Fa anys, quan es va acabar una
urbanització al poble, dins del nucli urbà i recepcionada per l’ajuntament, es
va permetre que el promotor de les obres batejara alguns carrers amb noms
realment sorprenents, un d’ells era el Pizarro, figura controvertida pel que
va suposar per a la invasió d’América,
junt a altres “herois” amb una llarga ombra negra, Juan de la Cosa,
Hernan Cortés ( el qual havia perdut el carrer anys abans... ara el recuperava
a l’altra banda del poble) o Vasco Núñez de Balboa... la passió d’aquell
promotor amb la conquesta/invasió/genocidi d’Amèrica, era notori. Per altra
banda, l’ajuntament barrejava eixos noms amb els de Joan Fuster, Jaume I, o Ausiàs
March, una combinació estranya. Però entre estos nous noms, hi havia un de
realment ofensiu, el del General Weyler... sobre el qual s’havien publicat
autèntiques barbaritats, com autor de veritables massacres en la història
recent.
Aleshores governava el PSOE i va
argumentar que això era decisió del promotor i poc es podia fer. Quins mèrits
tenia este personatge?, quina vinculació amb el poble?, quina lògica... cap,
absolutament cap
Ara, som notícia en una
publicació acabada d’eixir de la impremta...
Acaba d’aparèixer el llibre 'Perles catalanes. Tres
segles de col·laboracionistes’, de Jordi Avià, Salvador Avià i Joan-Marc
Passada
Valerià
Weyler, responsable directe de la mort per fam d’una desena part de la població
cubana amb els seus camps de reconcentració contra la guerrilla
independentista, i que té encara ara carrers dedicats a Andratx (Mallorca),
Badalona (Barcelonès), Cabanes (Plana Alta), Inca (Mallorca), Manlleu (Osona),
Marratxí (Mallorca) i Sant Quintí de Mediona (Alt Penedès).
El PP aprovava ahir en
el Senat, com ho està fent en molts ajuntaments, diputacions i demés organismes
on encara té majoria, un defensa a ultrança i casposa de les Diputacions.
Ahir me va tocar recordar
com d’oportú era duguera eixa moció al Senat , per defensar la importància de les diputacions i la
registrara al temps que el Jutge anuncia que processa Joaquin Ripoll,
expresident de la Diputació d'Alacant, pel CAS BRUGAL, gestat en la Diputació .
Per a d’açò els ha servit la Diputació d'Alacant.
Dilluns que ve compareix
de nou l'ex vicepresident de la Diputació de Castelló, Martínez, investigat per
prevaricació, el qual ja està sent jutjat per un altre cas. Ell, la mà dreta de
Carlos Fabra, eixe personatge, que per a Rajoy, segons les seues paraules, era un
ciudadano ejemplar, el qual compleix condemna a Aranjuez. Fabra... menudo
ejemplar .
Justament el dia abans del ple, es feia
públic que el jutjat imputava a tot el PP valencià, pel cas Imelsa, creat entre
el PP municipal i el de la Diputació de València… Mentre en el propi
ple on santificaven les diputacions, era el centre d’atenció de tots els focus
mediàtics, “la jefa” … a la jefa de tot els casos de corrupció de valència, la
qual gallejava pel restaurant, passadissos i hemicicle, en un lloc privilegiat
deixant clar que allí, al Senat, també era l’ama del seu grup parlamentari, que
molts expedients disciplinaris i tonteries de cara a la galeria, però tots a
retre-li admiració, els seu grup.
Ella, junt a Rus, els
caps visibles del cas Imelsa , per a d’això havia servit per al PP la Diputació
de València
Per a açò han utilitzat
les diputacions, per a col·locar el millor del seu partit, de tres presidents
de la Diputació del PV, tres delinqüents . Per açò, que el PP , el primer
partit imputat en la història d'Espanya, defense el manteniment de les
Diputacions, ho entenem, sabent para què l'han utilitzat…
Però, desgraciadament, no solament parlem del que han fet al PV…
Podríem parlar de Jose Luis Baltar , president de la Diputació d'Orense,del cas
Patos en la de Pontevedra i de tants i
tals altres casos.
Les diputacions, tenen
un gran dèficit democràtic, els diputats provincials no tenen una relació
directa amb els electorals . No els trien els ciutadans, els trien els partits,
i per tant, no es deuen als ciutadans, sinó als partits.
I escoltem arguments
demagògics, poc més que si no hi ha diputacions desapareixeran els menuts
poble, ningú replegarà els fems, els animals abandonats, els xiquets moriran de
pena... quina barra.
-
Segurament per a molts ciutadans i ciutadanes de l'Estat Español, els pot sonar
alguna cosa allò de les diputacions, als d'Astúries, Cantàbria, Madrid, Murcia
i La Rioja des de lluny, al no disposar d'elles; i malgrat açò segurament els
seus municipis no es veuran pitjor atesos que en aquelles comunitats on si
existeixen diputacions de règim general ; Galícia, Aragó, Catalunya, País
Valencià, Les dos castelles , Extremadura i Andalusia.
- País Basc i Navarra compten amb diputacions
amb un règim especial, denominades forals,
I Canàries i Balear,
cabildos i consells insulars respectivament
La
divisió de l'Estat Español en diputacions provincials s'idea en el procés
constituent de Cadis en 1812,. I les creava no solament com a instrument de
promoció dels pobles que abastaren la seua circumscripció, sinó com un òrgan
intermedi entre el poder central i els municipis. naixen amb una visió
centralista i homogeneïtzadora de l'Estat Español
La
realitat històrica d'eixe estat plural, avui dia, dista molt d'una estructura
pensada en i per a 1812. En el segle XIX una Espanya rural, amb males
comunicacions, dificultava molt l'organització territorial, i es va optar per
dividir el territori de la manera que llavors es va estimar oportuna d'acord a
les possibilitats d'aquella època. Amb una intencionalitat clara d'una visió
centralista de l'Estat, que volia tenir en cada part la seua administració
perifèrica tallada pel mateix patró,, forçant a voltes estructures sense
arrelament i no ajustades a la realitat històrica ni cultural.
