El tigre, en perill d’extinció

A la nostra comarca tenim tot un seguit d’espècies que coneixem, en vies d’extinció, sent el paradigma de totes elles, l’arxifamosa “ Gamba de Miravet”, que junt a altres espècimens de fauna troglodita de temps del Picapedra com a mínim, es veuen constament amenaçats per lo menys arxifamós vial (ara la Pobla- Mundo Ilusión).

Dels perills d’extinció de la criptofauna autòctona també hem parlat en reiterades ocasions; des de la (en femení) fantasma de Miravet fins al mític i nostrat Xupacabras que segons molt autòctons han avistat ( o només escoltat, com és el cas d’Oreja júnior, de Cabanes, que jura i perjura haver-lo escoltat a la seua caseta junt a la Costa de les Santes).

A aquesta llista roja ( o negra per a alguns), cal afegir un altre animalet igualment emblemàtic, entranyable, sobre els riscos dels quals ningú se n’ha adonat, es tracta del “tigre”. No, no es tracta de “los fabulosos tigres blancos” que s’anunciaven aquest cap de setmana per al circ que ahir per a lector delectarien a la població del “Circo Belisario” ( és cert). sinó d’un menudet insecte que té per llar les branques, fulles i fruit dels ametlers. El contacte carnal dels humans amb el “ tigre”, es sol manifestar d’ací a unes setmanes en el nostre calendari, just amb la collita/replegada de l’ametler, i quan et cau damunt el diminut amic, t’entren unes picors per tot el cos, que recordaràs durant tot l’any. El nom a tant graciós animalet li ve de la ferocitat amb que t’ataca, i pel color del seu pelatge, que emula als grans mixinos ...Ara, el nostre tigre, també perilla, con la resta de fauna autòctona, de morir intoxicat per les dioxines i furans que volen emetre des dels fumerals de la incineradora de Vall d’Alba. L’extinció és part de l’evolució; desapareixeran espècies per ocupar el seu lloc d’altres; desapareixerà el tigre, per donar lloc als voltors i demes aus carronyeres.

A pocs metres d’una incineradora

A pocs metres d’una incineradora
Havia passat ja el temps en que els animals les feien servir, donant voltes sense parar, perquè girara la sènia i pujara l’aigua del pou.
La imatge mental de l’animal baix un sol de justícia, arrossegant el pal per fer moure a l’engranatge, em recordava als esclaus i presoners de guerra condemnats a galeres o a tècniques de suplici (suats i sagnant mentre eren fuetejats ). Ara, la sènia jeia com un fòssil, com un gran cadàver oxidat suspès. Un rovell tant intents que formava part d’ella, cobria tota la roda. No estaven ja ni la cadena ni els cadufs.
Tota l’estructura de pedra que suspenia la roda sobre el pou, era una espècie de túmul funerari, d’un enginy prodigiós en desús. El voltant estava ara ple de romigueres, blets, panissola i demés males herbes de les quals mai he conegut el nom. Junt a ella, una basseta d’obra de poc menys d’un metre d’alçada, quasi quadrada, menys en la paret que donava a la sènia, on copiava el traçat el·líptic del munt de pedres. També feia anys que no es gastava.La bassa estava plena de fullaraca, la que enlairava el vent, i sobre tot les caduques fulles del magraner bord que creixia junt a la paret del nord de la bassa. Les roges flors de l’arbre sovint coincidien en les branques amb la negra pelleranca de les fruites de temporades passades, esclatades en l’arbre i recargolades sobre elles mateix, com en un gest de gran dolor.A l’altra banda del bancal, la bassa gran, plena d’aigua verdosa, i peixos de taronja daurat, vivien una quietud que semblava eterna. Agafava els caragolets que dormien amuntegats en els trocs dels grans fenolls junt a la bassa, i després d’esclafar-los la closca, el tirava la bassa gran. Era un espectacle màgic vore com al mateix temps que l’impacte del caragolet trencava la làmina de l’aigua i formava perfectes cercles concèntrics, un eixam de peixos nedaven ràpidament per menjar-se la molla o els trocets de closca que queien lentament cap al fons. Les espasmòdiques lluentors de les escates daurades difuminades pel verd de l’aigua era una espècie de muda dringadissa baix l’aigua.Podien passar mesos i estacions senceres sense que tornara a vore’ls , però ells reconeixien automàticament com baix el xoc de la closca en l’aigua, cauria el deliciós àpat.
També havia passat el temps d’aquesta bassa. Ja no hi havien pereres per regar, els xiquets del poble ja no venien a prendre el bany a l’estiu (ja havien fet la piscina municipal). Ara, mig plena, o mig buida, replegava les pluges i era la llar dels peixos. D’estiu podíem entrar si no estava plena del tot, ja que hi havia llocs on les ens podria cobrir l’aigua. Una catifa de llim pudent que es pegava als peus li teia l’encant al bany. Nomes quedaven junt la riba, tres pereres molt velles, amb els braços unflats i foscos, de camí ja cap al no-res. Potser per eixe motiu les pereres en general sempre m’han semblat un arbre extremadament trist, inexplicablement, les flors blanques tenen un tint tràgicEra el temps de les bombes d’aigües, els “motorets” de gasolina, que treien dels pous l’aigua, tacant de soroll el sagrat silenci del pla.Les sènies, i cada cop més les basses també, eren simples testimonis morts d’altres temps.Poc a poc, els cavallons també van anar deixant pas a les gomes del goteig.S’estenien sobre el terra les negres gomes de plàstic, simètriques, i alimentades d’una més grossa, com una espècie de sistema nerviós. Quan es posava en marxa el reg, bufaven com rèptils els forats, expulsant malament l’aire que havia entrat, i als pocs minuts, queien ben formades i compassades en estrany ritme les gotes.
El pou de la sènia donava ara aigua als vells coneguts bancals, i inclòs als del voltant on abans només hi havia ametlers i gra. Però, també eren altres temps.Ara l’aigua continua corrent en sigil baix la mateixa terra, però els bancals es van ermant poc a poc. Les sènies continuen mudes, més callades i atemorides que mai, els pous, com una ferida oberta en la pell, esperen també en silenci allò que ha de portar el temps.
La sènia, la bassa menuda, la bassa dels peixos, han rebut sepultura baix tones de terra, que ja no serà per conrear i cuidar, sinó per assentar un altre polígon industrial a pocs metres d’una incineradora. Dormen, la roda de ferro, l’esforç gastat, les memòries que ja no són nostres, baix la terra.

