El "pont romà" o de les meravelles,
El pont romà o de les
meravelles, impressiona enmig d’una espècie de congost profund amb les
muntanyes tallant , creua el riu Monlleó i uneix els termes de Vistabella i
Mosquerola, o el que és el mateix, l’Aragó amb el País Valencià. Immens i solitari, ens parla de temps on la
terra despoblada i abandonada era el centre de l’univers, on la fusta i els
ramats, eren la riquesa.
I recorde, com quan fa ja un grapadet d’anys, vaig
començar a elaborar propostes per a posar en valor indrets com aquests, però no
aïlladament, sinó dins d’una oferta completa, entre elles, hi havia una a
Proposició no de Llei que es va enregistrar a les Corts Valencianes, en la qual
es proposava elaborar un projecte per posar en valor les cinc rutes
transhumants que travessen les comarques de Castelló, precisament, una d’elles
passava per sobre d’aquest pont, i poc més que arribava fins al Prat de
Cabanes, recorren de ponent a llevant tots aquests pobles.
Ara, fa poc dies, en una mini visita guiada per Boro, en
Cortes de Arenoso, ens parlava del “cordel real”, i ens ensenyava vells
camins de pas del ramat.
Què queda d’aquell món?, dels camins que es van guanyar a
la mutanya, a la vegetació, a base de passar milers de peus cansats de pobres
pastors, de milions de petjades de cabres i ovelles?, queden ribes esportellades,
pous i abeuradors eixuts, casetes de pastors de pedra seca menjades per
romigueres i argelagues, queden camins intransitables i esborrats per la
vegetació. A l’interior, encara queden mostres d’eixe passat perquè allà la
fotografia s’ha quedat fixa, al litorial, l’asfalt, les urbanitzacions,els polígons
industrials i el nou món boig ho anat fent desaparèixer quasi tot.
La proposta que fèiem, aleshores
, no suposava cap desemborsament gran de diners, i es feia, quan les arques públiques
encara no estaven buides com ara ( per al que volen, òbviament), era sols
voluntat política, de pensar que l’oferta turística i d’oci no sols era el sol
i plaja i els megaprojectes, sinó el poder recuperar paisatges, itineraris, indrets...
recuperar senders i espais per poder crear una xarxa de camins transhumants,
amb els seus catàlegs i senyalitzacions per fer-los atractius i practicables, i
incrementar l’oferta esportiva, cultural i com se li vulga catalogar.
El PP, amb la seua majoria absoluta va votar en contra,
per què?, perquè sí!, perquè eixe no és el seu món, perquè les coses xicotetes
no els semble que fan fotos grandioses, perquè les màfies del formigó i les
grans empreses dels seus amics, ahí no tenen res a guanyar, perquè on hi haja
un PAI i un camp de golf, per a què anem a promoure una ruta verda?
Avui en dia, parlar de transhumància,
per a la immensa majoria és parlar en un idioma oblidat, estrany, quan fins fa
molt poc, la ramaderia era encara un motor econòmic de molts pobles; i ho havia
estat durant segles. L’explendor medieval de molts municipis amb el comerç de
la llana, les manufactures tèxtils singulars de molts pobles, el comerç de la
carn, va lligat òbviament als ramats; aquest model econòmic va anar transformant
els nostres pobles , economies domèstiques o noves fortunes que podien aixecar
palauets i cases nobles amb la pedra pura, esglèsies, i edifici civils de tot
tipus, llotges, i també, camins... camins per transportar eixos ramats, pous,
grans corrals comunals,
Històricament, els ramats de
les serres d’interior de Castelló, i de les serres orientals de Terol, han
vingut emprant els mateixos recorreguts per accedir a les pastures del litoral
quan l’hivern deixava els sense aliment, i havien d’anar a la cerca de terres
més càlides. Aquesta pràctica , tot i la recessió de la ramaderia de pastura,
han anat minvant, però encara existeixen, anualment, alguns ramats que
practiquen la transhumància des de les turolenques serres de Gúdar, fins a les
nostres costes, per els mateixos camins de sempre”.
Aquestes vies ramaderes, són o
serien com autèntics corredors verds,
que suposen una magnífica oferta de turisme rural i alternatiu, comunicant
pobles de l’interior, i mostrant-nos la grandesa del nostre paisatge, de
l’arquitectura rústica disseminada pels termes, dels masos i corrals, dels
abeuradors i elements relacionats amb la ramaderia tradicional; recuperar
rescatar, condicionar, senyalitzar i posar en valor aquests camins, servirien
per ajudar a un sector tradicional que es nega a desaparèixer, i un atractiu
turístic per a les nostres comarques, potenciant el senderisme.
Característiques de les rutes
transhumants Terol-Castelló
A la zona d'agostada un
entramat de passos, camins i vies pecuàries va connectant entre si els
diferents pasts i masos fins a formar un ramal que canalitza tots els ramats
procedents d'un mateix terme municipal o zona geogràfica determinada; uns
quants ramals convergeixen fins a configurar les cinc rutes o itineraris
principals a través de les quals salven la complicada orografia de la zona
intermèdia o de transició; una vegada a la zona d'hivernada, aquests cinc
itineraris principals divergeixen de nou en uns quants ramals pels quals es
distribueixen els ramats entre els pasts d'hivern.
Cinc són les principals rutes
conegudes:
- La del Llosar, que fa
confluir en l’ermita de la del Llosar de Vilafranca, els ramals procedents de l’anomenat “Maestrazgo
de Terol” i del Nord de la serra de Gúdar, procedent de termes Fortanete,
Cantavella, Valdelinares i Mosquerola, i un cop en terres
valencianes, transcorre en direcció N-NE duent els ramats al nord del
litoral de Castelló, i Sud de Tarragona.
- La central, replega
els ramats del terme de Mosquerola, i recorre
des de Vistabella fins al Prat de Cabanes.
- La del Penyagolosa,
també replega en Vistabella,
els ramals procedents de pobles com la Canyada de Benatanduz, Fortanete,
Mosquerola, Puertomingalvo, Allepuz..etc, direcció S-SE, du els ramats dins al
sud de Castelló.
- La ruta de Cortes de
Arenosos, igualment en direcció S-SE, du igualment els remugadors de molts
pobles de Terol al sud de les comarques castellonenques.
- La ruta de Barracas,
en direcció Sud, replega en aquest poble els ramals del voltant Fortanete,
Mosqueruela, de l’extrem est de Valdelinares i de Linares de Mora , i els du
cap al nord de la província de València.
Què costaria senyalitzar com toca el recorregut d’aquestes?, arreglar
els llocs en pitjor estat ( per oblidats, o per ocupats per alguna carretera),
i editar alguna mapa o guia?. Ara, la Diputació promou en molt d’encert els
traçats del pelegrinatges fins el santuri de Sant Joan de Penyagolosa, ací, té
també un altra proposta que afecta i beneficia a bona part de les comarques, passant
per desenes de termes municipals.
