Imagine que en
certa mesura hi ha coses que les dus dins i no les pots triar tan fàcilment,
però molts dies m’abstrac i pense com de diferent hauria estat la meua vida si
des de jove no haguera estat implicat en política; segurament haguera pogut
invertir el meu temps vital en coses de més profit personal, en altres aspectes
formatius i creatius que he anat deixant a banda a esperes d’eixe temps que
somniava traure de llocs on sabia no hi havia, però, de vegades entres en dinàmiques
de les quals tu ja no eres el controlador.
Una sensació estranya i sovint desagradable.
Han estat anys molt
durs, a part d’anys molt intensos i interessants. Aquella necessitat de lluitar com bonament
sabia per canviar tot allò que no m’agradava del voltant, començant des del
municipi fins l’àmbit “provincial”, anys de molts errors, imagine algune
encert. De trobar-te gent meravellosa que t’encoratja a continuar endavant i
també les decepcions més grans i la gent més miserable... imagine això és la
política.
Fa poc, tindre
plantejaments de racionalitat en la política, quan totes les barbaritats
pareixien viables, quan tot tenia un preu ( baixet), era enfrontar-te ( i sé
que amb falta d’habilitat) als anhels lícits de molta gent, als interessos bords
d’altres, i nedar contra un corrent molt fort que acaba estigmatitzant-te de
per vida. Era un repte, i s’era conscient del preu a pagar,( potser no tot), i
a construir cuirasses, autoexiliar-se de com es
voldria ser... tot, per una idea de com haurien de ser les coses. I el
temps acaba poc a poc donant la raó, encara que te deixes la pell en la
ratonera i ja no la recuperes més.
I quan més fas, més
probabilitat tens per equivocar-te, i més “enemics” a l’aguait per magnificar
eixos errors mentre no aplaudeixen els encerts. I continue confiant en gent per
simple intuïció i a vegades encertes i descobreixes tresors i altres autèntics
fillsde..., i continues, treballant pel que creus, dies amb més forces i ànims
i altres completament afonat, però fas el que creus que has de fer.
Anys de desgast
diari, de pegar-te contra blocs de formigó, de majories absolutes implacables,
i continues pensant que no tens altra que continuar intentar canviar les coses,
amb el convenciment de tot té remei i solució. I te tornes a estampar, i ho
pagues car. I entres en procés electoral, i confies en gent que no mereix la més
mínima confiança, i quan creus que has vist en esta vida tota la porqueria
possible, encara te’n mostren més. I ja en campanya, bufetades per tots els
costats; massa fronts oberts. Calumnia que alguna cosa queda...
Per això, arribar al final d’esta campanya
electoral, és extenuant, no perquè arribes al final de quinze dies de campanya,
sinó tota una vida, de lluitar per un canvi que penses necessari, i sols ara, és
quan veus que per fi és possible, canviar amb dècades de governs absolutistes
al teu ajuntament i al teu govern autonòmic, anys d’abusos, corrupció,
balafiament de diners públics, agressions al territori i als drets de les
persones, pèrdues de trens col.lectius que mai
més tornaran a passar... però per fi, olores canvis, i eixos dos canvis per fi possibles tenen
rostre de dona, Solín a Cabanes i Mònica a la Generalitat... la fi d’un cicle,
i el principi d’un altre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada