diumenge, de febrer 23, 2020

Els dimonis

us passe l'article que m'han convidat a escriure per al llibre de la Colla el Magre per a les festes de la Magdalena, què més festiu que parlar dels dimonis



Des de que els humans hem pres consciencia de l’existència ( generalitzant, ja sé que penses que molts encara viuen en l’animalitat més absoluta), ens ha costat entendre allò que un dia tancarem els ulls i no els tornarem a obrir. Que tot s’acabarà com s’acaba la vida d’un encisam o una vaca i que serem aliment dels cucs o ves a saber si cendra.

Quin baixó, no?. Doncs sí, i avui en dia tenim nocions de biologia i química, que ve a ser semblant. Però, com explicar el naixement i desaparició de les persones des del pensament prehistòric?, doncs des del simbolisme i l’abstracció, i pensant en la transcendència de la nostra vida, pensar que no es pot acabar tot de manera tant dràstica i ridícula. Els humans creem el pensament religiós, que ens servirà igualment per mancar-nos normes de comportament en societat, per no acabar matant-nos entre nosaltres més del que ho hem fet històricament.
Les grans religions acaben tenint un mateix esquema d’ordre i mecanismes de control psíquic que sovint acaben sent també polítics, les religions són part de l'instrument de manteniment de l’estatus, d’explicar i organitzar el món. I quina manera més fàcil per controlar la societat i fer-li complir amb unes regles que amb l'amenaça de que, potser d'esta vida et pots eixir guanyador anant la teua puta bola i pensant sols en tu encara que siga perjudicant a la resta, però, compte, perquè hi ha una altra vida, eterna, i hi ha un jutge que ho veu tot i segons com te comportaments ací, tindràs o no eixa recompensa.
Hi haurà elements de coacció terrenal, un ordenament a mode de regles, lleis, policies, i les advertències de càstigs i el premi del més enllà. I clar, si a nivell sagrat i profà tenim el concepte de la divinitat, d’allò bo, correcte, ètic, apropiat, que proveirà la salvació, cal tindre quelcom amb el què confrontar, contraposar; allò dolent, el pecat, el mal, la perdició. Si hi ha una promesa de cel, ha d’haver una promesa de càstig etern, un infern.
El cristianisme, com bona part de les religions, es va creant replegant de manera més o menys traumàtica les creences prèvies, i es va adaptant a costums establerts per sobreviure. Des de Pablo de Tarso va caure de la burra ( o cavall i de la sacsà es veu va quedar il·luminat o ves a saber amb quin quadre clínic i psiquiàtic li diagnosticarien ara) i va crear el cristianisme agarrant d’ací i d’allà, un poc de platonisme, un molt de judaisme, aquest va reciclant creences de diverses tradicions, la idea de l'infern ha anat modelant-se, fins aplegar al Papa argentí que ha dit que l'infern no consta en cap registre mercantil ni es veu al google maps.
Tornem al rotllo, des del principi es comencen a escriure desenes d’evangelis, com no tenien instagram per penjar histories, alguna cosa havien de fer. Aquests evangelis conten la vida d'un senyor mort dècades abans, i són contradictoris entre ells, fins al segle IV no es depura quin són els canònics i quins no, però no serà fins al Concili de Trento, en 1546 quan definitivament ens diuen quins d’ells passen a la final, sols 4, els coneguts i incorporants ara a les Sagrades Escriptures ( que entre ell també es contradiuen i molt). A pesar d’aixó, bona part de la imagineria, de la mitologia, dels relats sagrats que pensem apareixen en la Bíblia, no estan en cap dels evangelis canònics, sinó dels apòcrifs ( aquells no oficials i proscrits per l’esglèsia , més de 50 s’ha descobert).
