etern al mas.
Vas baixar de la bicicleta, i alenant, per l’esforç em vas dir “ he descobert un niu molt gran a l’Hort Vell”, i m’ho dies com si fóra el descobriment més gran de la humanitat, una cosa excepcional que mereixia ser coneguda i observada per tot el món.
En un principi vaig pensar dir-te “ i a mi què?”, per no voler fer-te sentir important, però ràpidament vaig reflexionar, i vaig fer com que m’interessava la teua “ valuosa” troballa. Així ja tenia una excusa per distraure’m una estona, mentre t’acompanyava camí avall.
Vaig agafar la meu bicicleta, i et vaig seguir, intentant salvar les pedres, missió impossible; ja que el camí que duia de casa a l’Hort Vell, travessant una carrerassa, un assagador i uns quants bancals, havia quedat en desús a l’obrir la carretera per l’altra banda; i l’havien anat deixant perdre, mentre l’aigua, el temps i les brosses l’anaven desfent poc a poc. Però era l’únic que teníem permès utilitzar, salvaguardats del trànsit i els perills.
Als marges del camí, entre bots i clots que desconjuntaven les bicicletes, creixen imponents les males herbes, la majoria dels quals no he sabut mai el nom.
L’Hort Vell s’havia quedat ja menut, quasi en un segon plànol, deien que era menut i de difícil accés, i massa abancalat per als nous temps, i l’avi ja no sabia què fer, si arrencar-lo tot i plantar-lo de nou, o deixar-lo com estava, cada dia més solitari, “ si mon pare haguera fet la partició d’un altra manera, ara tots tindríem horts grans i en condicions, i no trossets escampats pel terme, que no valen per a res”, solia dir l’avi. I és que el nostre hort, abans havia estat molt més gran, però el van partir en tres, una porció per a cada germà, i segons l’avi, això era fer-li perdre valor.
Entre la panissola i una romeguera que creixia amenaçant, una caseta d’obra feia d’imaginària duana junt a l’entrador de l’Hort. Dins s’amuntonaven vells caixons de fusta, sacs mig buits d’adobs, alguna eina del camp, botelles de vidre, i demés inservibles, custodiats per dragons i sargantanes, aranyes de llargues potes, i algun que altre rosegador del camp.
Vam deixar les bicicletes just a la paret de la caseta, vas posar-te el dit índex sobre els llavis, i aixecant les celles, amb cara de transcendiria, em demanaves silenci sepulcral, com si el teu secret estiguera en perill de ser descobert per altres si ens escoltaven, o es volatilitzaria d’immediat pel soroll.
Amb molta cautela, et vaig seguir els passos, vam passar pel costat del primer taronger, era gros amb la soca molt ampla. Grans rodals pintats de quitrà mostraven les cicatrius de per on havien estat tallades les branques, i una verdor fosca el cobria de dalt a baix. Era el meu taronger preferit, ja que al partir-se el tronc en tres branques, deixava un espai que podia aprofitar de cadira improvisada, salvant la sort de les inevitables punxades que et podia propinar al mínim descuit.
Arrenglerats de manera caòtica, el primer renc estava composat pel meu arbre, dos llimeres gradíssimes just al costat, dos troncs clavats encara al terra, d’arbres que havien passat a millor vida, pendents de ser arrencats, i a l’altre extrem, l’únic taronger que encara donava taronges sanguines. Es veu aquest era el més vell de tots, ja que la resta van ser arrencats i canviats per altres varietats amb més mercat, però jo també li tenia especial estima, per l’enigmàtic color d’aquestes taronges esquitxades de roig intens.
El niu no estava entre aquest arbres, sinó en un de més nou, de soca fina. El tercer del marge esquerre, junt a la riba, on s’acabava el primer bancal. Allà estava el niu. “ No és tan gran”, vaig pensar, n’havíem vist segurament de molt més grans, però potser més camuflats entre el fullam “potser aquest sembla més gran perquè està més desprotegit, i es veu més, al ser l’arbre escarransit”. Vaig pensar que els pardals que havien triat aquest taronger i no els altres més fornits, havien estat prou irresponsables.
-“Pugem a l’arbre i mirem què hi ha?”, em vas preguntar molt baixet.
- “No podem pujar- vaig respondre- no veus que l’arbre no té la soca grossa, i el doblegaríem abans de tocar el niu?”, “ A més, igual està buit”
- “No, no ho està, jo sent piular de les cries, escolta!”.
I tots dos vam doblegar el coll posant l’orella mirant al cel, com aguditzant el sentit, i vaig dir-te “ no, no sent res”.
Tu et vas encabotar, volies donar-li valor al teu descobriment, i vas intentar enfilar-te al taronger, un peu sobre el tronc, un braç sobre una branca, i vas queixar-te, t’havies punxat. Però no vas fer marxa enrere. Vas agafar la branca que sostenia el niu, com intentant dominar una situació que se te n’anava de la mà, la branca es va doblegar mirant el terra, i el niu va caure cap per avall.
Tots dos ens vam quedar uns segons mirant-nos espantats, com si haguérem trencat involuntàriament tota la vaixella de casa algun familiar, i al final, tu vas reaccionar, i amb molta cura vas donar-li la volta al niu. Enmig de l’herba, hi havien quatre pollets, i alguna resta de closca, es veu feia pocs dies havien nascut.
Una sensació de repel·lència se’m va apoderar, eren realment lletjos, sense pèl, amb un fina capa de pell grisenca. Un bec groc i descomunalment blanc sobreeixia de la resta del cos, i els ossets s’intuïen sobre tot en el crani i les ales, que semblaven una espècie de rata-penada a mig fer. Ens va donar a tots dos fàstic de tocar-lo en la mà, i amb molta delicadesa, amb unes fulles i un palet, vam anar dipositant-los un a un de nou en el niu, i amb molta cerimònia, vam intentar posar-lo al mateix lloc que abans.
No era fàcil, ja havíem vist com de maldestre eres per enfilar-te per un arbre tant prim, i et vaig suggerir de traslladar el niu a l’arbre gros de davant la caseta, i vas acceptar. Vaig pujar el més alt que vaig poder, i tu em vas allargar el niu. El vaig posar al bressol d’un branca ferma i plena de fulles “ ací segur que no es cauen”.
I ens vam tornar al mas, amb el sentiment de culpa, esperant que els pares dels pardals tornares prompte als nius, i cuidaren als seus pollets, després de l’ensurt que els pobres havien patit.
Durant tota la setmana, al poble, apartats del mas i de l’Hort Vell, molts cops em van vindre al cap la imatgeels pollets pel terra, la seua fastigosa expressió.
Dissabte a mig matí, quan de nou els pares ens van dur al mas, no vam haver de dir-nos res, vam agafar les bicicletes i ens vam enfilar camí avall cap a l’hort, per veure quina havia estat la sort dels pollets ¿haurien tret ja pèl?, ¿serien menys horribles?.
Ara ja un suau aroma inundava tots els horts, els capolls de les flors dels tarongers estaven a punt d’esclatar, s’intuïa ja entre el verd la blancor, era qüestió de dies, però la tarongina ja es feia present, eixe olor era l’aroma del mas, de la primavera, un olor ben clavat als més primerencs records.
Sense donar-te opció a ser el primer, corrents em vaig enfilar al taronger gros, pujant com un gat fins al niu, i un calfred em va recórrer l’esquena... els pollets ara eren esquelets, menuts ossos que ara aguantaven blancs i nus, tota l’estructura sense vida.
Ens vam quedar els dos muts, “ Hauran estat les formigues” vas dir-me, com a un intent de consolar-nos a tots dos”, però jo no m’ho acabava de creure, et vaig dir que igual es van morir al caure, o que els seus pares no van trobar el niu quan van tornar a buscar-los, i es van morir de fam.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada