Per a què volem els polítics?

Una de les grans fal·làcies repetides fins la sacietat és que l’economia s’autoregula, que és poc més que un ésser viu que no necessitat de l’acció humana per sobreviure, que els mercats, així en abstracte, no necessiten de cap mecanisme corrector ja que són en ells mateix una realitat en capacitat d’adaptar-se, reinventar-se i fer-se, i que qualsevol interferència “política” ( humana) acaba pervertint eixa espècie de puresa en el seu ADN.  

I entre la planificació de l’economia i el lliure mercat, tot un ventall deteories, receptes, intents... i és que, creure que una cosa que creen les persones té ànima pròpia, no ho acabe de veure, i més, quan els resultats de la jungla i el que es salve qui puga, fa que la riquesa, ( i també la pobresa), es repartisca segons uns criteris gens asèptics i naturals. I si com humans vam decidir en teoria viure en societat, i crear la política per governar el nostre dia a dia, per a d’alguna cosa ha de servir: per buscar la màxima felicitat possible de les persones,  intentar el benestar de la gent  del nostre entorn ,perquè això també assegura el nostre.

            Per això, si anem al cas concret, pensa en clau local, comarcal o “provincial”... per a què val la política i els polítics?, per intentar ordenar l’economia?, canalitzar-la, intentar un benestar comú?, o per crear castes eternes de famílies ( sanguínies o d’afecció personal i partidista),  per instaurar figures arquetípiques que encarnen el poder com a simple representació simbòlica, que s’autoalimenta dels càrrecs i la seua funció com representant es limita a ser i no a fer?.

            I ací podem pensar perfectament què han fet els nostres polítics? O si simplement s'han dedicat a deixar fer, o el convertir-se en simple agents al servei d’interessos molt concrets que no sempre coincideixen en l’interés general. Qui ha marcat els plans generals d’ordenació urbana dels pobles?, qui ha decidit si en tal poble, i en tal partida, calia fer un polígon industrial?, qui ha decidit que calia posar tots els ous en el cistell de la costa i permetre degradar i abandonar l’interior?, qui ha decidit basar l’economia en l’especulació urbanística i no en economies productives, en vertebrar el territori, en generar riquesa repartida i no acumulada en una sola mà?.

            Ara tots pensem que no sols és necessari un canvi de polítics, sinó també de polítiques; i recuperar precisament la política com instrument per canviar realitat socials i no personals delspolítics, per això, en eixa canvi de model, caldrà també un canvi de visió del per a què necessitem la política, d’un canvi de models econòmics i territorials, de pensar de nou en clau de l’entorn i en les persones.  

            Si un model econòmic, polític, social, d’estructures, ens ha dut a l’actual situació de crisi en tots els sentits, cal contraposar ara un model alternatiu, que genere confiança, il.lusió i esperança en que es pot intentar, en que front a la resignació o esperar que la carambola torne a redreçar el que ara ha caigut, es pot revertir i intentar un canvi de rumb, des del diàleg amb tots els actors, amb totes les parts, amb els que fins ara no se’ls ha escoltat o han tingut por o perea a parlar... Cal intentar-ho, ja que l’altra, és quedar-nos com estem esperant tornar al mateix lloc, i mai hom pot tornar al mateix lloc.