ERA MARÇ

Era març sobre la letargia eterna d'aquella ciutat,

gris de pena,

nit de pluja pobra;

els carrers pell de rèptil, ferit,

sobre les quals s'ofegava el reflex dels fanals,

xicotetes llunes fàtues, o sol dels morts.

Jo pensava que ja era vell, i que no quedava vida, i quedava justament el pitjor,

el llindar on moren els somnis el desassossec i tedi perpetu.

La més estricta de les misèries s’arrossegava per les parets amunt,

que eren engroguidament blanques,

llet agra.

I les vesprades olien a humitat i pols,

que s'impregnava en el sofà color os, brut, i les cortines mullades de fum i temps.

Sobre el llit sense fer, roba arrugada, llibres nous, esperances i l'encens de tot a cent,

que agranava de dolor des de la brutícia que dormia en el sòcol

fins al fons de l'armari quasi sempre buit,

i la paret amb trossos de pintura caient com a xicoteta lepra .

I la teua olor,

perfum sòrdid,

epifania del dolor,

aliment de nits tan llargues, puntillejades per veus solitàries,

veus que ploraven penes i soledats des de sessions intempestives

i desemparades d'emissores de ràdio.

Era olor de carn jove i pèrdues irreparables,

Billars i neons grunyint carrer avall,

màquines de dards,

cabines de telèfon,

i les merdes dels gossos.

Bars greixosos amb vidres pintats a mà,

clavegueres amb reixes o portes del fi del món.

Carrers cansats,

cantons que donaven enlloc.

Sobre els edificis, boscos d'acer i òxid,

d'antenes de mil formes,

de fils d'aram i cordes d'estendre la roba

de llençols acabats de llavar suant el sòl.

Com rojos cucs per les venes,

els autobusos de l'EMT,

et portaven o allunyaven,

albes de dolor sec,

migdies de llarga espera,

absort,

en el vidre besat per empremtes i bafs, teranyina d'ànimes de les penes.

Era març sobre la letargia eterna d'aquella ciutat,

gris de pena, solstici d'amor difícil;

quan el desig ens va ennuvolar de plata la vista,

abans que el temps trasformara bastament, les xicotetes derrotes, com grans somnis.