Sempre m’ha agradat no buscar les tres potes al gat, sinó la
cinquena i si pot ser la sisena, defugint en la mesura d’allò possible (que no
ho és) dels prejudicis assolits, intentar fer altres lectures a les fàcils i
obvies, i relativitzar les coses tant
com ha estat possible. Els judicis i prejudicis, sempre els fem d’acord amb el
nostre entorn i el que ens influeix, voluntària o inconscientment, mai poder
ser objectius, perquè l’objecte mai és el mateix per a tot el món.
Si ja és
complexe analitzar el nostre i entorn i la nostra pròpia vida, com és poder fer
anàlisi pretingudament asèptics de coses que passen a milers de quilòmetres,
com ara el que està passat entre Israel i el poc que queda de Palestina.
Segurament
intentar reduir-ho tot a una dicotomia
de bons i dolents, no ajuda, i pontificar des del que abans hem filtrat i
preconceptuat, tampoc. Imagine, que si jo fóra un ciutadà de l’Estat d’Israel,
voria les coses de manera molt diferent de si jo fóra un ciutadà de Palestina,
o no, o ves tu a saber.
L’empatia necessària amb el perdedor, i la concepció
tràgica de l’existència, fa que segurament molts tinguem especial sensibilitat
amb les històries del poble sefardita i com se’l va exterminar en tota la península
que habitem ( sí, també en ciutats com València o fins i tot a Castelló, o no
va quedar ni rastre de les jueries o calls, recomanable i molts el llibre que
fa poc he gaudit "La Valencia judía", editat
fa un anys pel Consell Valencià de Cultura), però també, eixe sentiment de
commiseració i el podem tindre amb els moriscos massacrats i desterrats també
del nostre país, episodis igual de brutals, com si es puguera fer un paral·lelisme
amb els botxins d’eixos dos pobles en un “nosaltres”, els d’ara, els sefardites
amb l’actual estat d’Israel o els moriscos amb l’actual Palestina, cosa que és
ridícula i absurda, imagine.
Per
això, costa entendre les coses des de fora, i intentar una asèpsia total, i
pensa el que he dit, què faria jo si visquera en territori de l’actual Israel,
després de tot el patit durant segles d’extermini costant, possiblement seria
el més filldep... sionista armat, o si fóra un palestí, amb una situació de
desnonament continua de ma casa i el meu món, patint el bloqueig inhumà i l’assassinat
continu de la gent del meu entorn, me faria potser de Hamàs o qualsevol facció
armada, i entenc que el fet religiós és el que és, ni ho magnifique ni ho
simplifique, s’aprofiten per marcar distàncies, diferències, afirmacions com a
poble, estructures mentals jeràrquiques, classistes, masclismes, de perpetuar
ordres injustos.
Dit açò,
que no se si calia, per evitar etiquetes prèvies i demés permisos, la
impotència i el fàstic és el que em remou; i desenvolupe mecanismes per evitar
més ràbia; intentar evitar certes imatges i noticies, per no somatitzar-les
encara més; que Hamàs no és cap mirall, clar, però que el que està passant és
un extermini continu d’un poble, també. Mentre, eixa mentida de la comunitat
internacional, a l’ ONU, (
perdone?), continua en un silenci indigne,
en queixes en veu baixa, en la banalització dels fets, en la justificació d’allò
injustificable, la política de fets consumats, de pixar-se damunt la taula i
que t’aplaudisquen encara, fa que no es veja cap solució, que estiguem pensant
ja que en 20 o 30 anys, el “conflicte” (ja veus l’eufemisme gent innocent) s’haja
acabat simplement perquè s’haurà acabat amb tot el poble de Palestina, amb el
poc que queda de terreny, amb la contínua aniquilació física.
Fàstic
de vore com es juga en el llenguatge, una són assassinats i altres sóls víctimes
o morts, uns són terroristes i altres defensors de la seua tranquil·litat, uns
empren escuts humans i juguen amb les imatges de les víctimes i altres són els
occidentals i civilitzats. Fart, molt fart, de que les vides humanes valguen
tant poc (algunes reduïdes a simples estadístiques), fart que ningú prenga cap
mesura, que es continue massacrant persones, siguen de la banda que siguen (
encara que numèricament ja sabem qui ix sempre perdent), fart de que a estes
altures, tornem a vore com la diplomàcia internacional, les mesures i mecanismes
sols s’apliquen allà on interessa, i entre tots estiguem permetent aquest aniquilació
constant; l’escalada d’ara, és sols un episodi més, fins acabar amb la realitat
palestina, pese a qui pese.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada