Carnaval de màscares.

Aquest cap de setmana i durant alguns dies més, la màgia del Carnaval recorre i aplegarà els nostres pobles i comarques, des de Vinaròs al Grau de Castelló, a Alcalà o Morella, per només posar alguns dels exemples de més renom, tot i que la llista és més llarga. Una excusa més per a alimentar l’oci, la festa, i eixir, tot i les baixes temperatures nocturnes, a ocupar els carrers. Molts traient les disfresses, i la inhibició del ridícul, donant corda a divertits exercicis de transvestisme (per què la disfressa més recorreguda pels homes, quan hem de disfresar-nos, és recòrrer a canviar de gènere... què en diu Freud d’aixó?).

L’embruix de les màscares ha estat des de sempre fascinador, i prova d’això és que és una constant en totes les cultures en major o menor presència. El poder tapar la cara i la pròpia realitat per mitjà d’una careta, el canviar per moments de personalitat, de fisonomia, i per tant, d’actituds i virtuts. Interessantíssima tota l’obra de Nietzsche, on la màscara esdevé la metàfora omnipresent de l’acurat anàlisi de la nostra societat, el nostre pensament, i el nostre comportament, i podem seguir en tota la filosofia hermenèutica i de la interpretació.

Hem emprat i emprem les màscares, l’engany, el no atrevir-nos a mostrar-nos tal i com sabem que som; i ara, de nou en el circ electoral ( un altre carnaval), tornem a recurrir a màscares, com sempre. Totalitaris que es presenten en màscares de demòcrates, aprofitats que es presenten en caretes modernes del segle XXI per voler, a més de viure del “cuento”, fer política del XIX (transvestisme polític, si es vol dir), malfeiners que durant anys, mentre que han pogut, no han fet res, i ara prometen milers de coses. Per això, per a d’ací un mes, cal anar traient-se les caretes i l’oripell fals amb el qual es presenten certes propostes electorals, i mirar qui es presenta a cara descoberta.