dimarts, de febrer 28, 2012

Receptari del porc llarg.


Recorde que va ser un dia d’aquells grisos, que es queden en la retina, era gener i feia fred, i des de ben entrat el matí, tot havia agarrat un color cendrós. Era en aquell temps que ara sembla perdut en la prehistòria, on internet i els telèfons mòbils eren cosa de ciència ficció.

Havia passat la nit en València i tornava cap a Castelló, en la motxilla duia una carpeta que pesava el que no està escrit, i un parell de llibres que havia comprat encara en pessetes, en una d’eixes llibreries on pots trobar edicions raríssimes, llibres descatalogats, fons d’alguna editorial que ha tancat...etc. Un era sobre les motivacions dels felins a la pintura, amb un seguit de fotografies a tot color, de les obres d’art que podien fer els gats si els deixaves, davant d’un llenç i amb pintura líquida on poder mullar les potes, i l’altre, un receptari de cuina amb una cinquantena d’instruccions de com fer tot tipus de plats amb el porc llarg.

El tren anava mig buit, al ser el primer que circulava i en dissabte, però just a l’estació de Cabanyal, hi havia un grup de persones esperant, i es va obrir la porta de vagó. Va entrar un home vestit amb una americana gruixuda a quadres, uns texans, un barret verd fosc, unes ulleres de pasta negra i un bigot fi i lluent. Duia penjat un maletinet de cuir negre. Anava tant desconjuntat que es notava de seguida que no era del terreny.

Tot i que hi havia seients de sobres en tot el vagó, justament va haver de triar el que estava enfront meu, me va demanar permís en un castellà difícil, amb un accent que de seguida vaig entendre que era alemany. M’haguera agradat dir-li que sí, que si em molestava que es sentara davant, que volia poder estirar bé les cames i intentar dormir després d’una nit tant llarga, però són d’eixes coses que “l’educació” et prohibeix, i has de mossegar-te la llengua més d’una ocasió”

Es va traure del maletinet un diari plegat, i la seua capçalera era LIECHTENSTEINER VATERLAND”, per tant o el senyor en qüestió era d’eixe país tant estrany; Liechtenstein (que costa tant de pronunciar) , o una persona que sabia llegir alemà i li interessava el que puguera passar eixe insignificant país.

Es va posar tant còmode com si estiguera al sofà de sa casa, invandint l’espai comú i part de que raonablement m’hauria de pertocar a mi. Però semblava com si l’home ja haguera oblidat que estava compartint el grup de seients amb un altra persona, que en aquest cas era jo.

El viatge va ser un suplici, el liechtensteinès tenia un respirar sonor i molest, d’eixos que són quasi roncs, no parava de fer sorollets amb la llengua i les dents, com si s’intentara desenganxar d’alguna cosa apegada a les dents. Confiava en que baixara en qualsevol estació d’algun del múltiples pobles en els quals el tren s’anava aturant, però a Sagunt ja havia perdut l’esperança, i vaig entendre que era ben possible que fins Castelló me tocara aguantar al molest company.

És cert que haguera pogut canviar de seient, canviar de vagó, però un no sé què, imagine un poc de cansament, m’ho impedia.

Finalment vaig optar per distraure’m amb la lectura, i vaig començar el llibre, encara precintat amb plàstic transparent, sobre les receptes de porc llarg. Ni me solien agradar el llibres de cuina, ni era especialment aficionat a menjar carn, i molt menys de porc llarg, però el preu, dues-centes pessetes de l’època i tractar d’un tema tant èticament tant escandalós va ser suficient.

El llibre era una autèntica joia, t’explicava tècniques diferents de com sacrificar l’animal, o com saber si un cop mort estava en bon estat de conservació abans de la perillosíssima fase de putrefacció. Com traure la carn dels ossos, com desossar les peces de la millor carn,on es trobava l’àpat més exquisit, amb el greix amb les vetes més saboroses, els òrgans més tendres. I després, maneres de cuinar el que qualificava com la carn més tendra i exquisida a l’abast de tothom.

Poc a poc, no sé com, em va començar a entrar unes ganes de tastar el guisat de porc llarg amb poma, panses i vi negre, entre altres condiments, que això, barrejat amb la sensació de l’estomac buit per no haver desdejunat res després d’una nit tant llarga, va fer que la idea de poder cuinar aquest plat es va convertir en obsessió.

Vaig mirar endavant, i ho vaig tindre clar . El tema era com planificar-ho. Tenia el cotxe aparcat molt a prop de la porta de l’estació de RENFE, aleshores junt al parc Ribalta, i els vehicles es podien deixar en l’avinguda que ara està ocupada per jocs per als guelos .Calia poder pujar al liechtensteinès al cotxe, i després dur-lo fins a l’apartament familiar de Benicàssim;era hivern i per tant completament buit, el meu , i tots els de la finca.

Vam aplegar a Castelló, i vaig esperar que ell baixara davant meu per seguir-lo, va entrar dins del Parc Ribalta, i vaig aprofitar per agarrar el cotxe que havia deixat al costat de la basseta dels patos, aparcat des del dia anterior. Vaig baixar de pressa pel pany de passeig fins a la Farola, amb la confiança que passara pel pas de zebra del final d’aquesta placeta, i vaig esperar uns segons damunt la vorera. Per sort no va errar el trajecte, tot anava rodat, baixava pel passeig central, i tenia el semàfor en verd.

Castelló encara estava mig dormit, quan vaig vore al liechtensteinès al mig del pas, vaig accelerar tant com vaig poder, i sense donar-li temps a reaccionar li vaig pegar una bona trompada amb el cotxe, que el va arrossegar uns quants metres per davant. De seguida vaig baixar pegant crits, com si haguera estat un accident i amb gestos i paraules soltes en anglès li vaig dir que el duria immediatament a l’hospital per si s’havia trencat res, l’home estava mig inconscient. Òbviament, el seu destí va ser un altre, i la meua vida va canviar per sempre més.

Des d’aquell dia, en el qual vaig experimentar en les receptes del porc llarg, m’he convertit en un expert culinari, he publicat diversos llibres revolucionarsi de receptes, i he obert tres restaurants especialitzats, sóc una autoritat reconeguda en aquest camp, requerit per la premsa i les televisions de mig món.

Per als que no sapigueu,com ja haureu entés, el concepte de porc llarg, és s’empra per referir-se en gastronomia a l’ús de la carn humana.

Fabra davant l’adversitat


No sé fins quin punt Alberto Fabra, quan se li ofereix acceptar la presidència de la Generalitat, era conscient de l’estat en el qual heretava la institució. Acostumat com està l’home en accedir al poder per la porta falsa, caminant per sobre cadàvers polítics i no per les urnes, com ja va fer amb l’alcaldia de Castelló, aquesta nova aventura no anava a ser-li fàcil.

La Generalitat en ruïna total, les factures per pagar que amagaven des de fa mesos des dels calaixos, ofegant a centres educatius, sanitaris, ajuntaments i proveïdors, i amb una situació comptable on continuen eixint milions d’euros al mes en despeses i deutes i no entra quasi un euro. Per sort, a base de crèdits i rescats del també endeutat Estat Central han pogut respirar uns dies, però la situació és ben crítica, i els casos de corrupció estan menjant-se el seu partit, que si Burgal, que si cas Fabra, que si Emarsa, i ara, després de dos anys d’investigació, el cas Blasco que du a la presó a mitja Conselleria del que és ara el Síndic del Grup Popular a les Corts Valencianes.

I clar, si vol fer neteja de sa casa, no sabrà ni per on començar, i acostumats els dirigents del seu partit a conviure i riure amb la corrupció, els és molest que ara vinga un xicot gris des de Castelló a posar-los ferms.

El que es deu viure estos dies al si del PP valencià deu ser d’infart, i escenetes com les de l’espantada protagonitzada per la novia de Carlos Fabra en el Congrés de Sevilla, com volent dir que no estaven d’acord amb que s’intentara posar fre a la corrupció, empobreix encara més la imatge d’un partit que a pesar del seu èxit electoral, gràcies en part a la desfeta del PSOE, comença a viure en la convulsió per tant de temps d’abusos.

Imatges com les de València estos dies, amb la policia agredint als estudiants, d’Urdangarin assenyalant amb el dit acusador a Rita Barberà i a Camps, les detencions massives en Cooperació, són realment preocupants per al seu partit. Fa pocs mesos, l’excusa que haguera que emprat el PP era que l’actuació policial era cosa de Rubalcaba, i que la detenció del presumptes mangantes de cooperació era un muntatge del mateix. Ara, no hi ha conspiracions judeo masòniques que els salven. I Alberto Fabra, té el doble repte de vore com gestiona la bancarrota absoluta, i els deutes per pagar, i a més tallar la corrupció que s’escampa per tot el cos del PP valencià, en lo tranquil·let que estava en l’alcaldia de la Plana!.