Des de llavors, s’ha avançant, i hem creat una
Estat de les Autonomies, on aquestes noves realitats polítiques i
administratives assumeixen plenament les funcions per als quals anaren creades
les diputacions: són instruments de promoció dels seus municipis, i són òrgans
intermedi entre el poder central i els municipis.
En la majoria de casos, són les diputacions les
que acorden amb unes altres, constituir-se en Comunitats Autònomes (com és el
cas valencià), on amb l'arribada de la transició, són les diputacions provincials
les que acorden crear l'anomenat “entre preautonòmic”; futura Comunitat
Autònoma
Lògicament quan alguna entitat decideix
constituir-se en una altra renúncia a seguir sent el que és i cedeix les seues
competències a allò en el que es constitueix, de naturalesa superior.
L'encaix de les Diputacions en aquest nova
realitat ha sigut bastant dispar segons comunitats autònomes, mentre en algunes
s'ha pogut anar buidant-les de competències i presència, en unes altres s'ha
convertit en autèntics regnes de taifes, en nius de corrupció, clientelisme i
control partidista del territori, reinstal·lant o mantenint una estructura
caciquil.
Les competències exercides fins llavors per les
diputacions es van transferir i solament van preservar la coordinació de plans
i obres de servei, que, avui dia, solapen les inversions del Pla Local que
impulsa el Govern Autonòmic en virtut de les seues competències en
administració local. Arribats a aquest extrem, s'ha incorregut en el vici
d'exercir competències que no són pròpies per a justificar la seua pròpia
existència, com la promoció turística, la política cultural o, fins i tot, la
creació d'una realitat territorial “espacial”.
En molts territoris s'ha optat per dotar de
contingut a les entitats comarcals, molt més properes als ciutadans, i de nou,
l'estructura que sobra entre el municipi, la comarca i la comunitat autònoma,
és la Diputació. No es tracta doncs, de desmerèixer ni menyscabar
el possible paper històric que han pogut tenir les diputacions per a la prestació
de serveis, però des del desplegament de l'actual model no té sentit.
L'article al com fa esment el PP en la seua
moció diu que “el Govern i l'administració autònoma de les províncies estaran
encomanats a Diputacions o altres corporacions de caràcter representatiu”. És a
dir, la Constitució parla de diputacions o d'altres corporacions que
assumisquen les seues competències, una cosa que ja ha succeït les en cinc comunitats
autònomes uniprovincials que hem citat que, evitant un nivell administratiu,
han reduït el cost de funcionament i han optimitzat els recursos públics.
L'esment a aquest article 141, tergiversa el
contingut d'aquest, ja que l'article no encomana directament a les diputacions
el govern de les províncies, sinó que diu textualment “ El govern i
l'administració autònoma de les províncies estaran encomanats a Diputacions o
altres Corporacions de caràcter representatiu” la conjunció “o” és disjuntiva i no copulativa.
Sent així i que la Diputació no té competència de govern més enllà que el
desenvolupament del seu propi pressupost i dels organismes autònoms dependents
d'ella, resulta absurd mantenir que ens trobem davant un real “govern
provincial”.
Si per a la supressió d'aquestes és necessària
una reforma de la Constitució, per què no? No la van reformar amb nocturnitat i
traïdoria per a l'article 135?
D'altra banda les diputacions provincials de
règim general tenen un gran dèficit democràtic doncs els diputats provincials
no tenen una relació directa amb els electorals . La seua representativitat és
de segon grau perquè són triats pels partits. Açò fa que no responguen davant
un electorat que tinga la possibilitat de no votar-los, sinó que han
d'acontentar l'aparell que ho designa com a diputat o com a molt procuraran
afavorir al seu poble que és per on són triats com a regidors i els dóna la
possibilitat de ser diputats provincials. A més, el que la representació siga
per partits judicials i alguns res més tinguen un diputat i molts solament 2, aposta
per un sistema majoritari que no correspon ni des de lluny a la voluntat
política de les demarcació provincial. I els partits tradicionals en exercicis d’ enginyeria electoral es dediquen a intentar
guanyar els diputats del partits judicials amb llistes fantasmes, censos
inflats, autobusos de gent de fora... i tants casos lamentables com hem patit
en les nostres comarques.
Òbviament en l'actualitat, si llevem de part la duplicitat de funcions que
exerceix, l'enorme despesa en càrrecs públics, publicitat, protocol, boatos…,
presten un servei a xicotets municipis; però cal remarcar que aquest servei no
ix gratis als municipis ( per exemple, el sistema de recaptació dels tributs
municipals, la Diputació es queda una bona part dels mateixos per fer aquesta
gestió),
En cap cas es demana que es deixe als municipis sense els serveis que donen les
diputacions, sinó que ho assumisca l'administració autonòmica, les entitats
comarcals o que es consorcie.
La supressió no planteja deixar al carrer a cap treballador, mentre que els
serveis es van a haver de prestar igualment, aqueix personal funcionari
passaria a dependre de l'administració autonòmica o entitats comarcals.
Què ens estalviem? El finançament de les diputacions provincials de règim
comú es basa en les transferències de l'Estat a través dels Pressupostos
Generals. Per tant, aquestes transferències es podrien derivar a la CCAA previ
canvi en la normativa que es precise
Segons dades de 2015, les diputacions manejarien prop de 8.000 milions d'euros;
quant cobren els presidents de Diputació?, alguns, molts, quantitats
astronòmiques i vergonyoses, quants diputats provincials tenen dedicació total
o parcial?, quants assessors i personal de confiança? quanta empreses
públiques creades per a col·locar a gent dels partits?, podem parlar d’IMELSA
en la Dipu de Valencia … per exemple.
- A què dediquen els diners públics. Per exemple la de Castelló, la creació i
promoció d'Escoles Taurines, entre altres inutilitats
Quantes persones treballen en les Diputacions? Segons dades sindicals en les
Diputacions treballen 62.159 persones. 27.535 són funcionaris i els altres
34.624, personal contractat. Bona part d'aquest personal contractat seria
eventual de confiança.
Per què ara esta moció a tots els llocs?, estratègia basta per a entorpir
la lluna de mel entre PSOE i C’s? sabent que els primers usen i abusen de les
diputacions i els segons defensen eliminar-les?. Perquè volen que Barberas,
Fabres, Ripolls i Rus continuen fent de les seues?.
Mentre, fora de les parets del Senat, el món continua existint...
Ja són cinc les persones investigades per la Justícia pel
cas de les contractacions externes de l’ajuntament al despatx del soci de l’arquitecte
municipal
Cabanes, a 11 de març de 2016. El jutjat d’instrucció número 4 de Castelló, ha citat com “investigat” figura
que substitueix als abans imputats, a l’exacalde de Cabanes, Francisco Artola,
que va ocupar el càrrec breument en 2011 i 2012. És per tant la cinquena
persona imputada en el cas pel les adjudicacions directes dels treballs de
arquitectura al despatx del soci de l’arquitecte municipal.
L’exregidor del PP de Benicàssim,
Rubén Bellido, va començar a treballar per l’ajuntament de Cabanes després de
ser contractat directament per l’aleshores alcalde Artemio Siurana, a partir d’aquell
moment, desenes de treballs se li van adjudicar sense cap tipus de procediment
participatiu ni oferta pública al soci del
despatx d’arquitectura de Bellido, Juan Antonio Juncos, fet que podria
vulnerar la legalitat.
El regidor d’Units pel
Poble-Compromís, va posar en mans de la Fiscalia aquestes dades, demanant la
imputació de l’arquitecte municipal per possible prevaricació, a partir d’aquella
denúncia, el Fiscal va decidir denunciar davant del jutjat a Bellido i l’alcaldessa
actual; Estrella Borràs. Al llarg de les diligències s’ha acabat imputant també
a Juan Antonio Juncos i l’excalde Artemio Siurana, que va ser qui més
adjudicacions va fer al aquest despatx.
Els contractes denunciats rondarien la trentena per un valor superior als
211.000 euros, la majoria sense cap expedient de contractació ni justificació
prèvia. En la nova documentació aportada s’ha posat de manifest una de les
obres que va passar desapercebuda en la primera investigació, el projecte de l’edifici del nou ajuntament: entre els pocs professionals que van poder treballar a partir de 2008, ( deixant de fer-ho alguns habituals), va estar la UTE SANAHUJA Y BP INGENIEROS, la qual únicament va treballar el projecte d'un nou edifici de l'ajuntament (edifici que no es va fer), el pagament és de 2009 però la contractació en 2008, el més sorprenent és que en el propi perfil linkedin de Juan Antonio Juncos explica com ell també formava part de l'aquesta UTE:
https://es.linkedin.com/in/juncosredondoarquitectos NOU AJUNTAMENT DE CABANES Data de començament abril de 2008 Nou Ajuntament de Cabanes a Castelló.
En fase de projecte. És un referent per a una zona de nova creació, integrat en el casc urbà de la ciutat i dins d'una illa d'equipaments. Membres d'equip:
• JUAN ANTONIO JUNCOS MARTINEZ, • Jaume Sanahuja, • ANGEL Bordanova En total, 81.000 euros en honoraris d'un projecte que no es va materialitzar mai. I que va ser dels primers treballs en què es va contractar a Juncos, tot just iniciat el treball del seu soci Bellido en
ajuntament.
Després de la confirmació per part del Tribunal Suprem de
l’anulació del PAI Marina d’Or Golf de Cabanes, ràpidament l’empresa
interessada s’agafa com a un nàufrag a l’aprovació del PGOU del municipi ara en
tramitació, on s’està pendent de respondre les al·legacions formulades pels
afectats.
Per sort, des del Consell s’ha advertit que el model
proposat per al municipi, no té a hores d’ara cap raó per mantenir-se, i cal
buscar opcions sensates i sostenibles. Per tant, la nova conjuntura caldrà
tindre-la en compte, i haurem de ser l’ajuntament, ara ja sense majories
absolutes i obligats a consensuar, qui resolga quin model volem, sabent
perfectament que la raó ha entrat al Consell.
I com de confiança en l’equip tècnic d’urbanisme de l’ajuntament
més ben poca, sabrem que no serà fàcil; el PGOU l’hem tingut molt de temps
estancat, almenys aparentment.
Cabanes és el setè municipi en extensió de terme
municipal de les comarques de Castelló, el segon amb costa després d’Alcalà de
Xivert, tenim 131,60 m2, i fins fa poc
la darrere platja verge per urbanitzar i
tot un món de possiblitats. El PGOU ara en tramitació, basa tota
la planificació en el suposat desenvolupament al voltant de l’anul·lat PAI Marina d’Or Golf ( muerto el perro,
continua tot igual?) i es conurba amb Orpesa, vinculant totes les actuacions
dels dos pobles, i el seu potencial futur.
En el cas hipotètic, i cada dia més probable, ara rematat
pel Suprem, que no es dugera a terme aquesta actuació urbanística, que esdevé a
hores d’ara la columna vertebral del que ha de ser el PGOU de tots dos pobles,
quina planificació alternativa es preveu?, la resposta és obvia, cap. Per tant,
al nostre entendre, aquest planejament proposat és arriscat i hipoteca el futur
del desenvolupament de tot el poble.
Si es preveu passar en poc temps de 3000 habitants a
126371, i aquest creixement es basa quasi en exclusiva en dos PAI exclusius
d’una empresa, sense cap garantia hores d’ara de que siguen econòmicament
viables en un futur, estem perjudicant el creixement del terme municipal,
empresa, cal recordar-la que deu uns 46 milions d’euros a l’hisenda pública i
per tant no hauria de poder ser adjudicatària de contractes públics, ( i els
PAIs ho són), que no ha estat capaç de concloure en temps i forma el PAI de poc
més d’un milió de m2 de Torre la Sal, i on bona part dels avals que tenia per
fer eixe PAI resulta que no són vàlids per al Banc d’Espanya per haver-se
canviat per un d’un banc de Gibraltar, si no m’enganye. PAI on bona part dels
apartaments i terrenys se’ls ha quedat el banc, i on la justícia també ha dit
que les llicències són en bona part il·legals).
Tot això, sense oblidar els canvis de denominació de l’entramant
d’empreses,que sona a joc d’inginyeria empresarials per desviar responsabilitats,
i en definitiva, parlem d’una empresa concursada.
