us passe l'article que m'han convidat a escriure per al llibre de la Colla el Magre per a les festes de la Magdalena, què més festiu que parlar dels dimonis
Des
de que els humans hem pres consciencia de l’existència (
generalitzant, ja sé que penses que molts encara viuen en
l’animalitat més absoluta), ens ha costat entendre allò que un
dia tancarem els ulls i no els tornarem a obrir. Que tot s’acabarà
com s’acaba la vida d’un encisam o una vaca i que serem aliment
dels cucs o ves a saber si cendra.
Quin
baixó, no?. Doncs sí, i avui en dia tenim nocions de biologia i
química, que ve a ser semblant. Però, com explicar el naixement i
desaparició de les persones des del pensament prehistòric?, doncs
des del simbolisme i l’abstracció, i pensant en la transcendència
de la nostra vida, pensar que no es pot acabar tot de manera tant
dràstica i ridícula. Els humans creem el pensament religiós, que
ens servirà igualment per mancar-nos normes de comportament en
societat, per no acabar matant-nos entre nosaltres més del que ho
hem fet històricament.
Les
grans religions acaben tenint un mateix esquema d’ordre i
mecanismes de control psíquic que sovint acaben sent també
polítics, les religions són part de l'instrument de manteniment de
l’estatus, d’explicar i organitzar el món. I quina manera més
fàcil per controlar la societat i fer-li complir amb unes regles que
amb l'amenaça de que, potser d'esta vida et pots eixir guanyador
anant la teua puta bola i pensant sols en tu encara que siga
perjudicant a la resta, però, compte, perquè hi ha una altra vida,
eterna, i hi ha un jutge que ho veu tot i segons com te
comportaments ací, tindràs o no eixa recompensa.
Hi
haurà elements de coacció terrenal, un ordenament a mode de regles,
lleis, policies, i les advertències de càstigs i el premi del més
enllà. I clar, si a nivell sagrat i profà tenim el concepte de la
divinitat, d’allò bo, correcte, ètic, apropiat, que proveirà la
salvació, cal tindre quelcom amb el què confrontar, contraposar;
allò dolent, el pecat, el mal, la perdició. Si hi ha una promesa de
cel, ha d’haver una promesa de càstig etern, un infern.
El
cristianisme, com bona part de les religions, es va creant replegant
de manera més o menys traumàtica les creences prèvies, i es va
adaptant a costums establerts per sobreviure. Des de Pablo de Tarso
va caure de la burra ( o cavall i de la sacsà es veu va quedar
il·luminat o ves a saber amb quin quadre clínic i psiquiàtic li
diagnosticarien ara) i va crear el cristianisme agarrant d’ací i
d’allà, un poc de platonisme, un molt de judaisme, aquest va
reciclant creences de diverses tradicions, la idea de l'infern ha
anat modelant-se, fins aplegar al Papa argentí que ha dit que
l'infern no consta en cap registre mercantil ni es veu al google
maps.
Tornem
al rotllo, des del principi es comencen a escriure desenes
d’evangelis, com no tenien instagram per penjar histories, alguna
cosa havien de fer. Aquests evangelis conten la vida d'un senyor mort
dècades abans, i són contradictoris entre ells, fins al segle IV
no es depura quin són els canònics i quins no, però no serà fins
al Concili de Trento, en 1546 quan definitivament ens diuen quins
d’ells passen a la final, sols 4, els coneguts i incorporants ara a
les Sagrades Escriptures ( que entre ell també es contradiuen i
molt). A pesar d’aixó, bona part de la imagineria, de la
mitologia, dels relats sagrats que pensem apareixen en la Bíblia, no
estan en cap dels evangelis canònics, sinó dels apòcrifs ( aquells
no oficials i proscrits per l’esglèsia , més de 50 s’ha
descobert).
Per
què tot açó? Per entendre que el cristianisme, i la seua versió
premium del catolicisme és un religió que ha anat adaptant-se,
creant-se, modificant-se amb el pas del temps, sincretitzant-se amb
les creences locals prèvies a la seua imposició, des de
l’establiment del dia 25 de Desembre com el dia de Nadal per
fer-los coincidir en la festivitat pagana del Sol Invictus ( no, eixa
data no apareix en la Bíblia), la sacralització de Maria com a
divinitat femenina quasi amb els mateixos atributs que el seu
fill/pare del seu fill es va incorporant al llarg dels concilis
perquè la gent necessitava més elements sagrats i algun de femení,
com en les religions anterior, i de ser una religió purament
monoteista, com el poble no ho era i tenia de la tradició romana
deus menors o mitjans per a cada necessitat, va incorporant “sants”
que són divinitats menors, nascudes humanes, però que aconsegueixen
ascendir i acaben fent miracles, assumeixen superpoder i atributs
molt concrets; una santa per curar-te la vista, un sant per trobar
nòvio, un per als conductors... això, òbviament, tampoc esta en la
bíblia, no explica com opositar al cos del santoral, que va
ampliant-se encara en el segle XXI.
Però
anem a allò que anem, el mal, el dimoni, l’infern. En la Bíblia
apareixerà un personatge que és un àngel dolent que causa
desgràcies o incita al pecat, i tindrà per nom Satan, o també
apareixerà Belial també un àngel dolent, es parlarà de “Legió”
per referir-se a una conjunt de dimonis o mals esperits ( cadascú
que faça l’extrapolació que vulga amb què significa legió avui
en dia), esperits immunds, ésser de segona, caiguts en desgràcia.
Però
de la majoria d'històries o representacions de l'infern, del dimoni,
del mal, no espereu vore gran cosa en la Bíblia; això demostra que
com en els electrodomèstics, pocs són els que es lligen els llibres
d'instruccions, i donem per vàlid i sagrat el que és sols
convencions creades en base a textos herètics, no oficials, o la
simple assimilació cultural.
La
típica imatge del dimoni que és un tipus de cabró amb cos humà i
un considerable aparell sexual erecte ( ja veus, els àngel sense
forat ni per pixar i este amb un trabuc que ja li val) , recorda
massa al deu grec del pastors, ramats, de la fertilitat i
masculinitat, el que anava com un preperroflauta tocant la flauteta
pel bosc.
En
la bíblia eren poc més que àngels caiguts, la imatge en negatiu
del que eren els angelets; els criats del la màxima divinitat, i en
front els àngels sindicalistes expulsats de l'empresa per demanar
canviar les condicions laborals, Satan és el cap de la revolta.
Però, per tant, serien àngels, amb ales i sense atributs sexuals
s'entén, com dèiem ( motiu de més per tindre bon cabreig), i amb
cara de mala hòstia.
L'infern,
serà segons l'apocalipsi bíblic allà on es desterra als àngels
rebotats. Per al text sagrat oficial, aquests àngels revolucionaris
mereixen “el finiquito”, Satan serà el seu líder carismàtic, i
al que se li posa més mala fama, de fet, la majoria de la seua colla
no tenen nom, i si en tenen és perquè algún flipat li'ls ha posat
després. En alguns versicles el tal Satanàs, Satan per als amics,
serà una simple força espiritual que temptarà a les persones ( un
mal pensament, un mal impuls).
Un
cop acomiadat del cel Satanàs, este es va dedicar a temptar a tot
quisqui, amb grans èxits al començament de la seua carrera en
solitari, com aquella proesa d'aconseguir que la senyora Eva se
menjara una poma ( i quin èxit, perquè si estaven en un paradís
terrenal i tota varietat d'aliments, mira que mossegar una
poma...normal, ella no havia fet dieta mai i no havia avorrit les
pomes encara). És a dir, Déu ha creat tot, també a este àngel
rebotat, i permet que este faça una violació de domicili ( en
castellà mola més, allanamiento de morada). No ho entenc, per a què
tenia el cos policial dels àngels?, xico, no el deixes entrar. A
més, es veu dominava l'art de la disfressa, ja que es presenta
vestit de serp i els bobos del paradís terrenal no es donen compte,
i veuen com normal que una serp els parle, normal que els enganyara,
de substància es veu en tenien ben poca.
