😑Diari d'un desfaenat. Episodi 1

😑

 Continuen aplegant tots els dies correus, cridades, missatges per les xarxes, de tot l’Estat, de gent o entitats, que encara no saben que ja no estic al Senat, i me toca explicar que no, ja no estic i no puc ajudar-los. Eixe servei d’atenció indiscriminada als casos perduts o a aquells que mai ningú els ha fet cas, s’ha acabat de manera exabrupta.Quan expliques el perquè, es queden flipant. Forma part diàriament de la nova no rutina, mai m’he deixat cap missatge per respondre. 

 Mai he estat tant de temps sense escriure, sempre era un exercici diari, tenia sempre un ample camp per fer-ho. 

 Agost va ser un mes d’intent de desconnexió, vaig intentar-ho, setembre ha estat realment estrany, la tornada a escola i vore que t’alces tots els dies sense res a fer més enllà de les tasques domèstiques i logística familiar. No sé estar sense tindre treball intel·lectual a fer. M’he donat d’alta a les webs de rigor per buscar ocupació, actualitzar currículum, rebre novetats, però encara no tinc clar cap on tirar. Que este moment aplegaria, era ben conscient, però no d’aquesta manera. 

Quan optes per ser càrrec públic saps que és una dedicació que té data de caducitat (alguns encara no ho saben), però quan tens energia de sobra i sembla les coses estan fent-se bé, a vegades penses que seràs tu o l’electorat qui posarà data a eixe final. Així ho vaig fer en la política municipal (que no, no era una ocupació, era dedicació, dura, on dedicaves temps i diners), vaig ser plenament conscient de quan havia de dir adéu i deixar-ho. 

En este cas, és traumàtic perquè no ha estat per un mal resultat electorat (quedar-se sense el senador, que ha anat per dos o tres vots de diputats, crec), ni ha estat per perdre unes primàries... coses les dues que podria haver passat. Ha estat per un trencament d’acords interns de funcionament de la coalició i per imposició d’una majoria numèrica, fet inaudit, que trenca tota la confiança, lleialtat, i sentit comú. I a més, per a què?

 Compromís ha perdut l’activitat al Senat, totalment (recordeu abans quin era el treball d’un mes sencer), i han forçat imposar a una persona que no ha passat cap procés de primàries (internes o externes... els grans defensors del procés), una persona que els que els que ara han imposat, havien maltractat reiteradament per tots els mitjans possibles, que el van expulsar dels llocs d’eixida de la candidatura autonòmica o podem recordar qui li va salvar fa quatre anys per mantindre’l en la presidència de les Corts, o com se li va tancar la porta a estar com regidor de València, però entrar en açó és per a un altre episodi. 

 Tot per a què?, doncs també és per a un altre capítol del paper que ha tingut cadascú en esta operació, uns per l’ànsia egocèntrica de voler auto erigir-se en el xicotet gran líder tallant tots els caps al seu voltant que no li facen la ona i col·locant sols a adeptes que no saben (o sí, però els la sua) que són simples peons i es prescindirà d’ells quan no facen falta. Altres per covardia i supervivència per fer equilibris interns i no plantar cara a pràctiques caciquils (que me quede como estoy), gent que havia acordat en primera persona respectar allò signat i ara els cau la cara de vergonya, encara de cara a fora intenten mantenir l’aparença de normalitat. Alguns en xicotet comitè reconeixen han fet una gran marranada, altres no poden mantenir la vista. Més, vist l’efecte de per a què ha incomplit l’acord.

 Internament, han estat una gran majoria de càrrecs i militants els que han traslladat la indignació per tot el que ha passat, la majoria no entren en si l’acord s’havia de complir o no, sinó de la pròpia irracionalitat de posar a dit a una persona i tirar a un altra que estava sent útil per a les seues batalles locals, gent que no entén de quotes encara que milite en algun dels partits que usa eixes quotes. L’ona de solidaritat interna ha estat enorme i continua sent-ho (però preocupant que siga interna i externa pocs s’atrevisquen a dir res) , i també s’han retratat amb el seu silenci gent menyspreable que no té cap tipus d’empatia. Han estat dos mesos molt llargs i estranys i no tindre el cap ocupat fa de vegades perdre la paciència, costa mantenir l’equilibri intern i no sé fins on tinc la capacitat de suportar-ho.

Poc a poc imagine tot agarrarà el carril que li pertoca, reorientar, buscar nous horitzons i objectius i tirar endavant, i començar de zero. 

Abans d’entrar al Senat tenia un contracte fixe al Grup Parlamentari de les Corts Valencianes que alternava amb treballs d’auxiliar administratiu a un ajuntament (anava demanant excedències del primer quan tenia treball del segon), quan vaig demanar una excedència del Grup Parlamentari per entrar al Senat, l’anterior direcció d’Iniciativa va denegar-me eixe dret laboral (que sí ha tingut altra gent en situació semblant i li ha resolt la situació ara), no vaig voler fer cap guerra per això i ho vaig deixar córrer per ser moments de molta tensió (mal fet, no haguera tornat a fer eixa faena amb un grup parlamentari hostil, però haguera rebut indemnització per acomiadament). 