Però
tornant al PGOU que vol l’empresa siga la seua taula de salvació, es proposa com
sòl urbanitzable nou 14.587.978,40 m2, ( el 21% del terme municipal), i que
sols amb els dos PAIS referits s’ocupa quasi eixa extensió ( 11.118.391), és a
dir, que del 112388,47 habitants nous ( pobre el que li toque ser l’habitant
que compte com 0,47), 105795 són els previstos per als dos PAIS.
Vista la
fallida del boom immobiliari i especulatiu a l’impuls del qual es van
gestar tot dos PAIS, i el sistema de creixement de l’empresa beneficiaria, i
les males previsions a curt i mitjà termini sobre aquest model de
desenvolupament, sembla un error aquesta aposta, que en cap moment de la
tramitació del PGOU s’ha modificat el més mínim en quan a l’esperit, ara, l’ajuntament
sense majories i el nou Consell haurien de repensar-ho tot..
La sentència irrecurrible del Suprem, és l’estocada al miratge immobiliari dels darrers anys, s’ha
demostrar ja no dóna més de sí, no podem tindre, a quasi tots els pobles de les
nostres comarques, projectant actuacions urbanístiques per milers de persones,
clònics camps de golf a cada passa...etc. La febra ja ha passat, i es preveu,
que durant molts anys, el creixement urbanístic torne a les aigües de la
racionalitat. Per tant, no té cap sentit aprovar un PGOU per a fer una nova
ciutat de més de 126.000; tot el món té clar que ni en dos, ni en cinc, i ni en
quinze anys, serà realitat, i possiblement mai, per tant, ¿ què passa amb tota
la gent a la qual se li afecta amb la catalogació de prop de 15 milions
de m2 com a urbanitzable?, per què hauran de suportar durant anys una càrrega
impositiva innecessària?
Si el sòl
urbanitzable actual és de 2.588.280,39 m2, als quals se’ls suma amb
aquest nou PGOU 14.597.978.40 m2 nous, ens du a 17.186.258, 79 metres quadrats, per a
un poble, recordem, que actualment no ronda als 3000 habitants. Aquest model de
creixement no és sostenible.
I el parc temàtic?
Aquest
PAI anul·lat tenia associat un parc temàtic “Mundo Ilusión” , i ja en 2010,
el Consell va liquidar la societat pública ‘Mundo Ilusión’ que havia de
gestionar l’anunciat parc dedicat a la màgia i el circ, el particular Terra Mítica
ansiat pel presidiari Carlos Fabra
En
13 d’octubre de 2004, el conseller d’Economia, el president de la Diputació i
els alcaldes de Cabanes i Orpesa van signar un conveni per a desenvolupar el
projecte, “entre altres arguments, perquè la Generalitat ho veia com un
objectiu prioritari”. El text indicava que, a través de la Societat Projectes
Temàtics de la Comunitat Valenciana. SA, “es redactarà i executarà el projecte
del Centre d’Oci Mundo Ilusión, i la clàusula deia clarament els propietaris
del sòl del PAI han de cedir gratuïtament a la Generalitat la superfície de
terrenys sobre els quals se situarà el futur Centre d’Oci Mundo Ilusión,
800.000 metres quadrats.
Aquest sòl, no s’expropia com va fer la Generalitat, amb Terra Mítica, sinó que
ací, directament, se li lleva sense cap indemnització als propietaris, la qual
cosa és furtar en tota regla, d’un sòl, que d’haver-se desenvolupat el PAI,
tindria un valor segons la valoració dels terrenys que va fer la adjucatària,
de 30 € el m2, o siga, 24.000.000 d’euros, per al Consell, per a un parc
temàtic que han descartat fer.
Ara, amb el PAI definitivament anul·lat, i amb la nul·la intenció del Consell
de fer cap parc temàtic, és el moment de deixar sense efecte aquest conveni,
que malgrat tot, segueix en vigor.
Mulet: “És indignant que ens enterem de les pretensions del PP de pagar indemnitzacions addicionals als promotors d’un projecte energètic fallit per la premsa i gràcies als informes comptables d’una empresa canadenca, per això demanarem saber tot el que queda per pagar i el cost total del projecte Castor”
Madrid, 26 de febrer de 2016
El senador de Compromís, Carles Mulet, ha demanat per escrit al Govern conèixer els costos exactes, programats i el deute pendent tant amb la societat que va promoure el fracassat projecte Castor, a Vinaròs com amb la pròpia Enagás (que se n’ha fet càrrec del manteniment i hivernació) o qualsevol altra empresa atribuïbles a aquest projecte, de manera que demana al Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme saber quins drets retributius estan sent, o han estat meritats, en virtut de reals decrets o qualsevol altra normativa que supose afeccions a la Hisenda pública.
“No són possibles més sorpreses i balafiament de diners en una obra que ha estat un despropòsit des de l’inici i amb allò que podríem considerar perfectament un deute impropique s’ha endut milers de milions d’euros en projectes, obres, afeccions mediambientals, expropiacions i capital públic que hauria d’haver estat destinat a altres sectors molt més prioritaris”, ha explicat el senador valencià. Mulet ha recordat que “el projecte va arrancar amb uns costos d’execució de 500 milions i van acabar en 1.400 milions d’euros, xifra descontrolada molt superior als costos mitjans de construcció d’emmagatzematges similars”, un fet ja de per si “doblement alarmant” donat que es tracta de recursos públics i que veiem com “no és el preu final de la factura”, ha afegit.
L’OCU ha aproximat a uns 4.730 milions la suma que els consumidors hauran de pagar als rebuts de gas pel projecte fracassat fins el 2046, quan acabarà la hipoteca d’esta ocurrència que va ser el Castor “i que en qualsevol societat madura haguera tingut un desenllaç ben diferent tant cap als seus promotors com cap als responsables polítics que van propiciar-lo i els que estan pagant milionades de forma gairebé secreta”, ha denunciat.
El soci canadenc d’ACS a Escal, el grup Dundee Energy, que té un 33% del projecte Castor, ha revelat en els seus comptes anuals de l’exercici passat, que “el 17 de novembre de 2015, el Ministeri d’Indústria, Energia i Turisme va emetre unaresolució que estableix una retribució addicional de 253.300.000 d’euros, i el reemborsament de les despeses d’operació i manteniment en una quantiaaddicional de 42,3 milions”.
Compromís exige al Gobierno saber la cifra final de la factura del Castor ante los nuevos ‘pagos sorpresa’
Mulet: “Es indignante que nos enteramos de las pretensiones del PP de pagar indemnizaciones adicionales a los promotores de un proyecto energético fallido por la prensa y gracias a los informes contables de una empresa canadiense, por eso queremos saber todo lo que queda por pagar y el coste total del proyecto Castor”
Madrid, 26 de febrero de 2016
El senador de Compromís, Carles Mulet, ha pedido por escrito al Gobierno conocer los costes exactos, programados y la deuda pendiente tanto con la sociedad que promovió el fracasado proyecto Castor, en Vinaròs como con la propia Enagás (que se ha hecho cargo del mantenimiento y hibernación) o cualquier otra empresa atribuibles a este proyecto, por lo que pide al Ministerio de Industria, Energía y Turismo saber qué derechos retributivos están siendo, o han sido devengados, en virtud de reales decretos o cualquier otra normativa que suponga afecciones a la Hacienda pública.
“No son posibles más sorpresas y despilfarro de dinero en una obra que ha sido un despropósito desde el inicio y con lo que podríamos considerar perfectamente una deuda impropia, que se ha llevado miles de millones de euros en proyectos, obras, afecciones medioambientales, expropiaciones y capital público que debería haber sido destinado a otros sectores mucho más prioritarios“, ha explicado el senador valenciano.
Mulet ha recordado que “el proyecto arrancó con unos costes de ejecución de 500 millones y terminaron en 1.400 millones de euros, cifra descontrolada muy superior a los costes medios de construcción de almacenamientos similares”, algo ya de por sí “doblemente alarmante”dado que se trata de recursos públicos y en el que vemos como encima “no era el precio final de la factura“, ha añadido.
La OCU ha aproximado a unos 4.730 millones el monto que los consumidores tendrán que pagar en sus recibos de gas por el proyecto fracasado hasta el 2046, cuando terminará la hipoteca de esta ‘ocurrencia’ que fue el Castor “y que en cualquier sociedad madura hubiera tenido un desenlace muy diferente tanto hacia sus promotores, como hacia los responsables políticos que lo propiciaron como con los que están pagando millonadas de forma casi secreta“, denunció.
El socio canadiense de ACS en Escal, el grupo Dundee Energy, que tiene un 33% del proyecto Castor, ha revelado en sus cuentas anuales del ejercicio pasado, que “el 17 de noviembre de 2015, el Ministerio de Industria, Energía y Turismo emitió una resolución que establece una retribución adicional de 253,3 millones de euros y el reembolso de los gastos de operación y mantenimiento en una cuantía adicional de 42,3 millones”.
El Supremo rechaza recurso de casación interpuesto de Generalitat y Marina
d’Or sobre la paralización del TSJ-CV del PAI Marina d’Or GOlf
El PAI Marina d’Or Golf, de
18.000.000 metros cuadrados, a desarrollar en su mayor parte en el término
municipal de Cabanes, continua anulado y condena el supremo a costas a la Generalitat
y a la empresa Marina d’Or.
Decenas de vecinos han estado pagado
un IBI abusivo por una zona que no se puede desarrollar.
¿Qué responsabilidades piensa
adoptar ahora el ayuntamiento?
Sentencia Nº: 328/2016 RECURSO
CASACION Num.: 1110/2014 Votación: 02/02/2016 Ponente Excmo. Sr. D.: José Juan
Suay Rincón Secretaría Sr./Sra.: Ilma. Sra. Dña. María Jesús Pera Bajo S E N T
E N C I A 328/2016 TRIBUNAL SUPREMO. SALA DE LO CONTENCIOSO-ADMINISTRATIVO
SECCIÓN: QUINTA
En el recurso de casación nº
1110/2014, interpuesto por la GENERALITAT VALENCIANA, representada y asistida
por el Letrado de sus Servicios Jurídicos, y por la Entidad CONSTRUCCIONES
CASTELLÓN 2000, S.A.U., contra la Sentencia nº 1241/2013 dictada por la Sección
Primera de la Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de
Justicia de la
Emplazadas las partes, la recurrente
(CONSTRUCCIONES CASTELLÓN 2000, S.A.U.) compareció en tiempo y forma ante este
Tribunal Supremo, y formuló en fecha 14 de abril de 2014 su escrito de
interposición del recurso, en el cual expuso los motivos de casación que
consideró procedentes y solicitó la casación y anulación de la sentencia
recurrida dictando otra, en su lugar, que declarara conforme a derecho el acto
impugnado en el procedimiento, es decir, el Acuerdo de la Comisión Territorial
de Urbanismo de Castellón de 23 de abril de 2010 por el que se aprobó la
Homologación y el Plan Parcial del Sector "Marina d,Or Golf" de
Cabanes, con expresa imposición de costas a quien se opusiera. La también
recurrente, GENERALITAT VALENCIANA, compareció igualmente en tiempo y forma
ante este Tribunal Supremo, y asimismo formuló en fecha 20 de mayo de 2014 su
escrito de interposición del recurso, en el cual, tras exponer los motivos de
casación concurrentes en el caso a su juicio, interesó el dictado de una sentencia
que casara la sentencia recurrida y dictara otra desestimatoria totalmente del
recurso de instancia.
EXTO.- Desestimado en su integridad
el presente recurso de casación, procede imponer las costas a las recurrentes a
tenor de lo dispuesto por el artículo 139.2 de nuestra Ley jurisdiccional. Cabe
no obstante limitar su alcance, como establece este mismo precepto; así que,
atendida la índole del asunto y la conducta desplegada por las partes, la
cuantía de tales costas, por todos los conceptos, no podrá exceder de 4.000
euros más IVA y deberá ser satisfecha por mitades por ambas partes recurrentes
(solo respecto a los particulares que vinieron a oponerse a la estimación del
recurso, porque la corporación municipal igualmente afectada manifestó en dicho
trámite su conformidad con aquél).
VISTOS los preceptos y
jurisprudencia citados, así como los de pertinente aplicación. Por todo ello,
en nombre de SM el Rey y en el ejercicio de la potestad que, emanada del pueblo
español, nos concede la Constitución
. F A L L A M O S 1º.- No haber
lugar y, por tanto, desestimar el recurso de casación nº 1110/2014, interpuesto
por la GENERALITAT VALENCIANA y por la Entidad CONSTRUCCIONES CASTELLÓN 2000,
S.A.U. contra la Sentencia nº 1241/2013 dictada por la Sección Primera de la
Sala de lo Contencioso-Administrativo del Tribunal Superior de Justicia de la
Comunidad Valenciana en fecha 29 de noviembre de 2013, recaída en el recurso nº
185/2010. 2º.- Condenar a las partes
recurrentes en las costas del presente recurso de casación, en los términos
expresados. Así por esta nuestra sentencia, que deberá insertarse por el
Consejo General del Poder Judicial en la publicación oficial de jurisprudencia
de este Tribunal Supremo, definitivamente juzgando lo pronunciamos, mandamos y firmamos
Cabanes a 19 febrer de 2016. El Jutjat d’instrucció número
4 de Castelló, ha citat a declarar com testimoni per al proper dia 15 d’abril
a la tècnica del departament de comptabilitat de l’ajuntament, dins del cas en
el qual s’ha imputat a l’alcaldessa del municipi, Estrella Borràs, a l’exacalde
Artemio Siurana, a l’arquitecte municipal, Rubén Bellido, i a l’arquitecte soci
d’aquest, Juan Antonio Juncos.
Igualment s’ha requerit a les
entitats bancàries a les quals l’ajuntament ingressava els treballs de Juncos, un
extracte dels moviments fets. Borrás i
Bellido van ser imputats pel jutge a petició del fiscal, en estiu del 2014, i
Siurana i Juncos en abril de 2015
Aquest cas ha estat paralitzat
durant mesos perquè l’ajuntament no havia remés al jutjat la informació que
sol·licitava. A pesar de dur mesos imputats des de 2014 ( l’arquitecte també ho
va estar per un altre cas), tant Borrás com aquest han continuat en els seus càrrecs,
el segon com màxim responsable del departament d’urbanisme.
Aquest cas s’origina per l’adjudicació
directa de contractes de l’ajuntament al despatx privat que comparteixen aquest
i el seu soci, Juan Antonio Juncos. El jutjat va citar a declarar com imputats
a Borrás i Bellido, i després, també en qualitat
d’imputats a Artemio Siurana Gauchia (exalcalde del municipi des de 1999 a 2011) i Juan Antonio
Juncos Martínez, soci de Rubén Bellido.
Segons va denunciar el
regidor d’Units pel Poble-Compromís, a Cabanes, Carles Mulet, entre 2008 i
2013, res més prendre possessió Bellido del càrrec d’arquitecte municipal
interí, es van adjudicar prop de 30 contractes per un valor que superarien els
200.000 (almenys un d’ells contracte major, sense oferta pública i uns altres
clarament fraccionats en varis per a poder ser considerats obra menor). Segons
les investigacions iniciades per la Fiscalia de Castelló, no es va trobar per
part del secretari municipal cap causa que justificara la externalització
d’aquestes adjudicacions, quan podien haver sigut realitzades per part de
l’arquitecte municipal.
En aquest sentit, el decret de Fiscalia recorda que en un informe de maig de
2014 el secretari municipal tampoc va saber desgranar “la motivació per la qual
es van encarregar aqueixos serveis a aquest despatx -en referència a Juncos
Redondo Arquitectes- i no a un altre”. Segons el mateix escrit, “els fets
relatats revesteixen, en principi i sense perjudici d’ulterior qualificació,
els caràcters d’un delicte continuat de prevaricació (…), d’un altre també
continuat de frau i exaccions il·legals (…) i d’un altre de negociacions
prohibides a funcionaris”, i cita com a principals responsables a l’alcaldessa
i a l’arquitecte municipal, encara que assenyala que en els fets podrien haver
participat altres persones “la intervenció de les quals haurà d’investigar-se”.
Sobre Estrella Borrás va concloure la Fiscalia que tenia coneixement dels
“detalls” de les contractacions, algunes de les quals van ser realitzades sota
el seu mandat, “donades les queixes formulades per altres regidors que van
demanar reiteradament l’obertura d’una comissió de recerca que no consta
haver-se dut a terme”.
El
cas de corrupció que acorrala a la presidenta del PP valencià; els noms i la
trama.
Màximo Caturla, està ara en el focus per casos de
corrupció detingut per la Guàrdia Civil, mà dreta de Rus i màxim responsable
dels desfalcs en l'empresa pública CIEGSA, de la qual era gerent al mateix
temps que era secretari Autonòmic d'Educació entre 2004 i 2007.
Anys 2000/2004 Isabel Bonig era una completa
desconeguda, és Vicente Aparici, alcalde llavors de la Vall d'Uixó (condemnat
per robar un furgó de sabates en grau de temptativa) qui la fitxa com a
assessora de personal i jurista en l'Ajuntament de La Vall d'Uixó.
El seu marit i ella estan opositant per a jutges,
ella no solament no aprova sinó que les seues notes li aconsellen deixar les
oposicions i veu la seua possibilitat en la política quan Aparici perd
l'Alcaldia i és imputat, passant a la diputació amb Carlos Fabra, ascendint
fins a 2nd Vicepresident, i després acabant la seua vida política com a Senador
fins a aquestes últimes eleccions de desembre.
Anys 2004/2007 després de perdre l'Alcaldia,
Isabel Bonig passa a ser Assessora de Gabinet de Conselleria d'Educació de la
mà de Vicente Aparici. És en eixos anys d'assessora, quan entaula amistat i
relació amb Màximo Caturla i amb Jesús Marí Farinós en la Conselleria
d'Alejandro Font de Mora.
Jesús Marí, mà dreta de Ciscar, i Sotssecretari de
Presidència és company de gabinet junt Bonig i Caturla fins que es retira a
l'empresa privada del sector educatiu.
(ací també està Bruno Broseta, com a Director
General, germà i soci del famós bufet H.Broseta) tots companys d'aventures i
assessors dels Consellers, Alejandro Font de Mora i José Ciscar, Jesús Marí
provinent una família amb molt de poder.
En aquestes dates s'estreny l'amistat entre ells i
en 2006 Jesús Marí es casa amb Silvia Prieto Any, copropietària al costat dels
seus germans de l’empresa SECOPSA .
Com hem dit, 2007 Isabel Bonig es presenta com a
primera de llista per a l'Alcaldia de La Vall d'Uixó amb un fortíssim
desplegament de mitjans, Aparici es retira a la Diputació i deixa pas a la seua
pupil·la.
Any 2009 Bonig elimina SUMA empresa publica de
recollida del fems urbans i neteja, i dóna tot el servei a l'empresa del seu
amic encara que siga de València; SECOPSA i ho lliura tot a canvi de res,
camions, personal, locals, maquinària, tot per a 20 anys. Secopsa no solament no compleix el contracte fet a
la seua mida, és que a més usa els camions municipals i els vehicles i personal
per a cobrar altres serveis de la Diputació en altres ciutats i ports,
carregant aquests a despeses de La Vall d'Uixó, alguna cosa molt greu i que es
demostra amb fotografies i proves.
S'inicien les denúncies per incompliments de
contracte, i Oscar Clavell en eixe moment regidor d'urbanisme, fa d'escuder
d'Isabel Bonig i davant les reclamacions i denúncies dels tècnics en 2011 sent
encara Alcaldessa Bonig, aquesta deixa que Oscar assumisca la responsabilitat i
ordene el pagament a SECOPSA en contra dels informes dels tècnics i sabent que
era il·legal, escenifiquen aquest pagament sent Clavell alcalde accidental, per
a salvar la pell a Bonig en cas que el cas els porte problemes, com així ha estat.
En 2011 van tornar a guanyar les eleccions i
Isabel als 10 dies abandona al seu poble i es marxa de Consellera deixant a
Clavell com a Alcalde. Pagament als serveis prestats.
Treballadors de l'ajuntament denuncien coaccions
de l'abans regidor d'urbanisme Oscar Clavell, perquè signen els pagaments del
treball que no ha fet SECOPSA i es pague a l'empresa el que no ha treballat,
aquest fet sembla ser el principi de la imputació de Clavell; la bàrbara quantitat
de 700.000 euros, ahí és res!
En 2012 Barberá adjudica a Secopsa la segona
contracta més important de València, la concessió per quatre anys per a
mantenir més de 500 edificis ronda els 27 milions
En la Vall, Secopsa incompleix sistemàticament
totes la seua obligacions, no inverteix en vehicles, els que tenen són els
mateixos i a més els utilitzen en altres pobles per al seu benefici, no es van
de les instal·lacions municipals, redueix el número dels treballadors, no
compleix el contracte de servei, no construeix les instal·lacions esportives i
té el poble brut segons els veïns.
En 2015, Clavell perd l'alcaldia de la Vall d'Uixó
i per tant, assetjat per la justícia se li complica la situació mentre la seua
mentora, malgrat deixar de ser consellera, contínua com a diputada autonòmica (
aforada) i es veu ascendida a màxima dirigent del PP valencià que acaba de
perdre alcaldies, diputacions, Generalitat…
Bonig utilitza el
seu poder orgànic i col·loca a Clavell en la llista per al Congrés per
Castelló, on aconsegueix l'acta i per tant l'aforament; setmanes després de
prometre el càrrec, és processat per la jutgessa que instrueix el cas. Amb el
necessari salt ara al Suprem, Clavell i per extensió Bonig, guanyen un temps
preciós.
La trucada a mantenir les regnes del PP valencià
que es dessagna per la corrupció, estaria per tant implicada en primer plànol
en un cas igual de greu.
Mulet: “Estan tragant saliva, conscients que ho han
fet malament i que, des de les eleccions municipals i autonòmiques, estan
perdent suport i s'aprecien ja noves formes de política que pensen en les
persones. Opcions transformadores”.
*Carles Mulet, senador de Compromís
De poc val lamentar-se de la situació política, dels mals
governs, de la falta d'idees i de la perversió del sistema, quan es deixa la
responsabilitat de triar els representants en mans de terceres persones. Per
això amb el proper diumenge dia 20, cal que anem a votar. Es pot questionar si
els polítics fan o no be la seua faena, les portes giratòries, la corrupció i
moltes altres coses. Però si volem transformar les coses, hem d'anar a votar. El
que siga, però cal expressar la nostra democràtica opció dins el ventall de
formacions que concórren a les eleccions. Fins i tot el vot en blanc o nul,
però cal anar a omplir de paperetes les urnes.
Perquè els representants que triem abordaran, o no, una
reforma de la Constitució de la que molts, per qüestió d'edat, no vam ser ni
consultats i que fa aigües. Perquè és el sistema representatiu actual qui
promou les lleis, les esmenes i la seua validació. Drets laborals, pensions,
igualtat, transparència, justícia, comunicacions, peatges, inversions, benestar
social o fins i tot allò que s'emet per les televisions públiques, serà una
responsabilitat dels propers representants elegits i de les majories que se'n
conformen. Tothom coincideix en que ens trobem en un moment històric clau.
Caldrà veure si en una segona transició o no, però és un moment en el que la
crisi econòmica i de valors, ha fet que la gent diguera prou i ha sacsejat la
corrupció, l'establishment bipardisita i l'ètica que ha de regir els
nostres representants.
Els valencians, a més, ens hi juguem molt. Com a senador
territorial he pogut constatar en els últims mesos com el nostre poble ha estat
molt ausent del debat, de les iniciatives i dels pressupostos. El finançament
injust que arrosseguem i al que ens ha perpetuat tant PSOE com PP, fa inviable
el nostre futur amb un deute proper als 40.000 milions d'euros. Poca broma. El
diputat Joan Baldoví i jo mateix hem presentat centenars d'esmenes que han
estat rebutjades majoritàriament als últims Pressupostos Generals de l'Estat de
Rajoy i l'era PP. Hem de ser un grup molt més fort per poder condicionar les
agendes i prioritats de partits com PP i PSOE.
Ja sabem que abans s'escolten les prioritats ferroviàries
de Madrid que les valencianes. Sabem que son més importants els beneficis de
les concessionàries de les autopistes que sotmetre'ns dècades als espolis dels
peatges. Que és més important que l'elitista AVE arribe al nord o al sud
d'Espanya que un parell de trens de rodalies comuniquen els nostres pobles. No
ens enganyem: l'agricultura de la meseta o la pesca del cantàbric, per posar un
exemple, importa més que les nostres taronges, que el futur dels sectors
terciaris. Governen per ells i els seus amics.
Ara pareix que tot això s'acaba i que els intocables
deixen de ser-ho. Estan tragant saliva, conscients que ho han fet malament i
que, des de les eleccions municipals i autonòmiques, estan perdent suport i
s'aprecien ja noves formes de política que pensen en les persones. Opcions
transformadores.
I no volem parar. Per això cal que comptem amb el màxim
suport. Només quan tot l'electorat es mobilitza i quan l'esquerra es fa plural
es poden canviar les coses. Ara és el moment. El dia 20 toca canviar-ho les
coses. Tot és possible.
La religió és
un fenomen complex que ens configura con individus i societats, ja que a banda
del que són les creences individuals, com a societat ens basem en costums i
visions de la realitat, i en maneres d’organitzar-nos que vénen marcades per
eixes creences col·lectives, que no són solament ja el fons de les creences en
el més enllà i la transcendència i els contes de la divinitat i d’alló
invisible, sinó les pròpies bases culturals.
Per tant, la religió és quelcom que
mereix molt d’analisi de fins qui punt ens marca i determina en els
comportaments. El nostres país i el nostre estat, s’ha creat baix el
catolicisme i aixó, per a bé o per a mal, ens marca i ens quadra en tots els
aspectes de la vida, encara que després nosaltres siguem apòstates, ateus o pastafaris.
No hi ha país ni estat ni
col·lectivitat considerable del món que no estiga baix d’un marc de creences i
cultura, que no tinga a sobre una cosmovisió del que podríem equiparar a un
religió; fins i tot els experiments dels estats laics, declarats sense religió
pel poder polític, han hagut de conviure amb les pràctiques i costums de la
població, amb una o vàries religions preponderats. I en els estats “ aconfessionals” com el
nostre, no cal que us conte la intromissió i poder que la jerarquia
eclesiàstica té encara de manera visible o subliminal.
Per tant, si s’analitza la creació
d’eixa “ Europa unida”, on no es deixa entrar als països musulmans, com és el
cas de Turquia ( amb més territori a Europa geogràficament ubicat a Europa per
exemple que Malta, Xipre, Luxemburg i equiparable a Eslovènia o
Bèlgica) i es manté en la cua i llisa d’espera Bòsnia i Hercegovina (
amb un 40% de musulmans) Kosovo ( 95% de musulmans) Albània 56%, però si es va
deixar entrar de primeres a Croàcia, de
preponderància cristiana, per tant, deixa clar de què estem parlant.
I si ja dins d’eixa Europa, deixant
a banda el ritme propi dels països de l’Est, en el seu camí des del seu sistema
econòmic de planificació central de l’Estat al capitalisme neoliberal de la UE,
la gran batalla és entre el nord d’Europa amb els PIGS ( traduït com a porcs),
inicials de Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya, que junt a Irlanda, serien els
estats de la UE occidental on va esclatar més ferotgement la crisi, i els que
més s’identifiquen en amb el cristianisme catòlic ( en el cas de Grècia, amb el
cristianisme ortodox); els Estats on es va exigir des del nord l’austericidi,
el sacrifici, l’esforç... el països que vivien en la laxitud.
I açó fa interessant una relectura
dels assajos recopilats per Max Weber en “ l``etica protestat i l’esperit
del capitalisme” publicat a l’albor del segle passat i el qual va ser obra
de referència no sols per a l’estudi de les religions, que també sinó en la sociologia, anàlisis de
les estructures econòmiques, i tot el que es vulga. Com tot, les tesi agosarades
són criticades i per a revisar, però, en este cas, apunta fets objectius molt interessants,
de fins a quin punt el protestantisme va influir en la creació del capitalisme
que ara coneixem.
La contraposició del protestantisme front al catolicisme, i com el primer
comporta hàbits i idees que duen a l’èxit econòmic amb una maximizatció del rendiments
i minimització de la despesa que es considera prescindible. La veneració com deure diví de la professió i
el treball, com a fi i no mitjà, conceptes com el sacrifici pel treball; els
catòlics es preocupaven més d’alló espiritual i de l’altre món, els protestants
d’este món, del treball, d’alló material, l’estalvi, l’acumulació de les
riqueses, més ascetisme i més món palpable. Calia superar alló de treballar per
a poder viure dels catòlics, per viure per treballar.
Benvingut el treball a destall, premiar al més treballador, divisió de salaris...ens devem no a viure,
sinó al treball. L’anàlisi dóna per a molt, i es podria extraure que precisament
és eixe comportament col·lectiu religiós els que ha dut a uns Estats a la crisi
i a altres a poder capejar-la, o també, cas contrari, es podria analitzar com a
que eixa Unió Europea del capital i no de les cultures, ha volgut precisament
crear un nou monstre polítics gens plural i homogeni, on sols una cosmovisió és
la correcta, i des del principi ens ha forçat des del minut zero a adoptar a
tots la lògica dels protestants; el capitalisme salvatge i ultramuntà, que en
alguns Estats on ja era predominant sols ha suposat seguir el seu full de ruta,
però en altres, amb fets culturals diferents, ha suposat l’esclafit de la
societat, l’ensorrament de les estructures socials i econòmiques, per ser
suplantades d’altres alienes que no eren les nostres i per a les quals la
nostra societat no estava adaptada i per això ha generat eixa crisi que ara
estem patint.
Crisi que deixarà allò
simbòlic de la nostra religió preponderant, però que remou i dinamita els
comportament d’allò religiós que va més enllà de les creences i era el pòsit
cultural. L’Europa protestant vol fer passar “per l’aro” a l’Europa catòlica?,
l’europa de l’esforç, del treball, del capitalisme, vol canviar l’europa que
vénen com a la de la siesta, de bon viure, dels malfaeners? ( enteneu-me
l’exageració).
Està clar que açó dóna
per a moltes tesi culturals, o potser m’haja deixat de fer efecte la medicació,
però... obrir el debat és apassionant .