Com
Satan va aconseguir que Eva se menjara la poma, va castigar a tots el
humans a ser mortals i a les dones parir en dolor ( se notava ell
creava ésser sense haver-los de parir, quina mala idea). Un poc
rancorós, no?, pren-la amb Satanàs i no amb la pobra Eva, i també
va tindre l'excusa perfecta, perquè si no morirem ningú, la
bombolla urbanística seria bestial, perquè a vore com cabem tots
des de la creació, reproduint-nos, aixó en el cel un cop mort no hi
ha problema perquè és infinit, però en la terra és un problema
seriós d'espai. Sort de la p... poma, sinó viuríem tot com es viu
al Japó, uns damunt dels altes.
Me'n
vaig del tema, perdó, tornem. Penseu també, que a banda de no
basar-se la tradició transmesa sols amb el llibre d'instruccions,
també estem parlant d'un text que ha patit traducció i
interpretacions, de l'hebreu a les llengües predominants en cada
època, i al final en molts conceptes és un poc com el joc del
telèfon espatllat. De ser “la part inferior”, el submon com
l'Hades clàssic, allà on van els morts en un primer terme, com
contraposició al cel, situat també en el cel físic més o menys,
és a dir, en la terra plena hi ha tres estrats, el subsol de
l'infern, este món de llàgrimes, i el cel diví mirant cap a dalt i
esquivant els satèl·lits de la meteorològia.
L'infern
era on es quedaven els pecadors sense presó revisable ni amnistia,
ni indult possible, els altres tindran el purgatori, fins aconseguir
el tercer grau. Recordem que en el cristianisme primitiu els cossos
dels morts havien de ressuscitar i tornar a prendre el cos, com
walking dead però amb bona cara. L'infern per tant, era una gran
putada, perquè era com un Intxaurrondo etern, tortura rere tortura.
I
al llarg de la història, ha anat debatent-se si l'infern era real o
no, el problema ha estat que ningú ha tornat per donar explicacions.
Per tant, l'infern, el dimoni, la representació del mal, ha estat el
que la moda ha imposat en cada temporada. La imatge del mal ha estat
present en la nostra tradició cultural
El
dimoni ha estat una espècie de ressentit, un amargat que vol
endur-se la teua ànima i te la compra a més bon preu que compraven
els horts de tarongers en època del boom urbanístic de la nostra
costa. Un personatge maligne, amb banyes i cua a vegades, com els
comunistes. I representacions en les nostres festes les vorem de tots
les maneres possibles, els dimonis o botargues que assetgen a Sant
Antoni en les representacions de les fogueres,per exemple, i per
resumir, fins convertir-lo en un personatge romàtic, un drama de
persona. La rebel·lió contra l'ordre.
Si
el deu és ordre, el dimoni, Satanàs, o com es diga, és rebel·lió.
Si un és el manteniment de tot allò establert, l'altre és el
canvi. El dia i la nit, l'estatut quo i la creació, l'avorriment
front la diversió, la castedat front el plaer carnal, l'ascetisme
front la vida, el poder front la revolta, el model piramidal d'ací
mane jo front a l'intent de revertir l'ordre establert. En base a
eixe esperit apareixeran moviment satanistes en els anys 60 ( tant
d'LSD és el que té), com l'Esglèsia de Satan de LaVey, moviment
contracultural, que no té cap orientació sobrenatural , és més bé
un humanisme i vitalisme extrem.
Per
tant, no tenim cap prova material, fotogràfica ni física de
l'existència de cap dimoni fora d'este món ( dins pots tindre molts
exemples) de cap senyor Satanàs, animals amb banyes hi han molts (
també humans) , per l'ànima ja es dóna menys últimament que per
un dipòsit a termini fixe. L'infern, i el mal, ha anat modificant-se
amb les modes, adaptant-se, i en la cultura popular ha estat un
element, diables, dimonis, i personetes de l'infern. L'infern, és el
que cada hom veu i viu, i veien certs comportaments de certs
estaments religiosos (de moltes religions) ho dubta qui serveix al bé
i qui al mal.