També vaig perdre el lloc a la borsa al renunciar a les ofertes que eixien estos anys i exhaurir-se la borsa.

 Els membres de les Corts Generals no tenim dret a atur (tot i cotitzar religiosament), això de la pagueta de per vida és un mite (de per vida sols tinc el tractament d’excel·lència, aixina que me podeu parlar de vostè la resta de les vostres vides). 

Ara en teoria me correspon una indemnització de mes per any que he estat al Senat, que vindria a ser el salari sense complement, a practicar-li les corresponents retencions i sense tindre mentres protecció social, després, res, ni atur. Encara no sé com quedarà, han passat ja dos mesos des de que s’ha sol·licitat i encara no s’ha resolt, he preguntat i es veu fins a mínim octubre no van a resoldre, estaré com a mínim tres mesos sense CAP tipus d'ingrés (i no, quan abonen la primera mensualitat no serà retroactiva, serà sols eixe mes i és totalment incompatible amb qualsevol altre tipus d'ingrés encara siga simbòlic...tres mesos tirant d'estalvis, i sort he pogut tindre un xicotet matalap que s'està esgotant (justament este any havia tingut importants despeses imprevistes, però que he tingut que atendre).

 Mentre, el dia després del trencament de l’acord, Iniciativa va anunciar es congelaven les relacions dins de Compromís fins no tindre una rectificació per part de Més, relació que s’han limitat a mantenir-se als grups institucionals i a assumptes ordinaris del dia a dia, fa dos mesos no es reuneix l’executiva i òrgans de Compromís, per part de Més es vol donar sensació de normalitat i d’aigua passada, òbviament no hi ha voluntat de rectificació i esta mesura no pot mantindre’s eternament, no sé si servirà per a molt però ... 

 Els dies després de l’incompliment va haver una onada prou majoritària d’indignació, de gent que demanava directament deixar Compromís, no pel fet puntual de l’incompliment al Senat, sinó pel punt d’inflexió que anava a suposar (després d’altres episodi deslleials en altres institucions que seran objecte d’altre capítol també). Tot ha quedat en un procés de repensament i debat intern de vore què fem en el futur, que tindrà el seu procés local, comarcal i de país en els propers mesos immediats, sabent que Compromís encara és una marca amb valor i no es pot regalar a qui està en un altre procés egocèntric i excloent, a mi pensar a eixe llarg termini me supera quan no sé que faré la setmana que ve.

 També es va parlar de buscar una batalla als tribunals davant un clar incompliment del contracte signat i validat davant la Junta Electoral; també ha estat un punt que ha generat controvèrsia; sobre si els tribunals són qui han d’arreglar o no un conflicte polític, si la literalitat dels textos més enllà de l’ús que s’ha fet, té recorregut legal o no, i de si val per a alguna aplegar a eixe extrem. 

 En la darrera Mesa Nacional i reunions prèvies es va acordar en teoria donar-me suport en eixa via, i per fi ja tinc tots els documents que havia demanat (un s’ha demorat massa de localitzar i ha tingut paralitzat tot el procés), sé que tot i tindre la raó, és una incògnita que els tribunals acorden tirar endavant (és factible ens done la rao però diga que no poder resoldre en eixe tipus de contractes), però espere en els propers dies poder tindre presentat ja davant dels tribunals l’escrit, que ja té l’esquelet conformat, és un dret al qual no vull renunciar. I tot açó li importa a la gent?, òbviament si has aplegat fins a estes línies, és que t’interessa, i estic tots els dies contestant per privat a qui me pregunta. 

La política és vocació, és dedicació, és implicació en el grau que estimes oportú quan se donen les circumstàncies i la gent confia en tu. Fer fora a altres per tindre menys ombra i més comparsa d’aduladors, és sols una mesura a mig termini; hi ha qui ha fet el seu “cortijo” particular en base a estómacs agraïts, que quan han hagut molts al servei ha funcionat com la seda, quan deixes a molts estómacs sense alimentació, imagine, molts et donaran l’esquena i recapacitaran; és cínic parlar de col·lectivitat i projecte comú quan sols es pensa en primera persona. 

 Compromís ha funcionat entre altres coses perquè ha tingut una imatge coral, de perfils diversos que han donat resposta a preferències diverses, a discursos diferents: perquè òbviament el programa és el mateix, però no tots som iguals, ni diem el mateix, ni treballem el mateix ni tots posem l’accent en els mateixos punts ( qui defensa això de que dona igual qui estiga perquè som el mateix, és el primer que vol estar sols ell i sense ombra) .

Òbviament no estic bé, i les mostres d'afectes d'estos dies són balsàmiques.

Dit açó, me’n torne als meues maldecaps diaris, fins a propers episodis