, com si haguera estat un accident i amb gestos i paraules soltes en anglès li vaig dir que el duria immediatament a l’hospital per si s’havia trencat res, l’home estava mig inconscient. Òbviament, el seu destí va ser un altre, i la meua vida va canviar per sempre més.

Des d’aquell dia, en el qual vaig experimentar en les receptes del porc llarg, m’he convertit en un expert culinari, he publicat diversos llibres revolucionarsi de receptes, i he obert tres restaurants especialitzats, sóc una autoritat reconeguda en aquest camp, requerit per la premsa i les televisions de mig món.

Per als que no sapigueu,com ja haureu entés, el concepte de porc llarg, és s’empra per referir-se en gastronomia a l’ús de la carn humana.

Fabra davant l’adversitat

No sé fins quin punt Alberto Fabra, quan se li ofereix acceptar la presidència de la Generalitat, era conscient de l’estat en el qual heretava la institució. Acostumat com està l’home en accedir al poder per la porta falsa, caminant per sobre cadàvers polítics i no per les urnes, com ja va fer amb l’alcaldia de Castelló, aquesta nova aventura no anava a ser-li fàcil.

La Generalitat en ruïna total, les factures per pagar que amagaven des de fa mesos des dels calaixos, ofegant a centres educatius, sanitaris, ajuntaments i proveïdors, i amb una situació comptable on continuen eixint milions d’euros al mes en despeses i deutes i no entra quasi un euro. Per sort, a base de crèdits i rescats del també endeutat Estat Central han pogut respirar uns dies, però la situació és ben crítica, i els casos de corrupció estan menjant-se el seu partit, que si Burgal, que si cas Fabra, que si Emarsa, i ara, després de dos anys d’investigació, el cas Blasco que du a la presó a mitja Conselleria del que és ara el Síndic del Grup Popular a les Corts Valencianes.

I clar, si vol fer neteja de sa casa, no sabrà ni per on començar, i acostumats els dirigents del seu partit a conviure i riure amb la corrupció, els és molest que ara vinga un xicot gris des de Castelló a posar-los ferms.

El que es deu viure estos dies al si del PP valencià deu ser d’infart, i escenetes com les de l’espantada protagonitzada per la novia de Carlos Fabra en el Congrés de Sevilla, com volent dir que no estaven d’acord amb que s’intentara posar fre a la corrupció, empobreix encara més la imatge d’un partit que a pesar del seu èxit electoral, gràcies en part a la desfeta del PSOE, comença a viure en la convulsió per tant de temps d’abusos.

Imatges com les de València estos dies, amb la policia agredint als estudiants, d’Urdangarin assenyalant amb el dit acusador a Rita Barberà i a Camps, les detencions massives en Cooperació, són realment preocupants per al seu partit. Fa pocs mesos, l’excusa que haguera que emprat el PP era que l’actuació policial era cosa de Rubalcaba, i que la detenció del presumptes mangantes de cooperació era un muntatge del mateix. Ara, no hi ha conspiracions judeo masòniques que els salven. I Alberto Fabra, té el doble repte de vore com gestiona la bancarrota absoluta, i els deutes per pagar, i a més tallar la corrupció que s’escampa per tot el cos del PP valencià, en lo tranquil·let que estava en l’alcaldia de la Plana!.

En definitiva, ni enveja ni llàstima, cada u q ue siga responsable dels seus actes i de les sues complicitats.

Que passan vostés bona setmana, i fins la propera.

Violència

publicat avui al Mediterraneo

Quant els alumnes de l’IES Vila-roja d’Almassora feien una foto de l’aula tots tapats amb mantes i batins, per la falta de calefacció al centre, en aquells dies de fred intens, pocs s’esperaven la cosa aplegara on ha aplegat. Aquella foto, veges tu, li va costar l’amenaça d’expulsió a l’alumne que la va penjar al mur del seu facebook, però ha donat la volta al món, i molts altres centres van ser les seues pròpies. Aquella foto va ser un símbol.

I mentre el PP s’havia gastat els diners de tots en traductores romaneses en Emarsa, en aeroports peatonals i estàtues coreanes, en urdangarins, o en que des de l’entorn del Conseller Blasco “presumptament” comparen pisos en València a costa dels diners que havíem d’enviar en cooperació internacional, en fer hospitals a Haití, Blasco, eixe gran home que provenia de l’organització terrorista FRAP, i apartat ja del PSPV-PSOE per casos de corrupció.

Dons, això, sense diners per la calefacció, va i la Delegada del Govern Central, abans Consellera de Justícia i número dos del darrer Govern de Camps, va i té la solució màgica; la millor manera de passar el fred de les aules, és calfar a base de bé als alumnes. I això que esta dona, quan Camps va dimitir, i abans que s’anunciara a Fabra com l’ungit , sonava com a possible presidenta autonòmica, de la que ens hem salvat!.

La imatge d’aquests dies, policies pegant a xiquets, obrint caps, exposant a menors, amb persones infames com el cap de la policia, tractant als alumnes com a l’enemic, el comissari Moreno, el qual fa por sols amb la mirada. I davant aquesta actuació violenta i desmesurada de la policia nacional quina és l’excusa donada pel PP?, que entre els alumnes hi havia violents infiltrats que es van dedicar a poc més que manipular als alumnes. Per sort, a l’igual que ha passat amb la primavera àrab, les noves tecnologies, la força de la imatge, ens ha ajudat als que estàvem a uns quants quilòmetres de distància, ser partícips de veritats objectives, vore-ho des dels nostres ordinadors, i que se’ns gelara la sang davant la violència, violència contra xiquets, que sols hem vist d’un costat cap a l’altre, i després ens volen donar lliçons... El pretenciós nom de “primavera valenciana” és el símptoma de que cal eixir ja d’una d’aquest llarg hivern de corrupció, misèria ètica i ruïna.

Carnestoltes

columna de la COPE d'avui

http://www.goear.com/listen/0701c70/columna-cope-21-febrer-2012-carles-mulet

És temps de carnaval, de desfilar pel carrer, i de disfressar-se. I al carrer estem eixint, i prou estos dies, els estudiants, els treballadors públics, el dissabte per reivindicar la tornada de les emissions de TV3 i el diumenge, contra la reforma de la constitució.

I és que, com dèiem, al ser carnestoltes i estar tot permès, i per això es podia veure per exemple als del PSOE els primers de la pancarta, tot i haver bloquejat durant tant de temps, mentre manaven al Congrés, la Iniciativa Legislativa Popular amb més de 650.000 signatures, igual de curiòs com va ser vore’ls, en bandereta a la mà, el diumenge passat contra la reforma laboral, quan precisament fa pocs mesos eren ells que els aprovaven amb el PP reformar la constitució per desmantellar l’estat de Benestar, allargar l’edat de jubilació, retallar el salari dels treballadors públics i començar amb les retallades que li van marcar el camí a l’actual govern del PP.

Són efectives es veu les màscares d’aquestes dates, per canviar de la nit al matí de rostre i si existeix el més mínim rubor, que la resta no se n’anadone

Igualment, com una xirigota d’eixes de Cadis, sonava el discurset d’Alberto Fabra en el Congrés estatal del PP en Sevilla, quant parlava d’ètica, honestedat i exemplaritat dels càrrecs públics del PP, quant no s’atreveix a aplicar cap d’eixes mesures a sa casa, començant pel seu homònim de cognom.

I és que en la política, especialment, hi ha molta màscara, molta careta, i molt de carota, i els discursos més hipòcrites són els que més es duen, el predicar justament amb el que es practica, fer justament el que es promet en campanya electoral i quedar-se com si res, o el pujar-se al carro quant el carro pren velocitat, després d’haver posat tots els pals a les rodes possibles d’eixe carro, per intentar fer-lo estavellar-se. Imagine que serà una cosa que va intrínseca en el joc de la política, i entre ineptes, mentiders, i mala gent ens hem de moure, que es podria aguantar si els que han d’arreglar la cosa pública almenys la sapigueren, pugueren o intentar arreglar.

Justament ara hem sabut com un regidor de l’ajuntament de Castelló, mentre no fa fet acte de presència a l’ajuntament durant mesos, pot gastar-se en un sols mes més de 500 euros en telèfon mòbil que li paguem entre tots i totes, i no passa res.

EL carnaval va a continuar durant moltes més setmanes, i al ritme que anem prompte eixirem a manifestació o concentració per dia, perquè tots els remeis a la crisi que ells han creat, és que nosaltres, la gent de a peu, continuem pagant els plants trencats i siguem cada dia més pobres.

En definitiva, amics de la COPE; que enguany igual ens quedem sense sardina que soterrat.

Borinots.

publicat avui al Mediterraneo

Els pobles tenim emblemes i distintius amb els quals ens identifiquem, banderes més o menys ridícules, escuts de tot tipus, símbols que socialment fem que ens relacionen. Els animals, sovint, són part d’eixa representació; i en la moda dels adhesius dels cotxes eixes convencions socials prenen força, marcant identitat: el bou de la marca de conyac com símbol de la hispanitat ( no sabem si per les banyes, o pel futur ple de banderilles i estocades), el ruc català ( potser perquè cal ser ruc per continuar votant als que els governen després d’haver entrat com Eduardo Manostijeras massacrant la sanitat públic i l’educació). Alguns han volgut fer del ruc també un símbol nostre, per allò que compartim amb els catalans llengua i cultura ( i potser, perquè per burros, nosaltres els primers), altres han volgut emprar la ratapenada, un animalet molt relacionat amb la ciutat de València però no en la resta del País ( tot i que de deixar-nos xuclar-nos la sang també en sabem un tros).

Pensant en el animal que ens representaria a la gent de les nostres comarques, pense que potser el borinot, és el que més ens identifica. Aquest insecte himenòpter, que simbolitza la inutilitat, el ser babau, beneit, l’entropessar no dos copd en la mateixa pedra, sinó tantes que pots acabar per obrir-te el cap. Aquest símbol, d’un abellot negre, gros i pelut, el podríem comercialitzar i fer adhesius per als cotxes, o posar-lo com emblema de l’aeroport peatonal, enlloc d’un avió enlairant-se, un borinot entropessant en l’estàtua de Ripollés.

Sempre hem dit que som del “meninfotisme”, que ens dóna igual tot i no tenim capacitat de reaccionar, però això seria així si sols tinguérem un paper passiu, i estiguérem a la vora deixant als demés fer, però el súmmum del borinotisme és que a quant “reaccionem” ,quant ens movem, ens empanem en la paret, i tornem a donar el poder del poble als que ens estan castigant dia a dia amb la seua acció política, i aixó sí que és per l’acció i no per l’omissió. Algú pensarà que potser generalitzar és ofensiu i equívoc, i està clar, parlem de la majoria, del qui permet que estes coses passen, i cal preguntar-se, després de vore tanta gent que ho passa mal, com és possible que continuen manant els de sempre, potser la clau està en l’ADN del borinot.

l'aeroport del agüelito

per escoltar la columna: http://www.goear.com/listen/77b25c2/columna-cope-cs-14-02-2012-carles-mulet

Ve sent habitual ja, que l’aeroport de l’aguelito, de l’aguelito dels néts de Carlos Fabra, vull dir, siga notícia en tots els mitjans ja no de l’Estat, sinó de tot el món, per ser tot un emblema del malgastament dels diners públics i del ridícul dels governants que viuen fora de la realitat.

Fa una dècada, quant uns pocs advertíem que seria una ruïna, ens deien que és que estaven en contra de tot, inclòs qui ara s’apunten al carro de criticar aquesta obra, abans eren els que primer es volien posar al costat de Fabra donant-li suport per eixir en la foto i apuntar-se el tanto

Però el que no podem dir, és que no li estiguem traient benefici a l’empastre; primer, qui s’ha s’havia d’omplir les butxaques amb les obres, ja les té ben plenes, encara que ara ens diguen que si la plataforma de no se qué s’ha quedat xicoteta.

El que no podem negar, és que utilitat si que se li està traient a l’aeroport, amb la manifestació del passat dissabte, precedida d’un altra fa uns pocs dies, o de la famosa rave-protesta de fa uns mesos, aquest recinte s’ha convertit en una manifestodrom de primer ordre, en qüestió de poc de temps, voreu com allò de quedar a la Farola a Castelló per començar la manifestació, serà cosa del passat i quedarem sempre a l’estatua de Ripollés. Hi ha rés més saludable que manifestar-se en camp obert, entre pins i argelagues?

De moment, el recinte també està sent una gran granja ecològica per criar conills, que també podrien tindre una Denominació d’Origen; animals que es crien sense estrés, sense les angostures de les gàbies, sense pinsos artificials i prenent el solet de Vilanova.

S’han escoltat propostes realment interessants, destinar-lo a pista de patinatge, a explanada per fer balls regionals o assajar balls de saló, pista per aterrar OVNIS, per fer el Mercat del Dilluns .

Alguns diuen. que sort que no està al terme municipal de Castelló, sinó ja hagueren fet tot el recinte zona blava i hagueren posat parquímetres fins i tot damunt de la coroneta de l’estatua de Ripollés

.

En definitiva, estimats oients, a grans mals, grans remeis

Ninots indultats. Columna COPE 07/02/2012

per escoltar la Columna

http://www.goear.com/listen/1a17b34/columna-cope-castello-070212-carles-mulet

A tots aquells i aquelles que hagueu sobreviscut a quedar congelats pel fred siberià, us comentaré que efectivament, el calendari ja no és el que era. EL nou Govern Central ja ha dit que vol eliminar els ponts dels dies festius, i per això, correrà en el calendari a conveniència quant els dies no laborals es queden penjats en mig de la setmana.

I és que, després de vore com a estes dates ja s’ha cremat o encès per ser més correcte, algunes gaiates, o a la ciutat de València ja han començat a indultar ninots, veiem com el calendari és sufrit i la noció de l’espai i el temps, també és molt qüestionable; coses de física quàntica i dimensions desconegudes, sols així podem entendre com es pot parlar de renovació en el PSOE posant a una persona que fa dècades que està entrepeus en tots els estaments d’eixe partit.Però bé, ja s’ho faran, no és el nostre problema.

I és que es veu que els moviments de rotació de la Terra van canviant, i de la mateixa manera que el canvi climàtic és ocasionat per la mà de l’home, també les variacions de l’òrbita ténen efectes catastròfics en la nostra realitat quotidiana; sols d’aquesta manera, igualment, s’enten com de les promeses de no pujar els impostos del PP; haguen passat a una escalada bàrbara, acompanyada d’una retallada amb més gràcia de tisora que les costures del sastre José Tomás, el torero no, el de Forever Young.

I és que encara que la terra pegue voltes, tornem sempre al mateix punt, i allò del mite de l’etern retorn adquireix més credibilitat; de nou campanya electoral, en Astúries i Andalusia, i ja són moltes les veus que adverteixen que Alberto Fabra, amb la caixa buida i amb les factures que no pot pagar amargant-li l’existència, no aplegarà al final de la legislatura, i en qualsevol dia pot convocar- noves eleccions autonòmiques, per si últimament no n’hem tingut prou.

¿Tornaran a posar a Camps en la presidència de la Generalitat si és tant exemplar com diuen?, se gelaran les ametles si continua el fred?, tornaran a donar una nova data de posada en funcionament de l’aeroport?, anunciarà Rajoy una nova retallada de drets?, és possible, no?, el temps no és lineal sinó cíclic, i els errors, encara que els coneguem, els tornem a cometre sempre de la mateixa manera.

En definitiva, oients de la COPE; que vinga de nou el bon temps,perquè sabem que el dolent també tornarà a vindre quant li vinga en gana.

Abriguen-se, i fins la propera setmana

Misteris polítics.

article publicat avui al mediterraneo

Amics i amigues, de segur heu escoltat parlar de la Parappolítica ( sí, amb dos P), eixa ciència que abasta els punts comuns entre la política i la parapsicologia, els misteris sense resoldre la política; com per exemple, per què el tinc del cap no se li queda en la barba a Rajoy, o per a què val Jorge Alarte o si Alberto Fabra sabia on se clavava quant acceptava anar de president de la Generalitat( sense passar per les urnes, de la mateixa manera com va accedir en el seu dia a l’alcaldia de Castelló).

I és que cada cop a la gent no iniciada en les arts ocultes els costa més entendre la política; primer, després d’haver escoltat les gravacions de les converses telefòniques vergonyants de Costa i Camps amb els caps de la trama corrupta de Gürtel, com el jutjat “popular” els veu per una majoria de 5 a 4 “no culpable” ( i tampoc innocents).

També costa entendre, ja que deu ser cosa dels arcans, com des de la direcció estatal del PP ara tot ixen a dir que hem de demanar disculpes els que hem criticat i afirmat la culpabilitat de Camps. Si tant clar tenen ells que Camps és innocent, que el restituisquen en el càrrec de president de la Generalitat, i si continua sent un home ejemplar com deia Rajoy, que el nomene ministre de Justícia, ja que en aquests dies de judici segur que ha aprés molt del funcionament dels tribunals.

També costa d’entendre la intermediació divina en el devenir del judici, el místic Camps, donant les gràcies a Déu per resultat de la deliberació del jurat, però es veu que esta gent de l’OPUS, i gràcies a Cotino, deuen tindre fil directe amb l’altíssim i els deurà algun favor. I ens queda encara un altre judici que també apunta a ser igual o més mediàtic, el del president provincial del PP; eixa és la imatge que el PP ha fet transmetre de la nostra comunitat autonòma.

No de bades l’altre dia un company me feia la següent proposta quant ens queixaven del desús de l’edifici dels antics Jutjats de la Plaça Borrull “ Jo propose fer allí un museu perpetu de l'historial judicial dels polítics de la província i reivindicar-ho amb una concentració en la plaça borrull amb trages de ratlles negres horitzontals demanant que l'edifici es dedique a eixe museu” Desgraciadament, quant raó.

Carles Mulet

Portaveu Iniciativa comarques de Castelló

Sant Martí i els porcs

columna d'avui en la COPE

He estat buscant per internet a vore si l’expressió “a tot porc li aplega el seu Sant Martí” era correcta en valencià, ja que me sonava massa a traducció simultània, i es veu que sí que està, bé, que igual que l’expressió “tal faràs, tal trobaràs”, són genuïnament valencianes. I és que es veu, que els valencians, com els castellans, començaven les tradicionals matances del gorrino a partir del dia 11 de novembre, festivitat de Sant Martí de Tours, que era quan precisament començava a refrescar i per tant, bona època per curar la carn del porc, i fer els elaborats com les botifarres, llonganisses i xoriços.

I busquem el paral·lelisme amb els xoriços si cal , o no, si voleu canviem de tema. Al que anàvem, allò d’eixa expressió, eixa dita, ens ha d’ajudar a ser un poc més esperançats, i entendre que la justícia és lenta, lentíssima, exageradament lenta, i més quan se dediquen a posar-li pals a les rodes; recursos, contrainformes, peticions que sols valen per allargar els processos, tindre amics en tots els estaments que ens ajuden a dir que els delictes han prescrit i ens puguem escapar pels pèls. Però veiem, com, al final, pot aplegar el Sant Martí.

Al final, quants molts havien perdut l’esperança, en que la justícia era igual per a tots, per fi, després de 8 anys, el jutge de Nules que fa número no sé quants, va i diu que sí, que asseurà a Carlos Fabra en el banquet per diversos delictes, que cal jutjar-lo, i li posa una fiança, ahi és res, de 4,2 milions d’euros.

I no, no se’l jutja per la ruïna a la qual ens ha dut a les comarques de Castelló, no se’l jutja per la vergonya que ens ha fet i ens continua fent passant en tot l’Estat pel seu aeroport, que també ens ha arruïnat, no se’l jutja per la seua estàtua, se’l jutja per suborn ( cohecho en castellà), tràfic d’influències i quatre delictes fiscals.

Sabem que al final l’Audiència Provincial, on està l’amic de Fabra Carlos Dominguez, ens pot deparar encara molts sorpreses, però el pas que s’ha donat és realment important.

Però allò que realment esgarrifa, és que un partit “ democràtic” entre cometes, com el PP, permeta que continue com president provincial de Castelló i per tant, màxim exponent seu, el polític que ha batut tots els rècords de fiances demanades per la justícia, i per tant, el polític presumptament més deshonrat que ha hagut a l’estat Espanyol. Ja dia Mariano Rajoy que Carlos Fabra era un ciudadano exemplar, tot un exemple, si senyor.

En fi, estimats oients, que entre el “molt honorable” sent protagonista del culebró del seu judici, i Carlos Fabra ara en les portes de ser jutjat, quina imatge estan donant de la nostra terreta.

Julián Grimau

publicat avui al Mediterraneo

Avui tenia previst contar-vos una historieta inversemblant, increïble, però, de l’alcalde de Costur, ja en parlament un altre dia, ja que este matí, quan em volia disposar a escriure aquesta columna, m’ha despertat la notícia de la mort de Manuel Fraga.

La Mort, continua sent una espècie de tabú, una barrera que ens imposa tant de respecte que costa parlar d’ella obertament, i que obliga a certs convencions, a certes costums políticament correctes, i entre elles, quant una persona abandona esta vida, en els primers moments intentar sols traure un record positiu i obviar la part negativa, pel respecte al seu entorn, com a mostra de condol. No és elegant ni potser instructiu traure la porqueria, encara que recentment ens han posat fins dins la gola, a totes les hores, les imatges de l’assassinat de Gadafi damunt la taula en l’hora del dinar o del sopar, o ens han venut també l’assassinat de Bin Laden com un acte, igual que l’anterior, poc més que de justícia, com si la mort violenta d’aquestes persones sí fóra justa.

