La perera estava plena de flor,
blanca com l’os,
carregant llurs braços de melancolia,
melassa del desmai.
Resaven alegres la panissola i les ortigues,
doblegant embriagadament el coll,
mirant al cel.
Tu dormies a l’ombra,
trilleig espurnejant,
mentre el codonyer envejós guaitava,
formiguetes replegant llavors,
libèl•lules de maig,
roselles tacant de sang el camp.
En les orgulloses canyes,
una aranya vestida de vespa,
i el migdia de la rata de camp...
i el silenci, només de lluny acompanyat
pel repetit poema d’un pardal.
I jo, al teu costat,
aleshores,
quan t’estimava tant,
esperant que et despertares,
per a tornar a follar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada