4 anys després.... amb Compromís

El dia 10 de maig de 2007 , es publicava al Levante de Castelló aquest article, que avui, 4 anys després, té el mateix sentit.

Hem heretat aquesta terra, de secà rigorós, d’hortes sumptuoses, de cavallons que pentinen la terra, d’atmetlers que esclaten al febrer, i de tarongers que taquen sutilment la ribera de la nostra mar, les fogueres de Sant Antoni, i també les de Sant Joan, les rosades que cobreixen de màgia els matinars, les línies abruptes de les muntanyes de l’horitzó, i eixe mar que mai s’acaba i el morat del timonet dels tossals. Les tabernes que mai tanquen, les eres i els aljubs i les vinyes que collirem cada setembre quan l’estiu vol ja deixar pas a la tardor. Els somriures i les penes. Els milers de verds de les mil·lenàries oliveres, les casetes de pescadors i la sola d’espart. El poder estimar. Les moreres i escurçons...

Hem heretat les ribes de magistral simetria, les casetes de pedra seca, les sènies que dormen callades, els camins que recorren com artèries de nord a sud, i de llevant a ponent aquest trocet de terra. Els sembrats de blat, les abraçades ben fortes i el saber donar la mà. Les garroferes i els talps. Els bous per les viles, els corrals que senyoregen les muntanyes, les piteres, els eixuts barrancs que en abril es converteixen en marrons torrents. L’arrimar el muscle i la solidaritat. Les llagostes i els formiguers que oxigenen els horts. La cassalla i les bótes plenes. Les raberes que pasturen els nostres termes, les solitàries carrasques, i els masos que se’ns cauen. El borrissol dels pollancres i les seues nevades d’estiu, les cançons que ens han cantat els avis, la il·lusió per viure. Les teulades i les oronetes els seus nius. El flaire dels amors que mai oblidem, els trempats campanars. La pinassa que bressola els rovellons. Els canyissos, i les banderes onejant, les dolçaines i els tabals, els magraners amb les fruites esclatant. La suor i els carrers de gom a gom, els caragols blancs.

Hem heretat el senill i els joncars, les moixetes i els cirerers, els canyars que es balandregen quan el vent agrana els nostres camps i tinta de terra el cel, els samarucs del prat i la marjal. Els cabassos i les nits a la fresca. La il·lusió en la cara, la poqueta neu que cau a alguns pobles i la que aïlla a altres en el cru hivern, les aixades plenes de rovell i les xarxes per pescar. Mirar als ulls. El goig per estar ací, els rogencs crepuscles d’un sol que se’n va a dormir amagant-se darrere del Penyagolosa. Les figueres i el macabeu que amb els nostres peus hem xafat. La resina dels boscos, els avencs i les raboses que canten plorant cada nit a eixa lluna que va canviant en el cel que ens cobreix. Els besos que hem i ens han donat, la pólvora. Els oms que es despullen cada tardor, i les sargantanes que s’amagen baix dels blets. Les rondalles de fantasmes, i les albades ben cantades.

Hem heretat la llengua més dolça del món, en la que es diuen els millor poemes, l’aire pur per respirar, els carrers empedrats i les roselles de maig i els assagadors que hem caminat. El puny alçat, el sòl d’agost que bada les pedres, les sureres i els rats penats que poblen les nostres nits. Les roges banderes de maig, La panissola i la groga flor de l’argelaga, els crancs de les roques on trenca de la mar, els braços torçuts de les pereres i els collars de les tomates de penjar. Els nostres pobles, i els nostres noms.

Hem heretat la dignitat i el compromís de lluitar pel què els nostres avis van lluitar; per estimar aquesta terra i la seua gent, per voler continuar deixar herència a quin darrere nosaltres vinga, que puguen alçar ben alta la cara i sentir-se orgullosos de tot el que els hem deixat; perquè un altre País Valencià és possible, volem comprometre’ns fins la medul·la en tu, vols tu adquirir un compromís amb nosaltres?.