Imagine no és elegant ara parlar dels crims, de les sentències de mort, de la responsabilitat per acció o omissió i complicitat al formar part d’un govern dictatorial, però me cabreja i molt, ara vore les televisions, els diaris, els mitjans electrònics, on tots s’omplin la boca alabant les bondats i encerts de qui va ser ministre de Franco, de qui, passada ja la dictadura, enlloc de guardar vergonyós silenci per la seua responsabilitat en l’assassinat del dirigent comunista Julian Grimau en 1963, ho justificava encara: qüestionable seria poder jutjat el paper del aleshores ministre de Franco defensant el crim; podríem pensar que eren altres temps, i que el seu pas per partits “democràtics” (AP-PP) i per la presidència de la Junta de Galícia l’havia apropat a estàndards democràtics, però en 2006, Fraga encara justificava l’assassinat d’aquest polític.

Ara, tot seran floretes i records positius, i mentre el cadàver de Grimau, i tantes altres persones assassinades per les seues idees o per defensar la democràcia, reposen en l’anonimat, en foses comunes moltes per desenterrar i localitzar, amb sentències de judicis falsos encara considerant-los culpables, altres, moren plàcidament amb funerals grandiosos com herois de ves a saber què. No desitge la mort de ningú, òbviament, però sí que la memòria siga justa, ja que en aquest drama de la història d’Espanya, sembla que sols el record pot ser just en massa casos. Descansa en pau, Julian Grimau.

Després de les festes vénen les bèsties,

columna de la COPE d'avui

Després de les festes vénen les bèsties, diu la dita popular , i com quasi totes, sol tindre raó.

No parlarem avui dels propòsits d’esmena per a 2012, un cop passades les festes propícies per a l’abús, en el menjar, en el beure, en el anar-se a dormir a deshora, en el gastar con si no hi haguera crisi aquells que han pogut gastar.

No parlaré dels típics tòpics que es solen fer a l’inici de cada any; com si realment el dia 31 de desembre, o el 6 de gener, pogueren ser una barrera per deixar enrere els mal hàbits, la falta de temprança i per adquirir noves maneres de comportar-se i aconseguir els anhels i objectius que ens marquem i que mai vénen sense esforç i constància: menjar menys, fer més esport, dedicar-se a cultivar el cervell, deixar de fumar i un llarg etcètera de preceptes que sempre es repeteixen.

La dita que parlàvem, parla de tornar a la normalitat després dels excessos, o també, de les factures que cal pagar , dels efectes secundaris, de la cara de la moneda menys bonica. I ara tenim l’estomeg més castigat, el compte corrent més buit, i la silueta feta una catàstrofe, però almenys, ho hem pogut gaudit.

El problema és quan ens toca pagar factures de festes que no són nostres, i moltes vegades, pagar dos cops pels mateixos conceptes. Ara, tenim la caixa comuna completament buida, perquè els nostres diners se’ls han gastat en urgandarins, aeroport peatonals, mandataris de bancaixa i la CAM, assessors, emarsa, brugals, estàtues per als faraons, i demés barbaritats que durant anys han estat alegrement buidant el que semblava un pons sense fons.

Els bancs, mestres de l’avarícia, fan que els governs els hagen de rescatar, invertint diners públics per sanejar-los. Com les administracions s’endeuten per aquesta operació, són els mateixos bancs qui compren aquest deute dels governs, amb els diners que els governs els han donat per a rescatar-los, i ja tenen d’aquesta manera tant kafkiana, el capital agafat als governs dels Estats per allà on més mal fa, i ara li poden dir al president de torn quina política ha de fer i per on ha de retallar, i retallar, sempre ens retallen als mateixos, que ja estem més que trasquilats .

Mentre a alguns se’ls regala fins als vestits, a la resta, ens toca pagar les festes de les bèsties.

Cabanes: el PP rebutja la moció per restaurar el castell de Miravet “ per ser un bé privat”

Units pel Poble lamenta l’actitud del PP

Cabanes 03 de gener de 2012. La majoria absoluta del PP va evitar que prosperar en el passat ple municipal, la moció d’Units pel Poble per demanar la restauració del Castell de Miravet, en perill de ruïna.

L’excusa del PP per votar en contra va ser que es tractava d’una propietat privada (com ho són la majoria de Béns d’Interés Cultural del municipi, o els Béns de rellevància Local, però que sí han tingut ajut públic, com ara el Pla Especial de la Torre vigia de la Sal, l’ermita del Calvari ( tot i l’error fet públic aquests dies).

El regidor d’Units pel Poble Diego Noel, va recordar tota la legislació autonòmica aplicable, i recordar que tant si es vol com no, l’administració ha d’actuar en un BIC en perill de ruina. El PP va prometre un aportar un suposat informe de l’arquitecte municipal, i comunicar al propietari que prenga les mesures oportunes, però a hores d’ara, i tot i ser coneixedors del perill d’ensorrament des de fa setmanes, no han fet absolutament res més enllà de votar en contra de la proposta de l’oposició.

A pesar de la negativa del PP, des d’Units pel Poble es traslladarà una petició a la Conselleria de Cultura perquè actue.

Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià. Article 5. Col·laboració dels particulars.

1. Els propietaris i posseïdors de béns del patrimoni cultural valencià ( bic i brl) han de custodiar-los i conservar-los adequadament a fi d'assegurar el manteniment dels seus valors culturals i evitar la seua pèrdua, destrucció o deteriorament.

2. Qualsevol que tinguera coneixement del perill de destrucció, deteriorament o pertorbació en la seua funció social d'un bé del patrimoni cultural, o de la consumació de tals fets, haurà de comunicar-ho immediatament a l'administració de la Generalitat o a l'Ajuntament corresponent, els que adoptaran sense dilació les mesures procedents en compliment de la present Llei.

3. Totes les persones físiques i jurídiques estan legitimades per a exigir el compliment d'esta Llei davant de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. La legitimació per a l'exercici d'accions davant dels tribunals de justícia es regirà per la legislació de l'Estat.

Artículo 18. Obligaciones de los titulares.

1. Los propietarios y poseedores por cualquier título de bienes incluidos en el Inventario General del Patrimonio Cultural Valenciano están obligados a conservarlos y a mantener la integridad de su valor cultural.

Artículo 40. Ruina.

1. Si, pese a lo dispuesto en el artículo 18 de esta Ley, llegara a incoarse expediente para la declaración de la situación legal de ruina de un inmueble declarado de interés cultural, la conselleria competente en materia de cultura intervendrá como interesada en dicho expediente, cuya incoación deberá serle notificada. El expediente deberá ser también sometido a información pública por plazo de un mes a fin de hacer posible el cumplimiento de lo dispuesto en el artículo 5.3 de esta Ley.

La incoación del expediente podrá dar lugar a la expropiación del inmueble en los términos establecidos en el artículo 21.

MOCIÓ PER RESTAURAR EL CASTELL DE MIRAVET

Recentment ens han fet aplegar als Grups Municipals una advertència sobre una notable pèrdua de diferents peces de maçoneria de la part superior del llenç de la torre de l'homenatge, problema que ve aparellat amb el fissurament de tota la façana i que afecta de manera directa a l'estabilitat de les parts que resten en peu. Aquests signes de deteriorament han agreujats en la visita feta en pot més d’un any, cosa que fa pensar que si en 21 mesos s'ha ensorrat una part important de la torre de l'homenatge (part més representativa del castell) i que aquesta ha quedat seriosament danyada, es qüestió de mesos que es produisca un col·lapse major.

El conjunt del Castell de Miravet es troba sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 d'abril de 1949, i la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol, i passa a considerar-se Bé d’Interés Cultural en base a allò establert en la Disposició Addicional Primera de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià (Llei 4/1998) de la GV, segon la qual aquests immobles; castells, torres defensives i altres construccions fortificades, passen a ser declarades BIC.

D’aquest conjunt arquitectònic es té les primeres referències històriques a l’any 1091, quan és conquerit temporalment pel Cid, al seus habitants; els musulmans.

És Alfons II qui en 1178 promet al bisbat de Tortosa la concessió de la futura ‘‘tinença de Miravet’’, un cop siga conquerida la comarca, fent-se efectiva la mateixa amb la caiguda en 1233 de Borriana. El Castell passarà a ser l’epicentre de la Tinença de Miravet, a partir de la qual el bisbe tortosí Ponç de Torrellas repobla tot el territori del que avui són el termes municipals de Cabanes, Benlloc i Torreblanca,

És a partir del XVI quan el castell i les zones del voltant es van despoblant .Poc a poc, el despoblament van anar arruïnant aquest conjunt arquitectònic de gran vàlua adaptat a l’abrupta geografia de la muntanya, tot i que encara es poden contemplar la torre de l’homenatge, els seus distints recintes emmurallats, portes, torres, murs i arcs, aljubs, edificacions de tot tipus com ara les ruïnes del poblat que hi havia dins dels propis murs o l’església de Sant Martí i Sant Bartomeu fora de les antigues muralles.

