La memòria.

L’auto del mediàtic jutge Garzon, d’investigar sobre els “desapareguts” durant el franquisme, sobre els milers d’homes i dones que encara romanen vergonyosament sepultats en foses comunes, anònims, amagats, silenciats, ha obert de nou la polèmica. La falta d’interés del Govern Central en complir i aplicar com pertoca la Llei de Memòria Històrica, una, llei, cal recordar que va eixir endavant impulsada, (tot i que mutilada) per Iniciativa-Verds, ha fet que tot els intents i esperances de fer per fi justícia, quedaren en quasi res. I ha tingut que ser aquest jutge, al que li agraden tant els titular i estar en boca de tots, qui agafara a tràmit els centenars de peticions davant l’Audiència Nacional dels grups per la memòria històrica de tot l’Estat.

En qualsevol altre país civilitzat, les víctimes del genocidi, hagueren tingut el reconeixement de l’Estat per dignificar la seua memòria, als seus familiars, el que van patir. Ací, continuen baix capes de terra i vergonya, deixant el dolors tràngol als familiars que vulguen remoure cel i, sobre tot, terra, quasi desemparats.

Hi ha qui diu que això és reobrir ferides, però altres creiem que és questió precisament d’ajudar a cicatritzar les ferides que continuen obertes, i supurant, de reconèixer a les persones que van a ser salvatgement assassinades per defensar la legalitat republicana, per desitjar un món més just. A Castelló, encara ni sabem les foses comunes que hi han, ni saben on van parar molts republicans i republicanes, i alguns, uns 900, continuen amuntegats com animals en l’anònim cementeri civil de la capital de la Plana, no podem oblidar el passat, per no repetir els errors, no podem oblidar a les víctimes, siguen de quin bàndol siguen, no podem perdre la memòria, perquè això ens fa ser humans.