A martellades

publicat avui per Mediterraneo

Fa pocs dies va ser notícia com una coneguda cadena hotelera, oferia l’ incommensurable plaer a selectes clients, de poder destrossar, a cop de martell i maça, un gran hotel de Madrid. Degudament vestits i protegits, els elegits, podien trencar tot el que se’ls posara per davant, una paret, un espill, un bidet, absolutament tot menys els llums, no fora cas que algú s’electrocutara.

Imaginem que a l’empresa li ha eixit el negoci redó; s’estalvia una pasta en contractar cap empresa d’enderrocaments, i es fa una publicitat gratuïta al·lucinant. La idea de per si és bona, i crec que s’hauria d’estendre i posar-se de moda, amb l’al·licient de que per votació popular ( via sms, o com es vulga), es puguera triar l’hotel o construcció que per voluntat de la gent es podria desfer a martellades; de ben segur a les nostres comarques ens desfaríem d’alguns dels monstres que ocupen el nostre litoral, homenatges al mal gust i a la depredació del territori.

I és que sembla que el trencar objectes dóna una espècie de plaer considerable; a més de la solta d’adrenalina i demés substàncies corpòries que et fan una cura d’estrés, la pròpia sensació de poder de desfer allò material, de donar un nou ordre, estat, forma a allò que pretén ser estable i inamovible. I eixa mateixa sensació deuen tindre qui estan capficats en l’afany de cobrir de ciment tota terra verge; no sols el lucre personal amb els diners fàcils, sinó el poder creure’s amos i senyor de la terra que trepitgen; un instint animal. Per sort, el martell és una eina a la qual tots podem accedir, i a martellades també poden caure grans muralles i grans monòlits de ciments; i per molta feina que puga fer una retroescavadora, centenars de mans proveïdes d’instruments primaris, sempre tindran més força.

La metàfora de l’hotel és una reflexió oberta.