L'art efímer

publicat avui al Mediterraneo

L’art i la seua manera d’entendre’l, també caracteritza a cada poble, el defineix; és la plasmació estètica per transmetre emocions; de la mateixa manera que cada poble té la seua llengua, també té els seus trets artístics. Sorolla no hauria pogut ser Sorolla sense la lluminositat mediterrània valenciana, de la mateix manera que l’expressionisme seria difícil que haguera nascut fora de la freda Alemanya.

Bergman i el seu cinema metafísic havia de nàixer des de Suècia, i de terres i esperit valencià Berlanga (imagineu a un Berlanga suec o a un Bergman valencià, això té menys sentit que córrer cotxes de carreres per un aeroport fet per a vianants).

Una de les més característiques representacions artístiques que identifica al poble valencià són les Falles,que es concentren en especial a les comarques valencianes i al Cap i Casal, però també a diverses ciutats de les comarques de Castelló i Alacant; l’art efímer, l’esforç d’un any de treball per ser consumit pel foc (impagable l’estudi sociològic que en el seu dia va fer Joan Fuster amb Combustible per a falles , i si algú té ganes que en faça un altre, d’estudi, sobre el significat de les gaiates i la seua relació amb l’art del reciclatge).

No cal anar-nos a avantguardistes expressions com l’obra d’Yves Klein o els embolcalls de Christo; la pirotècnia, també tan incrustada dins del nostre ADN, és també una clara manifestació de l’art fugaç, programació, treball, diners i molts diners, per esclatar en un segon, i commocionar-nos estèticament.

Per això, fins que no tinguem eixa visió fallera, no entendre la realitat de l’art de Juan Ripollés; l’art efímer, l’art per no durar; estàtues que cauen al vent, escultures que es s’escrostissen i mostren ràpidament el pas dels dies, com la d’Hort dels Corders, o altres que es cobreixen d’òxid de manera intencionada per buscar eixa força poètica. També es cremen les falles, no?, també se’n van en un minut milers d’euros en coets, aleshores, cal entendre a Ripollés com això, art de consum immediat i fugisser, com la nostra pròpia vida, o com els milers d’euros que ens han costat. H

Apocalipsis diversos.

  http://www.elperiodicomediterraneo.com/noticias/opinion/apocalipsis-diversos_790869.html

publicat avui al Mediterraneo 

Molts esperaven amb ànsies que  el món acabara cap al 21 de desembre; arribar a les festes de Nadals, sense un euro a la butxaca era calamitós, el propi Pare Noel, o els Reis d’Orient tenien els dits creuats esperant que  aquest any no els tocara ja treballar, perquè quasi amb un de cada quatre ciutadans sense treball, amb els treballadors públics sense paga de Nadal i retallant-los  per totes bandes, amb treballadors de les empreses privades o autònoms passant estretors mai vistes, ja ningú podia arribar a finals de mes, el món s’acababa el dia 21.

            L’apocalipsi de Sant Joan ja ho deixava clar, els quatre genets, l’obertura dels set segells, les set trompetes... , penseu en ministres, en destrucció de drets socials com a trencament de segles o coses que pensàvem sagrades i consolidades, pensem en la bèstia ( amb barba blanca i cabells pintats)... tot té la seua lògica, allò de la caiguda de la Gran Babilònia (  o la gran meretriu), com símbol de la perversió i la idolatria, la fi d’un cicle de mentides, fum i bogeria.

            Nostradamus afirmava que el fin del món vindria amb la baixada dels cels d’un gran rei del terror, alguns interpreten que això dels cels era una metàfora al·legòrica al nord, algun ubiquen eixe nord en Galicia, i altres en Castelló, segons es faça la lectura territorial, el rei del terror per tant podria ser Rajoy, si es pensa en clau estatal, pel terror polític i social de les seues polítiques, o si es pensa en clau autonòmica seria Alberto Fabra, per la cara de terror que se li ha quedat a l’entrar a governar un Consell. Alguns diuen que eixe rei del terror ve d’Alemanya.

            Siga com siga, la fi del mòn ja el tenim ací, des de fa mesos, totes les profecies s’han complit però calia interpretar-les en el seu sentit just, és el que té escriure els textos de manera tant rebordonida, que a vore després qui després ho entén a la primera.

            I és que, que m’expliquen si no com s’ha pogut passar del mite del Levante Feliz, on un esquirol podia creuar el País Valencià de grua a grua, on ens venien la moto de la plena ocupació i de ser l’enveja de tota Europa, a parlar ja de xiquets i xiquetes de famílies abans classe mitjana, que estan desnodrits o passen fam, si algú pensa que això no és un apocalipsi, no sé que espera.

            Carles Mulet

Coordinador d’Iniciativa a les comarques de Castelló.