Costa se n’ha anat quan ell ha volgut

L’eixida de Ricardo Costa del parlament valencià, arriba tard i malament, i ha demostrat que el dirigent del PP de Castelló ha fet durant anys el que ha volgut tant en el seu partit com en les institucions, amb la conveniència i beneplàcit dels seus. Des de 2009, quan va ser imputat pel TSJ pel cas Gürtel, Costa sols va patir una esperpèntica i temporal suspensió de militància del PP per atribuïr-se el carrec de secretari general del PPCV, únic “càstig” del seu partit que va patir , ja que fins i tot després de la seua imputació, va continuar en la candidatura autonòmica del PP en 2011,

Ricardo Costa, ha estat 20 anys com diputat autonòmic, cinc legislatures seguides, i durant elles ha estat sempre envoltat de polèmiques, les gravacions que el relacionarien en les intermediacions amb l’empresari Ortiz ( cas Brugal), les implicacions de la seua empresa Cas Legis amb l’entramat del Cas Fabra , o tot el que s’ha llegit o escoltat sobre el cas Gürtel, amb moments èpics com els de la petició dels 100 grams de “caviar” .

Costa és una icona d’una generació de dirigents de primera línia del PP de Castelló, amb pes importantíssims, que tots han acabat tenint problemes seriosos amb la justícia, Carlos Fabra, Victor Campos, Manuel Cervera, Vicente Rambla, Francisco Martínez, tot ells de la generació i grup d’Alberto Fabra, i que han ajudat a mostrar el pitjor de la classe política; gent que ha aprofitat els càrrecs públics i el poder institucional, en molts casos per a benefici propi o d’amics, gent, en molts casos, investigada en greus casos de corrupció, i tot ells, casos, com el de Costa, de gent que se n’ha anat de les institucions quan han volgut i no perquè el partit els haja obligat a fer-ho, i el més greu, de casos com els de Costa, d’una nissaga de polítics amb poder, és que no passarà a l’historia per haver aconseguit res per a la gent a la qual ha representat”