Per què tot açó? Per entendre que el cristianisme, i la seua versió premium del catolicisme és un religió que ha anat adaptant-se, creant-se, modificant-se amb el pas del temps, sincretitzant-se amb les creences locals prèvies a la seua imposició, des de l’establiment del dia 25 de Desembre com el dia de Nadal per fer-los coincidir en la festivitat pagana del Sol Invictus ( no, eixa data no apareix en la Bíblia), la sacralització de Maria com a divinitat femenina quasi amb els mateixos atributs que el seu fill/pare del seu fill es va incorporant al llarg dels concilis perquè la gent necessitava més elements sagrats i algun de femení, com en les religions anterior, i de ser una religió purament monoteista, com el poble no ho era i tenia de la tradició romana deus menors o mitjans per a cada necessitat, va incorporant “sants” que són divinitats menors, nascudes humanes, però que aconsegueixen ascendir i acaben fent miracles, assumeixen superpoder i atributs molt concrets; una santa per curar-te la vista, un sant per trobar nòvio, un per als conductors... això, òbviament, tampoc esta en la bíblia, no explica com opositar al cos del santoral, que va ampliant-se encara en el segle XXI.
Però anem a allò que anem, el mal, el dimoni, l’infern. En la Bíblia apareixerà un personatge que és un àngel dolent que causa desgràcies o incita al pecat, i tindrà per nom Satan, o també apareixerà Belial també un àngel dolent, es parlarà de “Legió” per referir-se a una conjunt de dimonis o mals esperits ( cadascú que faça l’extrapolació que vulga amb què significa legió avui en dia), esperits immunds, ésser de segona, caiguts en desgràcia.
Però de la majoria d'històries o representacions de l'infern, del dimoni, del mal, no espereu vore gran cosa en la Bíblia; això demostra que com en els electrodomèstics, pocs són els que es lligen els llibres d'instruccions, i donem per vàlid i sagrat el que és sols convencions creades en base a textos herètics, no oficials, o la simple assimilació cultural.
La típica imatge del dimoni que és un tipus de cabró amb cos humà i un considerable aparell sexual erecte ( ja veus, els àngel sense forat ni per pixar i este amb un trabuc que ja li val) , recorda massa al deu grec del pastors, ramats, de la fertilitat i masculinitat, el que anava com un preperroflauta tocant la flauteta pel bosc.
En la bíblia eren poc més que àngels caiguts, la imatge en negatiu del que eren els angelets; els criats del la màxima divinitat, i en front els àngels sindicalistes expulsats de l'empresa per demanar canviar les condicions laborals, Satan és el cap de la revolta. Però, per tant, serien àngels, amb ales i sense atributs sexuals s'entén, com dèiem ( motiu de més per tindre bon cabreig), i amb cara de mala hòstia.
L'infern, serà segons l'apocalipsi bíblic allà on es desterra als àngels rebotats. Per al text sagrat oficial, aquests àngels revolucionaris mereixen “el finiquito”, Satan serà el seu líder carismàtic, i al que se li posa més mala fama, de fet, la majoria de la seua colla no tenen nom, i si en tenen és perquè algún flipat li'ls ha posat després. En alguns versicles el tal Satanàs, Satan per als amics, serà una simple força espiritual que temptarà a les persones ( un mal pensament, un mal impuls).
Un cop acomiadat del cel Satanàs, este es va dedicar a temptar a tot quisqui, amb grans èxits al començament de la seua carrera en solitari, com aquella proesa d'aconseguir que la senyora Eva se menjara una poma ( i quin èxit, perquè si estaven en un paradís terrenal i tota varietat d'aliments, mira que mossegar una poma...normal, ella no havia fet dieta mai i no havia avorrit les pomes encara). És a dir, Déu ha creat tot, també a este àngel rebotat, i permet que este faça una violació de domicili ( en castellà mola més, allanamiento de morada). No ho entenc, per a què tenia el cos policial dels àngels?, xico, no el deixes entrar. A més, es veu dominava l'art de la disfressa, ja que es presenta vestit de serp i els bobos del paradís terrenal no es donen compte, i veuen com normal que una serp els parle, normal que els enganyara, de substància es veu en tenien ben poca.
