dijous, de maig 31, 2007

ERA MARÇ


Era març sobre la letargia eterna d'aquella ciutat,
gris de pena,
nit de pluja pobra;
els carrers pell de rèptil, ferit,
sobre les quals s'ofegava el reflex dels fanals,
xicotetes llunes fàtues, o sol dels morts.

Jo pensava que ja era vell, i que no quedava vida, i quedava justament el pitjor,
el llindar on moren els somnis el desassossec i tedi perpetu.

La més estricta de les misèries s’arrossegava per les parets amunt,
que eren engroguidament blanques,
llet agra.

I les vesprades olien a humitat i pols,
que s'impregnava en el sofà color os, brut, i les cortines mullades de fum i temps.

Sobre el llit sense fer, roba arrugada, llibres nous, esperances i l'encens de tot a cent,
que agranava de dolor des de la brutícia que dormia en el sòcol
fins al fons de l'armari quasi sempre buit,
i la paret amb trossos de pintura caient com a xicoteta lepra .

I la teua olor,
perfum sòrdid,
epifania del dolor,
aliment de nits tan llargues, puntillejades per veus solitàries,
veus que ploraven penes i soledats des de sessions intempestives
i desemparades d'emissores de ràdio.

Era olor de carn jove i pèrdues irreparables,
Billars i neons grunyint carrer avall,
màquines de dards,
cabines de telèfon,
i les merdes dels gossos.

Bars greixosos amb vidres pintats a mà,
clavegueres amb reixes o portes del fi del món.
Carrers cansats,
cantons que donaven enlloc.

Sobre els edificis, boscos d'acer i òxid,
d'antenes de mil formes,
de fils d'aram i cordes d'estendre la roba
de llençols acabats de llavar suant el sòl.

Com rojos cucs per les venes,
els autobusos de l'EMT,
et portaven o allunyaven,
albes de dolor sec,
migdies de llarga espera,
absort,

en el vidre besat per empremtes i bafs, teranyina d'ànimes de les penes.

Era març sobre la letargia eterna d'aquella ciutat,
gris de pena, solstici d'amor difícil;
quan el desig ens va ennuvolar de plata la vista,
abans que el temps trasformara bastament, les xicotetes derrotes, com grans somnis.