Viatjar.

publicat avui per Mediterraneo

Viatjar sempre m’ha semblat una espècie d’exercici espiritual, una teràpia per desemboirar-se dels mal de caps del dia a dia, una manera de respirar aire nou, posar el ordre al traster mental, i recarregar-se les piles.

Però sempre, aquells viatges més recordats, són els fets en cotxe sense un destí massa clar, i allò important no era on, ni quan aplegaves, sinó la pròpia aventura del trajecte; aturar en els llocs més inesperats, buscar rutes alternatives, descobrir menuts secrets que no apareixen en cap guia; carreteres anònimes, el temps marcat pels arbres de les cunetes, masos abandonats, paisatges aliens, mai aplegaves a aquell lloc que havies imaginat, sinó a altres ben distints, i no per això pitjors.

És amb el temps quan aquells viatges agafen la cadència de l’enyor, de tot allò que s’haguera pogut fer i no es va fer; parany de la il·lusió; sempre es fa el que el destí o la pura ocasió ha triat, el que en cada moment s’ha pogut. I és precisament eixa sensació de què ens falta algo, la que també ens fa sentir més vius.

Viatjar no és només canviar temporalment de lloc, sinó que quan tornes del mateix, mai eres ja el mateix, per poc que t’afecten els canvis, sempre hi ha algun detall, per menut que siga, que et fa ser un altre. I sempre tenim en ment, el viatge pendent per fer, aquell que encara no té una data concreta, però que sempre hem desitjar fer “ a vore si l’any que bé, si tenim temps i ho podem planejar en prou antelació...”, però passen els anys, es fan altres viatges, però mai eixe que anhelem des de fa tant”.

La metàfora del viatge és aplicable també a altres experiències en la vida; on alló important no és el vehicle que emprem, les carreteres per les quals circulem, si la fi del viatge és o no la que esperàvem, sinó el simple fet de viatjar, i de créixer com persones durant el trajecte; i aixó, també, en la política.