Com Satan va aconseguir que Eva se menjara la poma, va castigar a tots el humans a ser mortals i a les dones parir en dolor ( se notava ell creava ésser sense haver-los de parir, quina mala idea). Un poc rancorós, no?, pren-la amb Satanàs i no amb la pobra Eva, i també va tindre l'excusa perfecta, perquè si no morirem ningú, la bombolla urbanística seria bestial, perquè a vore com cabem tots des de la creació, reproduint-nos, aixó en el cel un cop mort no hi ha problema perquè és infinit, però en la terra és un problema seriós d'espai. Sort de la p... poma, sinó viuríem tot com es viu al Japó, uns damunt dels altes.
Me'n vaig del tema, perdó, tornem. Penseu també, que a banda de no basar-se la tradició transmesa sols amb el llibre d'instruccions, també estem parlant d'un text que ha patit traducció i interpretacions, de l'hebreu a les llengües predominants en cada època, i al final en molts conceptes és un poc com el joc del telèfon espatllat. De ser “la part inferior”, el submon com l'Hades clàssic, allà on van els morts en un primer terme, com contraposició al cel, situat també en el cel físic més o menys, és a dir, en la terra plena hi ha tres estrats, el subsol de l'infern, este món de llàgrimes, i el cel diví mirant cap a dalt i esquivant els satèl·lits de la meteorològia.
L'infern era on es quedaven els pecadors sense presó revisable ni amnistia, ni indult possible, els altres tindran el purgatori, fins aconseguir el tercer grau. Recordem que en el cristianisme primitiu els cossos dels morts havien de ressuscitar i tornar a prendre el cos, com walking dead però amb bona cara. L'infern per tant, era una gran putada, perquè era com un Intxaurrondo etern, tortura rere tortura.
I al llarg de la història, ha anat debatent-se si l'infern era real o no, el problema ha estat que ningú ha tornat per donar explicacions. Per tant, l'infern, el dimoni, la representació del mal, ha estat el que la moda ha imposat en cada temporada. La imatge del mal ha estat present en la nostra tradició cultural
El dimoni ha estat una espècie de ressentit, un amargat que vol endur-se la teua ànima i te la compra a més bon preu que compraven els horts de tarongers en època del boom urbanístic de la nostra costa. Un personatge maligne, amb banyes i cua a vegades, com els comunistes. I representacions en les nostres festes les vorem de tots les maneres possibles, els dimonis o botargues que assetgen a Sant Antoni en les representacions de les fogueres,per exemple, i per resumir, fins convertir-lo en un personatge romàtic, un drama de persona. La rebel·lió contra l'ordre.
Si el deu és ordre, el dimoni, Satanàs, o com es diga, és rebel·lió. Si un és el manteniment de tot allò establert, l'altre és el canvi. El dia i la nit, l'estatut quo i la creació, l'avorriment front la diversió, la castedat front el plaer carnal, l'ascetisme front la vida, el poder front la revolta, el model piramidal d'ací mane jo front a l'intent de revertir l'ordre establert. En base a eixe esperit apareixeran moviment satanistes en els anys 60 ( tant d'LSD és el que té), com l'Esglèsia de Satan de LaVey, moviment contracultural, que no té cap orientació sobrenatural , és més bé un humanisme i vitalisme extrem.
Per tant, no tenim cap prova material, fotogràfica ni física de l'existència de cap dimoni fora d'este món ( dins pots tindre molts exemples) de cap senyor Satanàs, animals amb banyes hi han molts ( també humans) , per l'ànima ja es dóna menys últimament que per un dipòsit a termini fixe. L'infern, i el mal, ha anat modificant-se amb les modes, adaptant-se, i en la cultura popular ha estat un element, diables, dimonis, i personetes de l'infern. L'infern, és el que cada hom veu i viu, i veien certs comportaments de certs estaments religiosos (de moltes religions) ho dubta qui serveix al bé i qui al mal.