Aquestes restes, a més del valor sentimental que tenen a tota la comarca, disposen d’unes característiques arquitectòniques i històriques de gran interès, per conèixer i posar en valor els castells d’origen musulmà repoblats pels cristians i les seues transformacions al llarg de la història

La recuperació del mateix encara és un fet possible, ja que, tot i l’estat de ruïna, n’és recuperable la pràctica totalitat del conjunt si hi ha una voluntat d’aconseguir-ho per mitjà d’un pla integral de restauració de tot el conjunt arquitectònic. La restauració del mateix, evitaria la seua desaparició a mitjà termini, i seria un legat impressionant per les generacions futures, a més d’un al·licient impagable per potenciar el turisme d’aquest indret.

Per tot aixó, l’ajuntament en Ple acorda:

Primer: Acordar l’estabilització i progressiva recuperació del Castell de Miravet i tot el seu conjunt arquitectònic com a una mesura de primera urgència per a l’administració municipal.

Segon: Demanar de manera urgent l’ajut als tècnics que puguen existir a la Conselleria de Cultura, per junt amb l’equip tècnic municipal, valoren els danys estructurals de la Torre de l’Homenatge, i s’estudie de manera urgent un pla per evitar un ensorrament.

Tercer: L’ajuntament es compromet a de manera urgent, demanar l’ajut de les institucions amb competències ( Diputació, Conselleria, Ministeri) a obtindre ajuts tècnics i econòmics per iniciar els treballs de restauració de tot el conjunt

Toponímia i incompetència.

publicat al Mediterraneo d'avui

Què faria vostè si li aplegara a casa, adreçada al seu nom, una carta de l’administració dient-li que li han concedit un ajut per restaurar una ermita que és propietat seua, gràcies a una petició feta per un tercer que està molt interessat en la protecció del patrimoni. Imagine, que si no vostè no és propietari de cap ermita, entendria que ha hagut un error en la tramitació i intentaria comunicar a qui emet la carta que s’ha enganyat, no?.

I també, el que faria seria posar-se en contacte amb eixe tercer que li han dit que és qui està interessat en que vostè recupere l’ermita, per que li explique o ajude a entendre on està l’error.

Potser, que si vostè té poc coneixement, enlloc d’informar a l’administració que vostè no té cap ermita, i com li diu que té 15 dies per presentar un projecte de restauració que li pagaran després amb la subvenció concedida, busque vostè un arquitecte perquè li faça un projecte per restaurar un mas que té vostè el poble de la seua àvia materna.

Doncs aquesta última opció, ha estat la que ha emprat el PP de Cabanes, junt als serveis tècnics municipals. A principis d’any els arriba una comunicació dient que per una esmena aprovada als Pressupostos Generals de l’Estat per a 2011, tenien una subvenció concedida per restaurar l’església del cementeri, de propietat municipal. Cabanes, no té església al cementeri, i enlloc d’avisar de l’error, o indagar un poc a vore on estava l’error, fan i presenten un projecte per restaurar el Calvari, que no és de titularitat municipal, sinó de l’església.

Ho du el PP a un plenari, i imposa la seua majoria absoluta sense donar cap explicació, a una oposició que no enteníem absolutament res del que estaven proposant. Ells, després, han reconegut que van votar el projecte sense haver-se’l mirat. Els demanem explicacions i el seu enteniment sols aplega a fer-se un místic reportatge fotogràfic baix els peus del crist del calvari.

Sols mirar la documentació, som l’oposició qui veien que alguna cosa no quadra. Sols amb dos minuts buscant per internet, descobrim que el projecte aprovat en els pressupostos generals de l’Estat és per restaurar l’esglèsia del cementeri de Cabanes de l’Alt Empordà, que sí que és municipal. Es veu que a Madrid s’enganyen de poble, i el meló ( per no dir res més fort) que rep la comunicació dins de l’ajuntament de Cabanes de la Plana Alta, no raona que hi ha un error i que no tenim església al cementeri, i va i encomana fer un projecte, que superarà els 18.000 euros, i que ara tocarà pagar, però l’ajut des del Ministeri no aplegarà al nostre poble, sinó a Cabanes de l’Alt Empordà.