Cendres

publicat avui a Mediterraneo

El meu poble, com tants altres imagine de la contornà, va caure els passats dies baix la suau i tènue nevada de la cendra; nevava la cendra de la impotència i de la ràbia, dels arbres i matolls de l’Alcalatén transformats ara en grises partícules d’un no-res que s’apegava a les voreres i a la roba estesa en els terrats, que s’enganxava subtilment en la nostra pròpia pell; mentre una sensació de vulnerabilitat i ganes de fer alguna cosa, sense saber el què, s’ens apoderava.

De dia, tota la impressionant panoràmica del ponent del Pla de l’Arc, quedava barrat per gegantines cortines de fum que ocultaven baix vergonyosament tota la serralada del Penyagolosa, el nostre etern i omnipresent horitzó, de nit, l’infern de roig intens s’escenificava en el mateix escenari. No podíem fer res, però tampoc resignar-nos, no som nosaltres, la gent de a peu, els que hem de buscar les grans solucions a aquests problemes; podem actuar de manera responsable, en les menudes coses, però és l’administració en qui hem delegat la nostra representació, a qui li paguem els nostres impostos, qui ha de fer la seua feina, i en aquest cas, com en molts altres, no ho ha fet.

Per què es permet a una empresa privada treballar els dies de més riscos d’incendis en una activitat de molta perillositat, tot i els condicionant climatològics adversos, en ple cor d’un bosc?, per què continuen tantes línies d’alta tensió passant com si res per damunt de les zones més valuoses dels nostres montes, pinars i carrascars?. Reflexions, ràbia. Massa dubtes de com es van realitzar les tasques de prevenció, i sobre tot les instruccions per apagar la cremada ( no dels professionals que van fer tot el que van poden, sinó dels alts càrrecs que prenen les grans decisions). Diuen que el foc ho purifica tot, però no sempre és així.