Recorde que va ser un dia d’aquells grisos, que es queden en la retina, era gener i feia fred, i des de ben entrat el matí, tot havia agarrat un color cendrós. Era en aquell temps que ara sembla perdut en la prehistòria, on internet i els telèfons mòbils eren cosa de ciència ficció.
Havia passat la nit en València i tornava cap a Castelló, en la motxilla duia una carpeta que pesava el que no està escrit, i un parell de llibres que havia comprat encara en pessetes, en una d’eixes llibreries on pots trobar edicions raríssimes, llibres descatalogats, fons d’alguna editorial que ha tancat...etc. Un era sobre les motivacions dels felins a la pintura, amb un seguit de fotografies a tot color, de les obres d’art que podien fer els gats si els deixaves, davant d’un llenç i amb pintura líquida on poder mullar les potes, i l’altre, un receptari de cuina amb una cinquantena d’instruccions de com fer tot tipus de plats amb el porc llarg.
El tren anava mig buit, al ser el primer que circulava i en dissabte, però just a l’estació de Cabanyal, hi havia un grup de persones esperant, i es va obrir la porta de vagó. Va entrar un home vestit amb una americana gruixuda a quadres, uns texans, un barret verd fosc, unes ulleres de pasta negra i un bigot fi i lluent. Duia penjat un maletinet de cuir negre. Anava tant desconjuntat que es notava de seguida que no era del terreny.
Tot i que hi havia seients de sobres en tot el vagó, justament va haver de triar el que estava enfront meu, me va demanar permís en un castellà difícil, amb un accent que de seguida vaig entendre que era alemany. M’haguera agradat dir-li que sí, que si em molestava que es sentara davant, que volia poder estirar bé les cames i intentar dormir després d’una nit tant llarga, però són d’eixes coses que “l’educació” et prohibeix, i has de mossegar-te la llengua més d’una ocasió”
Es va traure del maletinet un diari plegat, i la seua capçalera era “LIECHTENSTEINER VATERLAND”, per tant o el senyor en qüestió era d’eixe país tant estrany; Liechtenstein (que costa tant de pronunciar) , o una persona que sabia llegir alemà i li interessava el que puguera passar eixe insignificant país.
Es va posar tant còmode com si estiguera al sofà de sa casa, invandint l’espai comú i part de que raonablement m’hauria de pertocar a mi. Però semblava com si l’home ja haguera oblidat que estava compartint el grup de seients amb un altra persona, que en aquest cas era jo.
El viatge va ser un suplici, el liechtensteinès tenia un respirar sonor i molest, d’eixos que són quasi roncs, no parava de fer sorollets amb la llengua i les dents, com si s’intentara desenganxar d’alguna cosa apegada a les dents. Confiava en que baixara en qualsevol estació d’algun del múltiples pobles en els quals el tren s’anava aturant, però a Sagunt ja havia perdut l’esperança, i vaig entendre que era ben possible que fins Castelló me tocara aguantar al molest company.
És cert que haguera pogut canviar de seient, canviar de vagó, però un no sé què, imagine un poc de cansament, m’ho impedia.
Finalment vaig optar per distraure’m amb la lectura, i vaig començar el llibre, encara precintat amb plàstic transparent, sobre les receptes de porc llarg. Ni me solien agradar el llibres de cuina, ni era especialment aficionat a menjar carn, i molt menys de porc llarg, però el preu, dues-centes pessetes de l’època i tractar d’un tema tant èticament tant escandalós va ser suficient.
El llibre era una autèntica joia, t’explicava tècniques diferents de com sacrificar l’animal, o com saber si un cop mort estava en bon estat de conservació abans de la perillosíssima fase de putrefacció. Com traure la carn dels ossos, com desossar les peces de la millor carn,on es trobava l’àpat més exquisit, amb el greix amb les vetes més saboroses, els òrgans més tendres. I després, maneres de cuinar el que qualificava com la carn més tendra i exquisida a l’abast de tothom.
Poc a poc, no sé com, em va començar a entrar unes ganes de tastar el guisat de porc llarg amb poma, panses i vi negre, entre altres condiments, que això, barrejat amb la sensació de l’estomac buit per no haver desdejunat res després d’una nit tant llarga, va fer que la idea de poder cuinar aquest plat es va convertir en obsessió.
Vaig mirar endavant, i ho vaig tindre clar . El tema era com planificar-ho. Tenia el cotxe aparcat molt a prop de la porta de l’estació de RENFE, aleshores junt al parc Ribalta, i els vehicles es podien deixar en l’avinguda que ara està ocupada per jocs per als guelos .Calia poder pujar al liechtensteinès al cotxe, i després dur-lo fins a l’apartament familiar de Benicàssim;era hivern i per tant completament buit, el meu , i tots els de la finca.
Vam aplegar a Castelló, i vaig esperar que ell baixara davant meu per seguir-lo, va entrar dins del Parc Ribalta, i vaig aprofitar per agarrar el cotxe que havia deixat al costat de la basseta dels patos, aparcat des del dia anterior. Vaig baixar de pressa pel pany de passeig fins a la Farola, amb la confiança que passara pel pas de zebra del final d’aquesta placeta, i vaig esperar uns segons damunt la vorera. Per sort no va errar el trajecte, tot anava rodat, baixava pel passeig central, i tenia el semàfor en verd.
Castelló encara estava mig dormit, quan vaig vore al liechtensteinès al mig del pas, vaig accelerar tant com vaig poder, i sense donar-li temps a reaccionar li vaig pegar una bona trompada amb el cotxe, que el va arrossegar uns quants metres per davant. De seguida vaig baixar pegant crits, com si haguera estat un accident i amb gestos i paraules soltes en anglès li vaig dir que el duria immediatament a l’hospital per si s’havia trencat res, l’home estava mig inconscient. Òbviament, el seu destí va ser un altre, i la meua vida va canviar per sempre més.
Des d’aquell dia, en el qual vaig experimentar en les receptes del porc llarg, m’he convertit en un expert culinari, he publicat diversos llibres revolucionarsi de receptes, i he obert tres restaurants especialitzats, sóc una autoritat reconeguda en aquest camp, requerit per la premsa i les televisions de mig món.
Per als que no sapigueu,com ja haureu entés, el concepte de porc llarg, és s’empra per referir-se en gastronomia a l’ús de la carn humana.
