Els vestits de l'emperador

columna radiofònica emesa avui per la COPE

La vestimenta sempre ha estat un clar element d’ostentació, de distinció, les vestimentes més selectes havien de cobrir la pell dels més poderosos, i estar al seu nivell. Les grans franquícies de la roba elegant però barata, està per a la resta de mortals, els poderosos mereixen la roba exclusiva, el modista que els prenga les mesures exactes, que els centímetres siguen els que toca, que ningú li puga eclipsar el modelet.

Andersen, aquell fabulós danès narrador de contes, va deixar per la posteritat tot un clàssic, “ el vestit nou de l’emperador”, narració que compartia elements amb altres contes, alguns de la tradició oral, presents en bona part d’antigues cultures, on la vanitat de certs poderosos governants els duien fins al més absolut del ridícul i de l’escarni públic.

I dilluns vam vore com l’ex president de la Generalitat desfilava com emperador ja sense imperi, i sense el vestit nou, a declarar davant del jutge pels vestidets que es feia fer mentre manava, i tots sabeu que els vestits són tant en el cas d’Andersen com en els de Camps, una metàfora de com fer perdre el cap el poder, allò no important no són els vestits de l’emperador, allò important no els suborn al qual s’ha deixat sotmetre l’expresident de la Generalitat.

Regals, ofrenes, aduladors, i deixar fer, generar una trama de corrupció, desviar diners públics a butxaques privades a canvi de que me facen content els “amiguitos dels alma, a los que quiero un huevo”.

Camps, el de la trista figura, va foradar ell a soles la seua tomba política, perquè va haver també un altre personatge del contes, “ el sastret o sastrecillo valent” que va obrir la boca i va contar tota la trama, a altres va ser un fitosanitari valent el que els va començar a parlar per la boqueta i els va deixar en evidència. Però, quants altres càrrecs públics viuran i acabaran la seua etapa o vida política corromputs fins la coroneta, però sense que es sàpiga res i sense que es puga mai fer justícia?.

Quant qui empra la política no és per ser un simple sirvent del poble, i es vol servir ell del càrrec, i del poble, al qual els veu com a simple súbdits dels gran emperador, que li han d’aplaudir i adular encara que es passege en pilota picada, quan són els propis ciutadans qui posen en el poder gent d’aquest calibre, és més fàcil que passen coses com les de Camps o Carlos Fabra.

En definitiva, estimats oients de la COPE, ja veurem si la justícia és lenta, cega o si com deia Galeano, sols mossega als que van descalços.