La morta de corba.

publicat avui per Mediterraneo

La morta de corba.

Feia una d’eixes nits horribles, havia plogut i la carretera estava plena de tolls, tota banyada, els núvols esgarrats després de la tempesta, ocultaven una invisible lluna vella, i cap estrella es podia veure. Circulava a soles per aquella maleïda carretereta, sense creuar-me amb cap altre vehicle, havia apagat l’aire calent perquè embafava els vidres del cotxe i encara feia més difícil la visió, i perquè la calentor em donava mal de cap, i ara el fred es feia més present, especialment en els dits pegats al volant. Després de varis intents, no s’agafava cap emissora de ràdio, i el cd del cotxe feia una parell de setmanes que havia deixat de funcionar, per sort no tenia son, però les ganes d’aplegar a casa i posar-me baix les mantes eren terribles, i la vista estava ja cansada de l’esforç d’aguantar-la en la línia continua de la carretera, revolta darrere revolta.

De sobte, al final de la recta i just abans de començar una nova i tancada corba, un punt blanc centra tota l’atenció, la distància el fa borrós i la foscor d’una nit tancada li confereix a la imatge una grisor que a malgrat tot la fa sobreeixir de la negror. Un impuls incontrolat fa que el peu se’n vaja directament al fre, enlloc d’accelerar, i mentre el cotxe va aturant-se cap a la imatge, la pell s’em va posant de gallina, els pèls de punta, i el cor a punt d’eixir-me per la boca...tinc just a la finestreta del copilot a un imatge espectral; una pàl·lida jove tota amerada, vestida de blanc, que allarga els llargs dits per cridar a la finestreta.

Estic a punt de pegar un crit, però he quedat paralitzat, i com sol passar en les pel·licules de por, acaben fent el que la lògica i l’instint de supervivència demane, acabe baixant la finestreta...; un fret encara més intens s’apodera de tot el cotxe, i de la boca de la jove ixen unes suaus paraules :- “ no se asustes, viajero nocturno, no te voy a hacer ningun daño, solo súbeme a tu coche”- me diu en un marcat accés aragonés. Jo, realment acollonat, només puc fer-li un gest en la mà com dient-li que el seient del copilot està lliure. Enlla entra, s’asseu i es posar el cinturó de seguretat. La mire, i té la cara fina i blanca, com si fos de cera. Ella em retorna la mirada i somriu, -“ no te preocupes, solamente soy la muerta de la curva, seguro que has oído hablar de mi”-, jo només puc contestar “ eeee, mmm, eeee, uffff”, no sé realment què dir, estic tremolant”, “ què puc fer per tu?” li dic, “ te porte a algun lloc”, i se’n riu “ sí, llévame hasta Morella y de allí ya cogeré otro coche. Y tranquilo, no te indicaré en que curva me maté, solamente me morí de aburrimiento, esperando la prometida mejora de esta carretera, 15 años de retraso y el Ministro Blanco va y ahora la vuelve a paralizar” me diu (continuarà) .

Carles Mulet

P