dimarts, de novembre 16, 2010

Memòries locals


publicat avui a Mediterraneo

Després de vore la visita del Papa, pagada amb diners públics, de com ens ha volgut donar lliçons de tot, i coincidir quasi amb l’esgarrifosa notícia del capellà de Vilafamés, el que a un li entra ganes de parlar és d’eixa organització misògina, homòfoba i integrista que intenta imposar-nos la seua moral, però, millor parlem un altre dia en gelat.
Parlem doncs, de coses més agradables, parlem dels nostres pobles. Els darrers anys, inclòs els pobles que durant dècades semblaven condemnats a un cert oblit, havien viscut la febre del formigó, urbanitzacions, pais, noves construccions, han anat transformat paisatges que teníem com inalterables. La falta de coneixement en molts casos han permès barbaritats; urbanitzar, quitranar, formigonar el màxim possible, tot fent desaparèixer per sempre més llocs que tenim ben posats com postals del nostre entorn; en alguns casos era impossible de mantindre, en altres, s’ha fet per pura animalada. Si fem memòria, sobre tot la gent dels pobles, dels paisatges enyorats, segur que eixos s’hagueren pogut mantindre, i està clar que es tracta de temes purament subjectius i que molts no coincidirem, sobre tot generació rere generació, però, perquè no protegir eixos raconets que li donen el color especial a cada poble, eixos raconets que els fan especials?. Quina nosa feia per exemple, a Cabanes, la bassa que hi havia darrere de la Plaça del Molí, amb les seus imponents escales de pedra?, ha quedat més bonic l’empastre que es va fer tapant-la?, no s’haguera pogut mantindre, neta i en condicions, per exemple, la Bassa Nova?, s’han de quitranar tots els camins i arrencar tots els arbres del seus voltants?, s’han de cobrir i encaixonar tots els barrancs encara que no tinguen cap risc per a les poblacions?. Són potser pures reflexions en veu alta, i en molts casos els propis creixements dels pobles no donen a altra opció, però en molts altres, de segur que compartirem que mereix la pena mantindre aquells arbrers que trenquen la simetria d’un camí, aquell romiguera que creix en un marge, una plaça amb terra de veritat on poder jugar embrutant-se les mans... que els nostres fills puguen gaudir de les menudes coses que fan als nostres pobles únics, i no anar cap a un model on tot està tallat pel mateix patró, quadriculat i homogeni. Perquè a banda dels grans edificis, dels grans monuments, estan les menudetes coses, que són les que configuren les nostres visions i memòries locals, i que ens ajuden a estimar encara més el nostre entorn, per sentir-nos part d’ell.

Carles Mulet
Regidor d’Iniciativa a Cabanes