Misteris polítics.

article publicat avui al mediterraneo

Amics i amigues, de segur heu escoltat parlar de la Parappolítica ( sí, amb dos P), eixa ciència que abasta els punts comuns entre la política i la parapsicologia, els misteris sense resoldre la política; com per exemple, per què el tinc del cap no se li queda en la barba a Rajoy, o per a què val Jorge Alarte o si Alberto Fabra sabia on se clavava quant acceptava anar de president de la Generalitat( sense passar per les urnes, de la mateixa manera com va accedir en el seu dia a l’alcaldia de Castelló).

I és que cada cop a la gent no iniciada en les arts ocultes els costa més entendre la política; primer, després d’haver escoltat les gravacions de les converses telefòniques vergonyants de Costa i Camps amb els caps de la trama corrupta de Gürtel, com el jutjat “popular” els veu per una majoria de 5 a 4 “no culpable” ( i tampoc innocents).

També costa entendre, ja que deu ser cosa dels arcans, com des de la direcció estatal del PP ara tot ixen a dir que hem de demanar disculpes els que hem criticat i afirmat la culpabilitat de Camps. Si tant clar tenen ells que Camps és innocent, que el restituisquen en el càrrec de president de la Generalitat, i si continua sent un home ejemplar com deia Rajoy, que el nomene ministre de Justícia, ja que en aquests dies de judici segur que ha aprés molt del funcionament dels tribunals.

També costa d’entendre la intermediació divina en el devenir del judici, el místic Camps, donant les gràcies a Déu per resultat de la deliberació del jurat, però es veu que esta gent de l’OPUS, i gràcies a Cotino, deuen tindre fil directe amb l’altíssim i els deurà algun favor. I ens queda encara un altre judici que també apunta a ser igual o més mediàtic, el del president provincial del PP; eixa és la imatge que el PP ha fet transmetre de la nostra comunitat autonòma.

No de bades l’altre dia un company me feia la següent proposta quant ens queixaven del desús de l’edifici dels antics Jutjats de la Plaça Borrull “ Jo propose fer allí un museu perpetu de l'historial judicial dels polítics de la província i reivindicar-ho amb una concentració en la plaça borrull amb trages de ratlles negres horitzontals demanant que l'edifici es dedique a eixe museu” Desgraciadament, quant raó.

Carles Mulet

Portaveu Iniciativa comarques de Castelló

Sant Martí i els porcs

columna d'avui en la COPE

He estat buscant per internet a vore si l’expressió “a tot porc li aplega el seu Sant Martí” era correcta en valencià, ja que me sonava massa a traducció simultània, i es veu que sí que està, bé, que igual que l’expressió “tal faràs, tal trobaràs”, són genuïnament valencianes. I és que es veu, que els valencians, com els castellans, començaven les tradicionals matances del gorrino a partir del dia 11 de novembre, festivitat de Sant Martí de Tours, que era quan precisament començava a refrescar i per tant, bona època per curar la carn del porc, i fer els elaborats com les botifarres, llonganisses i xoriços.

I busquem el paral·lelisme amb els xoriços si cal , o no, si voleu canviem de tema. Al que anàvem, allò d’eixa expressió, eixa dita, ens ha d’ajudar a ser un poc més esperançats, i entendre que la justícia és lenta, lentíssima, exageradament lenta, i més quan se dediquen a posar-li pals a les rodes; recursos, contrainformes, peticions que sols valen per allargar els processos, tindre amics en tots els estaments que ens ajuden a dir que els delictes han prescrit i ens puguem escapar pels pèls. Però veiem, com, al final, pot aplegar el Sant Martí.

Al final, quants molts havien perdut l’esperança, en que la justícia era igual per a tots, per fi, després de 8 anys, el jutge de Nules que fa número no sé quants, va i diu que sí, que asseurà a Carlos Fabra en el banquet per diversos delictes, que cal jutjar-lo, i li posa una fiança, ahi és res, de 4,2 milions d’euros.

I no, no se’l jutja per la ruïna a la qual ens ha dut a les comarques de Castelló, no se’l jutja per la vergonya que ens ha fet i ens continua fent passant en tot l’Estat pel seu aeroport, que també ens ha arruïnat, no se’l jutja per la seua estàtua, se’l jutja per suborn ( cohecho en castellà), tràfic d’influències i quatre delictes fiscals.

Sabem que al final l’Audiència Provincial, on està l’amic de Fabra Carlos Dominguez, ens pot deparar encara molts sorpreses, però el pas que s’ha donat és realment important.

Però allò que realment esgarrifa, és que un partit “ democràtic” entre cometes, com el PP, permeta que continue com president provincial de Castelló i per tant, màxim exponent seu, el polític que ha batut tots els rècords de fiances demanades per la justícia, i per tant, el polític presumptament més deshonrat que ha hagut a l’estat Espanyol. Ja dia Mariano Rajoy que Carlos Fabra era un ciudadano exemplar, tot un exemple, si senyor.

En fi, estimats oients, que entre el “molt honorable” sent protagonista del culebró del seu judici, i Carlos Fabra ara en les portes de ser jutjat, quina imatge estan donant de la nostra terreta.

Julián Grimau

publicat avui al Mediterraneo

Avui tenia previst contar-vos una historieta inversemblant, increïble, però, de l’alcalde de Costur, ja en parlament un altre dia, ja que este matí, quan em volia disposar a escriure aquesta columna, m’ha despertat la notícia de la mort de Manuel Fraga.

La Mort, continua sent una espècie de tabú, una barrera que ens imposa tant de respecte que costa parlar d’ella obertament, i que obliga a certs convencions, a certes costums políticament correctes, i entre elles, quant una persona abandona esta vida, en els primers moments intentar sols traure un record positiu i obviar la part negativa, pel respecte al seu entorn, com a mostra de condol. No és elegant ni potser instructiu traure la porqueria, encara que recentment ens han posat fins dins la gola, a totes les hores, les imatges de l’assassinat de Gadafi damunt la taula en l’hora del dinar o del sopar, o ens han venut també l’assassinat de Bin Laden com un acte, igual que l’anterior, poc més que de justícia, com si la mort violenta d’aquestes persones sí fóra justa.

Imagine no és elegant ara parlar dels crims, de les sentències de mort, de la responsabilitat per acció o omissió i complicitat al formar part d’un govern dictatorial, però me cabreja i molt, ara vore les televisions, els diaris, els mitjans electrònics, on tots s’omplin la boca alabant les bondats i encerts de qui va ser ministre de Franco, de qui, passada ja la dictadura, enlloc de guardar vergonyós silenci per la seua responsabilitat en l’assassinat del dirigent comunista Julian Grimau en 1963, ho justificava encara: qüestionable seria poder jutjat el paper del aleshores ministre de Franco defensant el crim; podríem pensar que eren altres temps, i que el seu pas per partits “democràtics” (AP-PP) i per la presidència de la Junta de Galícia l’havia apropat a estàndards democràtics, però en 2006, Fraga encara justificava l’assassinat d’aquest polític.

Ara, tot seran floretes i records positius, i mentre el cadàver de Grimau, i tantes altres persones assassinades per les seues idees o per defensar la democràcia, reposen en l’anonimat, en foses comunes moltes per desenterrar i localitzar, amb sentències de judicis falsos encara considerant-los culpables, altres, moren plàcidament amb funerals grandiosos com herois de ves a saber què. No desitge la mort de ningú, òbviament, però sí que la memòria siga justa, ja que en aquest drama de la història d’Espanya, sembla que sols el record pot ser just en massa casos. Descansa en pau, Julian Grimau.

Després de les festes vénen les bèsties,

columna de la COPE d'avui

Després de les festes vénen les bèsties, diu la dita popular , i com quasi totes, sol tindre raó.

No parlarem avui dels propòsits d’esmena per a 2012, un cop passades les festes propícies per a l’abús, en el menjar, en el beure, en el anar-se a dormir a deshora, en el gastar con si no hi haguera crisi aquells que han pogut gastar.

No parlaré dels típics tòpics que es solen fer a l’inici de cada any; com si realment el dia 31 de desembre, o el 6 de gener, pogueren ser una barrera per deixar enrere els mal hàbits, la falta de temprança i per adquirir noves maneres de comportar-se i aconseguir els anhels i objectius que ens marquem i que mai vénen sense esforç i constància: menjar menys, fer més esport, dedicar-se a cultivar el cervell, deixar de fumar i un llarg etcètera de preceptes que sempre es repeteixen.

La dita que parlàvem, parla de tornar a la normalitat després dels excessos, o també, de les factures que cal pagar , dels efectes secundaris, de la cara de la moneda menys bonica. I ara tenim l’estomeg més castigat, el compte corrent més buit, i la silueta feta una catàstrofe, però almenys, ho hem pogut gaudit.

El problema és quan ens toca pagar factures de festes que no són nostres, i moltes vegades, pagar dos cops pels mateixos conceptes. Ara, tenim la caixa comuna completament buida, perquè els nostres diners se’ls han gastat en urgandarins, aeroport peatonals, mandataris de bancaixa i la CAM, assessors, emarsa, brugals, estàtues per als faraons, i demés barbaritats que durant anys han estat alegrement buidant el que semblava un pons sense fons.

Els bancs, mestres de l’avarícia, fan que els governs els hagen de rescatar, invertint diners públics per sanejar-los. Com les administracions s’endeuten per aquesta operació, són els mateixos bancs qui compren aquest deute dels governs, amb els diners que els governs els han donat per a rescatar-los, i ja tenen d’aquesta manera tant kafkiana, el capital agafat als governs dels Estats per allà on més mal fa, i ara li poden dir al president de torn quina política ha de fer i per on ha de retallar, i retallar, sempre ens retallen als mateixos, que ja estem més que trasquilats .

Mentre a alguns se’ls regala fins als vestits, a la resta, ens toca pagar les festes de les bèsties.

Cabanes: el PP rebutja la moció per restaurar el castell de Miravet “ per ser un bé privat”

Units pel Poble lamenta l’actitud del PP

Cabanes 03 de gener de 2012. La majoria absoluta del PP va evitar que prosperar en el passat ple municipal, la moció d’Units pel Poble per demanar la restauració del Castell de Miravet, en perill de ruïna.

L’excusa del PP per votar en contra va ser que es tractava d’una propietat privada (com ho són la majoria de Béns d’Interés Cultural del municipi, o els Béns de rellevància Local, però que sí han tingut ajut públic, com ara el Pla Especial de la Torre vigia de la Sal, l’ermita del Calvari ( tot i l’error fet públic aquests dies).

El regidor d’Units pel Poble Diego Noel, va recordar tota la legislació autonòmica aplicable, i recordar que tant si es vol com no, l’administració ha d’actuar en un BIC en perill de ruina. El PP va prometre un aportar un suposat informe de l’arquitecte municipal, i comunicar al propietari que prenga les mesures oportunes, però a hores d’ara, i tot i ser coneixedors del perill d’ensorrament des de fa setmanes, no han fet absolutament res més enllà de votar en contra de la proposta de l’oposició.

A pesar de la negativa del PP, des d’Units pel Poble es traslladarà una petició a la Conselleria de Cultura perquè actue.

Llei 4/1998, d'11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià. Article 5. Col·laboració dels particulars.

1. Els propietaris i posseïdors de béns del patrimoni cultural valencià ( bic i brl) han de custodiar-los i conservar-los adequadament a fi d'assegurar el manteniment dels seus valors culturals i evitar la seua pèrdua, destrucció o deteriorament.

2. Qualsevol que tinguera coneixement del perill de destrucció, deteriorament o pertorbació en la seua funció social d'un bé del patrimoni cultural, o de la consumació de tals fets, haurà de comunicar-ho immediatament a l'administració de la Generalitat o a l'Ajuntament corresponent, els que adoptaran sense dilació les mesures procedents en compliment de la present Llei.

3. Totes les persones físiques i jurídiques estan legitimades per a exigir el compliment d'esta Llei davant de les administracions públiques de la Comunitat Valenciana. La legitimació per a l'exercici d'accions davant dels tribunals de justícia es regirà per la legislació de l'Estat.

Artículo 18. Obligaciones de los titulares.

1. Los propietarios y poseedores por cualquier título de bienes incluidos en el Inventario General del Patrimonio Cultural Valenciano están obligados a conservarlos y a mantener la integridad de su valor cultural.

Artículo 40. Ruina.

1. Si, pese a lo dispuesto en el artículo 18 de esta Ley, llegara a incoarse expediente para la declaración de la situación legal de ruina de un inmueble declarado de interés cultural, la conselleria competente en materia de cultura intervendrá como interesada en dicho expediente, cuya incoación deberá serle notificada. El expediente deberá ser también sometido a información pública por plazo de un mes a fin de hacer posible el cumplimiento de lo dispuesto en el artículo 5.3 de esta Ley.

La incoación del expediente podrá dar lugar a la expropiación del inmueble en los términos establecidos en el artículo 21.

MOCIÓ PER RESTAURAR EL CASTELL DE MIRAVET

Recentment ens han fet aplegar als Grups Municipals una advertència sobre una notable pèrdua de diferents peces de maçoneria de la part superior del llenç de la torre de l'homenatge, problema que ve aparellat amb el fissurament de tota la façana i que afecta de manera directa a l'estabilitat de les parts que resten en peu. Aquests signes de deteriorament han agreujats en la visita feta en pot més d’un any, cosa que fa pensar que si en 21 mesos s'ha ensorrat una part important de la torre de l'homenatge (part més representativa del castell) i que aquesta ha quedat seriosament danyada, es qüestió de mesos que es produisca un col·lapse major.

El conjunt del Castell de Miravet es troba sota la protecció de la Declaració genèrica del Decret de 22 d'abril de 1949, i la Llei 16/1985 sobre el Patrimoni Històric Espanyol, i passa a considerar-se Bé d’Interés Cultural en base a allò establert en la Disposició Addicional Primera de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià (Llei 4/1998) de la GV, segon la qual aquests immobles; castells, torres defensives i altres construccions fortificades, passen a ser declarades BIC.

D’aquest conjunt arquitectònic es té les primeres referències històriques a l’any 1091, quan és conquerit temporalment pel Cid, al seus habitants; els musulmans.

És Alfons II qui en 1178 promet al bisbat de Tortosa la concessió de la futura ‘‘tinença de Miravet’’, un cop siga conquerida la comarca, fent-se efectiva la mateixa amb la caiguda en 1233 de Borriana. El Castell passarà a ser l’epicentre de la Tinença de Miravet, a partir de la qual el bisbe tortosí Ponç de Torrellas repobla tot el territori del que avui són el termes municipals de Cabanes, Benlloc i Torreblanca,

És a partir del XVI quan el castell i les zones del voltant es van despoblant .Poc a poc, el despoblament van anar arruïnant aquest conjunt arquitectònic de gran vàlua adaptat a l’abrupta geografia de la muntanya, tot i que encara es poden contemplar la torre de l’homenatge, els seus distints recintes emmurallats, portes, torres, murs i arcs, aljubs, edificacions de tot tipus com ara les ruïnes del poblat que hi havia dins dels propis murs o l’església de Sant Martí i Sant Bartomeu fora de les antigues muralles.

Aquestes restes, a més del valor sentimental que tenen a tota la comarca, disposen d’unes característiques arquitectòniques i històriques de gran interès, per conèixer i posar en valor els castells d’origen musulmà repoblats pels cristians i les seues transformacions al llarg de la història

La recuperació del mateix encara és un fet possible, ja que, tot i l’estat de ruïna, n’és recuperable la pràctica totalitat del conjunt si hi ha una voluntat d’aconseguir-ho per mitjà d’un pla integral de restauració de tot el conjunt arquitectònic. La restauració del mateix, evitaria la seua desaparició a mitjà termini, i seria un legat impressionant per les generacions futures, a més d’un al·licient impagable per potenciar el turisme d’aquest indret.

Per tot aixó, l’ajuntament en Ple acorda:

Primer: Acordar l’estabilització i progressiva recuperació del Castell de Miravet i tot el seu conjunt arquitectònic com a una mesura de primera urgència per a l’administració municipal.

Segon: Demanar de manera urgent l’ajut als tècnics que puguen existir a la Conselleria de Cultura, per junt amb l’equip tècnic municipal, valoren els danys estructurals de la Torre de l’Homenatge, i s’estudie de manera urgent un pla per evitar un ensorrament.

Tercer: L’ajuntament es compromet a de manera urgent, demanar l’ajut de les institucions amb competències ( Diputació, Conselleria, Ministeri) a obtindre ajuts tècnics i econòmics per iniciar els treballs de restauració de tot el conjunt

Toponímia i incompetència.

publicat al Mediterraneo d'avui

Què faria vostè si li aplegara a casa, adreçada al seu nom, una carta de l’administració dient-li que li han concedit un ajut per restaurar una ermita que és propietat seua, gràcies a una petició feta per un tercer que està molt interessat en la protecció del patrimoni. Imagine, que si no vostè no és propietari de cap ermita, entendria que ha hagut un error en la tramitació i intentaria comunicar a qui emet la carta que s’ha enganyat, no?.

I també, el que faria seria posar-se en contacte amb eixe tercer que li han dit que és qui està interessat en que vostè recupere l’ermita, per que li explique o ajude a entendre on està l’error.

Potser, que si vostè té poc coneixement, enlloc d’informar a l’administració que vostè no té cap ermita, i com li diu que té 15 dies per presentar un projecte de restauració que li pagaran després amb la subvenció concedida, busque vostè un arquitecte perquè li faça un projecte per restaurar un mas que té vostè el poble de la seua àvia materna.

Doncs aquesta última opció, ha estat la que ha emprat el PP de Cabanes, junt als serveis tècnics municipals. A principis d’any els arriba una comunicació dient que per una esmena aprovada als Pressupostos Generals de l’Estat per a 2011, tenien una subvenció concedida per restaurar l’església del cementeri, de propietat municipal. Cabanes, no té església al cementeri, i enlloc d’avisar de l’error, o indagar un poc a vore on estava l’error, fan i presenten un projecte per restaurar el Calvari, que no és de titularitat municipal, sinó de l’església.

Ho du el PP a un plenari, i imposa la seua majoria absoluta sense donar cap explicació, a una oposició que no enteníem absolutament res del que estaven proposant. Ells, després, han reconegut que van votar el projecte sense haver-se’l mirat. Els demanem explicacions i el seu enteniment sols aplega a fer-se un místic reportatge fotogràfic baix els peus del crist del calvari.

Sols mirar la documentació, som l’oposició qui veien que alguna cosa no quadra. Sols amb dos minuts buscant per internet, descobrim que el projecte aprovat en els pressupostos generals de l’Estat és per restaurar l’esglèsia del cementeri de Cabanes de l’Alt Empordà, que sí que és municipal. Es veu que a Madrid s’enganyen de poble, i el meló ( per no dir res més fort) que rep la comunicació dins de l’ajuntament de Cabanes de la Plana Alta, no raona que hi ha un error i que no tenim església al cementeri, i va i encomana fer un projecte, que superarà els 18.000 euros, i que ara tocarà pagar, però l’ajut des del Ministeri no aplegarà al nostre poble, sinó a Cabanes de l’Alt Empordà.