Una de les grans fal·làcies
repetides fins la sacietat és que l’economia s’autoregula, que és poc més que
un ésser viu que no necessitat de l’acció humana per sobreviure, que els
mercats, així en abstracte, no necessiten de cap mecanisme corrector ja que són
en ells mateix una realitat en capacitat d’adaptar-se, reinventar-se i fer-se,
i que qualsevol interferència “política” ( humana) acaba pervertint eixa espècie
de puresa en el seu ADN.
I entre la
planificació de l’economia i el lliure mercat, tot un ventall deteories, receptes, intents... i és
que, creure que una cosa que creen les persones té ànima pròpia, no ho acabe de
veure, i més, quan els resultats de la jungla i el que es salve qui puga, fa que
la riquesa, ( i també la pobresa), es repartisca segons uns criteris gens asèptics
i naturals. I si com humans vam decidir en teoria viure en societat, i crear la
política per governar el nostre dia a dia, per a d’alguna cosa ha de servir:
per buscar la màxima felicitat possible de les persones, intentar el
benestar de la gent del nostre entorn ,perquè això també assegura el
nostre.
Per això, si anem al cas concret,
pensa en clau local, comarcal o “provincial”... per a què val la política i els
polítics?, per intentar ordenar l’economia?, canalitzar-la, intentar un
benestar comú?, o per crear castes eternes de famílies ( sanguínies o d’afecció
personal i partidista), per instaurar
figures arquetípiques que encarnen el poder com a simple representació simbòlica,
que s’autoalimenta dels càrrecs i la seua funció com representant es limita a
ser i no a fer?.
I ací podem pensar perfectament què
han fet els nostres polítics? O si simplement s'han dedicat a deixar fer, o el convertir-se en simple
agents al servei d’interessos molt concrets que no sempre coincideixen en l’interés
general. Qui ha marcat els plans generals d’ordenació urbana dels pobles?, qui
ha decidit si en tal poble, i en tal partida, calia fer un polígon industrial?,
qui ha decidit que calia posar tots els ous en el cistell de la costa i
permetre degradar i abandonar l’interior?, qui ha decidit basar l’economia en l’especulació
urbanística i no en economies productives, en vertebrar el territori, en
generar riquesa repartida i no acumulada en una sola mà?.
Ara tots pensem que no sols és
necessari un canvi de polítics, sinó també de polítiques; i recuperar
precisament la política com instrument per canviar realitat socials i no
personals delspolítics, per això, en eixa canvi de model, caldrà també un canvi
de visió del per a què necessitem la política, d’un canvi de models econòmics i
territorials, de pensar de nou en clau de l’entorn i en les persones.
Si un model econòmic, polític,
social, d’estructures, ens ha dut a l’actual situació de crisi en tots els
sentits, cal contraposar ara un model alternatiu, que genere confiança, il.lusió
i esperança en que es pot intentar, en que front a la resignació o esperar que
la carambola torne a redreçar el que ara ha caigut, es pot revertir i intentar
un canvi de rumb, des del diàleg amb tots els actors, amb totes les parts, amb
els que fins ara no se’ls ha escoltat o han tingut por o perea a parlar... Cal
intentar-ho, ja que l’altra, és quedar-nos com estem esperant tornar al mateix
lloc, i mai hom pot tornar al mateix lloc.