En definitiva, ni enveja ni llàstima, cada u q ue siga responsable dels seus actes i de les sues complicitats.

Que passan vostés bona setmana, i fins la propera.

Violència


publicat avui al Mediterraneo

Quant els alumnes de l’IES Vila-roja d’Almassora feien una foto de l’aula tots tapats amb mantes i batins, per la falta de calefacció al centre, en aquells dies de fred intens, pocs s’esperaven la cosa aplegara on ha aplegat. Aquella foto, veges tu, li va costar l’amenaça d’expulsió a l’alumne que la va penjar al mur del seu facebook, però ha donat la volta al món, i molts altres centres van ser les seues pròpies. Aquella foto va ser un símbol.

I mentre el PP s’havia gastat els diners de tots en traductores romaneses en Emarsa, en aeroports peatonals i estàtues coreanes, en urdangarins, o en que des de l’entorn del Conseller Blasco “presumptament” comparen pisos en València a costa dels diners que havíem d’enviar en cooperació internacional, en fer hospitals a Haití, Blasco, eixe gran home que provenia de l’organització terrorista FRAP, i apartat ja del PSPV-PSOE per casos de corrupció.

Dons, això, sense diners per la calefacció, va i la Delegada del Govern Central, abans Consellera de Justícia i número dos del darrer Govern de Camps, va i té la solució màgica; la millor manera de passar el fred de les aules, és calfar a base de bé als alumnes. I això que esta dona, quan Camps va dimitir, i abans que s’anunciara a Fabra com l’ungit , sonava com a possible presidenta autonòmica, de la que ens hem salvat!.

La imatge d’aquests dies, policies pegant a xiquets, obrint caps, exposant a menors, amb persones infames com el cap de la policia, tractant als alumnes com a l’enemic, el comissari Moreno, el qual fa por sols amb la mirada. I davant aquesta actuació violenta i desmesurada de la policia nacional quina és l’excusa donada pel PP?, que entre els alumnes hi havia violents infiltrats que es van dedicar a poc més que manipular als alumnes. Per sort, a l’igual que ha passat amb la primavera àrab, les noves tecnologies, la força de la imatge, ens ha ajudat als que estàvem a uns quants quilòmetres de distància, ser partícips de veritats objectives, vore-ho des dels nostres ordinadors, i que se’ns gelara la sang davant la violència, violència contra xiquets, que sols hem vist d’un costat cap a l’altre, i després ens volen donar lliçons... El pretenciós nom de “primavera valenciana” és el símptoma de que cal eixir ja d’una d’aquest llarg hivern de corrupció, misèria ètica i ruïna.

dimarts, de febrer 21, 2012

Carnestoltes


columna de la COPE d'avui

http://www.goear.com/listen/0701c70/columna-cope-21-febrer-2012-carles-mulet

És temps de carnaval, de desfilar pel carrer, i de disfressar-se. I al carrer estem eixint, i prou estos dies, els estudiants, els treballadors públics, el dissabte per reivindicar la tornada de les emissions de TV3 i el diumenge, contra la reforma de la constitució.

I és que, com dèiem, al ser carnestoltes i estar tot permès, i per això es podia veure per exemple als del PSOE els primers de la pancarta, tot i haver bloquejat durant tant de temps, mentre manaven al Congrés, la Iniciativa Legislativa Popular amb més de 650.000 signatures, igual de curiòs com va ser vore’ls, en bandereta a la mà, el diumenge passat contra la reforma laboral, quan precisament fa pocs mesos eren ells que els aprovaven amb el PP reformar la constitució per desmantellar l’estat de Benestar, allargar l’edat de jubilació, retallar el salari dels treballadors públics i començar amb les retallades que li van marcar el camí a l’actual govern del PP.

Són efectives es veu les màscares d’aquestes dates, per canviar de la nit al matí de rostre i si existeix el més mínim rubor, que la resta no se n’anadone

Igualment, com una xirigota d’eixes de Cadis, sonava el discurset d’Alberto Fabra en el Congrés estatal del PP en Sevilla, quant parlava d’ètica, honestedat i exemplaritat dels càrrecs públics del PP, quant no s’atreveix a aplicar cap d’eixes mesures a sa casa, començant pel seu homònim de cognom.

I és que en la política, especialment, hi ha molta màscara, molta careta, i molt de carota, i els discursos més hipòcrites són els que més es duen, el predicar justament amb el que es practica, fer justament el que es promet en campanya electoral i quedar-se com si res, o el pujar-se al carro quant el carro pren velocitat, després d’haver posat tots els pals a les rodes possibles d’eixe carro, per intentar fer-lo estavellar-se. Imagine que serà una cosa que va intrínseca en el joc de la política, i entre ineptes, mentiders, i mala gent ens hem de moure, que es podria aguantar si els que han d’arreglar la cosa pública almenys la sapigueren, pugueren o intentar arreglar.

Justament ara hem sabut com un regidor de l’ajuntament de Castelló, mentre no fa fet acte de presència a l’ajuntament durant mesos, pot gastar-se en un sols mes més de 500 euros en telèfon mòbil que li paguem entre tots i totes, i no passa res.

EL carnaval va a continuar durant moltes més setmanes, i al ritme que anem prompte eixirem a manifestació o concentració per dia, perquè tots els remeis a la crisi que ells han creat, és que nosaltres, la gent de a peu, continuem pagant els plants trencats i siguem cada dia més pobres.

En definitiva, amics de la COPE; que enguany igual ens quedem sense sardina que soterrat.

dimarts, de febrer 14, 2012

Borinots.


publicat avui al Mediterraneo

Els pobles tenim emblemes i distintius amb els quals ens identifiquem, banderes més o menys ridícules, escuts de tot tipus, símbols que socialment fem que ens relacionen. Els animals, sovint, són part d’eixa representació; i en la moda dels adhesius dels cotxes eixes convencions socials prenen força, marcant identitat: el bou de la marca de conyac com símbol de la hispanitat ( no sabem si per les banyes, o pel futur ple de banderilles i estocades), el ruc català ( potser perquè cal ser ruc per continuar votant als que els governen després d’haver entrat com Eduardo Manostijeras massacrant la sanitat públic i l’educació). Alguns han volgut fer del ruc també un símbol nostre, per allò que compartim amb els catalans llengua i cultura ( i potser, perquè per burros, nosaltres els primers), altres han volgut emprar la ratapenada, un animalet molt relacionat amb la ciutat de València però no en la resta del País ( tot i que de deixar-nos xuclar-nos la sang també en sabem un tros).

Pensant en el animal que ens representaria a la gent de les nostres comarques, pense que potser el borinot, és el que més ens identifica. Aquest insecte himenòpter, que simbolitza la inutilitat, el ser babau, beneit, l’entropessar no dos copd en la mateixa pedra, sinó tantes que pots acabar per obrir-te el cap. Aquest símbol, d’un abellot negre, gros i pelut, el podríem comercialitzar i fer adhesius per als cotxes, o posar-lo com emblema de l’aeroport peatonal, enlloc d’un avió enlairant-se, un borinot entropessant en l’estàtua de Ripollés.

Sempre hem dit que som del “meninfotisme”, que ens dóna igual tot i no tenim capacitat de reaccionar, però això seria així si sols tinguérem un paper passiu, i estiguérem a la vora deixant als demés fer, però el súmmum del borinotisme és que a quant “reaccionem” ,quant ens movem, ens empanem en la paret, i tornem a donar el poder del poble als que ens estan castigant dia a dia amb la seua acció política, i aixó sí que és per l’acció i no per l’omissió. Algú pensarà que potser generalitzar és ofensiu i equívoc, i està clar, parlem de la majoria, del qui permet que estes coses passen, i cal preguntar-se, després de vore tanta gent que ho passa mal, com és possible que continuen manant els de sempre, potser la clau està en l’ADN del borinot.

l'aeroport del agüelito




Ve sent habitual ja, que l’aeroport de l’aguelito, de l’aguelito dels néts de Carlos Fabra, vull dir, siga notícia en tots els mitjans ja no de l’Estat, sinó de tot el món, per ser tot un emblema del malgastament dels diners públics i del ridícul dels governants que viuen fora de la realitat.
Fa una dècada, quant uns pocs advertíem que seria una ruïna, ens deien que és que estaven en contra de tot, inclòs qui ara s’apunten al carro de criticar aquesta obra, abans eren els que primer es volien posar al costat de Fabra donant-li suport per eixir en la foto i apuntar-se el tanto
Però el que no podem dir, és que no li estiguem traient benefici a l’empastre; primer, qui s’ha s’havia d’omplir les butxaques amb les obres, ja les té ben plenes, encara que ara ens diguen que si la plataforma de no se qué s’ha quedat xicoteta.
El que no podem negar, és que utilitat si que se li està traient a l’aeroport, amb la manifestació del passat dissabte, precedida d’un altra fa uns pocs dies, o de la famosa rave-protesta de fa uns mesos, aquest recinte s’ha convertit en una manifestodrom de primer ordre, en qüestió de poc de temps, voreu com allò de quedar a la Farola a Castelló per començar la manifestació, serà cosa del passat i quedarem sempre a l’estatua de Ripollés. Hi ha rés més saludable que manifestar-se en camp obert, entre pins i argelagues?
De moment, el recinte també està sent una gran granja ecològica per criar conills, que també podrien tindre una Denominació d’Origen; animals que es crien sense estrés, sense les angostures de les gàbies, sense pinsos artificials i prenent el solet de Vilanova.
S’han escoltat propostes realment interessants, destinar-lo a pista de patinatge, a explanada per fer balls regionals o assajar balls de saló, pista per aterrar OVNIS, per fer el Mercat del Dilluns .
Alguns diuen. que sort que no està al terme municipal de Castelló, sinó ja hagueren fet tot el recinte zona blava i hagueren posat parquímetres fins i tot damunt de la coroneta de l’estatua de Ripollés
.
En definitiva, estimats oients, a grans mals, grans remeis

dimarts, de febrer 07, 2012

Ninots indultats. Columna COPE 07/02/2012


per escoltar la Columna

http://www.goear.com/listen/1a17b34/columna-cope-castello-070212-carles-mulet

A tots aquells i aquelles que hagueu sobreviscut a quedar congelats pel fred siberià, us comentaré que efectivament, el calendari ja no és el que era. EL nou Govern Central ja ha dit que vol eliminar els ponts dels dies festius, i per això, correrà en el calendari a conveniència quant els dies no laborals es queden penjats en mig de la setmana.

I és que, després de vore com a estes dates ja s’ha cremat o encès per ser més correcte, algunes gaiates, o a la ciutat de València ja han començat a indultar ninots, veiem com el calendari és sufrit i la noció de l’espai i el temps, també és molt qüestionable; coses de física quàntica i dimensions desconegudes, sols així podem entendre com es pot parlar de renovació en el PSOE posant a una persona que fa dècades que està entrepeus en tots els estaments d’eixe partit.Però bé, ja s’ho faran, no és el nostre problema.

I és que es veu que els moviments de rotació de la Terra van canviant, i de la mateixa manera que el canvi climàtic és ocasionat per la mà de l’home, també les variacions de l’òrbita ténen efectes catastròfics en la nostra realitat quotidiana; sols d’aquesta manera, igualment, s’enten com de les promeses de no pujar els impostos del PP; haguen passat a una escalada bàrbara, acompanyada d’una retallada amb més gràcia de tisora que les costures del sastre José Tomás, el torero no, el de Forever Young.

I és que encara que la terra pegue voltes, tornem sempre al mateix punt, i allò del mite de l’etern retorn adquireix més credibilitat; de nou campanya electoral, en Astúries i Andalusia, i ja són moltes les veus que adverteixen que Alberto Fabra, amb la caixa buida i amb les factures que no pot pagar amargant-li l’existència, no aplegarà al final de la legislatura, i en qualsevol dia pot convocar- noves eleccions autonòmiques, per si últimament no n’hem tingut prou.

¿Tornaran a posar a Camps en la presidència de la Generalitat si és tant exemplar com diuen?, se gelaran les ametles si continua el fred?, tornaran a donar una nova data de posada en funcionament de l’aeroport?, anunciarà Rajoy una nova retallada de drets?, és possible, no?, el temps no és lineal sinó cíclic, i els errors, encara que els coneguem, els tornem a cometre sempre de la mateixa manera.

En definitiva, oients de la COPE; que vinga de nou el bon temps,perquè sabem que el dolent també tornarà a vindre quant li vinga en gana.

Abriguen-se, i fins la propera setmana

divendres, de febrer 03, 2012