Fenòmens paranormal al voltant de l’arc romà de Vall d’Alba.

Fenòmens paranormal al voltant de l’arc romà de Vall d’Alba.
(publicat ara no recorde si fa 3 o quatres pasques, com passa el temps)

Com cada matí, aquest diumenge, vespres de Sant Vicent ( ja metabolitzada la mona pasquera), pretenia despertar observant el món des del meu sofà. I periòdic en mà, només a la pàgina 5 del Levante de Castelló, en sobtava un titular explèndid “El PP afirma que el Arco Romano de Cabanes está en el término municipal de Vall d’Alba”.

Aquesta notícia, no ens ha sorprés gens ni miqueta als i les habitants del Pla de l'Arc... ja teniem la mosca darrere l’orella .

No era el primer cop, que els cabanuts veiem en premsa que l’arc nostre de tota la vida, s’atrubuia, (per obra i gràcia de ves tu a saber qui), a la veïna Vall d’Alba. En l’ocasió anterior, es va muntar un canyaret considerable en la població del Ravajol, s’acusava de tal gesta periodística a un vell director d’escola franquista, expedientat per maltractar als seus alumnes en l’època del PSOE, (col.laborador d’aquell mitjà de comunicació) i que ara intentava fer mèrits per a xuplar del pot, quan tornaven a manar els seus ( mostrant-li al cacic de la contornà, fins a on aplegava la seua flexivilitat) . Tinguera o no la culpa aquest personatge, setmanes després li era assignat un alt càrrec en certa Conselleria.

Va passar el temps, i l’arc continuava sent, (aparentment), encara de Cabanes, malgrat els fenòmens paranormals... una bonica caseta de Vall d’Alba, actuava com a engolidor( per activa i per passiva) de tot alló que es moguera des de les Coves fins a Borriol, i des de Vistabella fins a les Columbretes, una especies de forat kàrstic com el de la famosa gamba de Miravet, però que en lloc d’engolir i després traure les coses al mig d’un barranc, les instal.lava ordenadament ( o no ), al terme de Vall d’Alba, el qual cada dia semblava més a un cementeri, tot ple de plaquetes i lapides commemoratives.

Un prestigiós parapsicòleg, que escribia en un gens menys prestigiòs periòdic local, i apareixia en una molt més prestigiosa televisió local, ja va avisar que les runes del Castell de Miravet, el santuari de Sant Joan de Penyagolosa, i , ara no recorde si va dir l’ermita de Sant Pau d’Albocàsser, o l’Avellà de Catí, formaven un triangle perfecte, una espècie de vòrtex descobert ja pels templaris, i que això justiciava tots els fenòmens paranormals dins d’aquest triangle, com les aparicions d’una fantasma al castell de Miravet (cosa que només va vore ell), o la complicada explicació pitagòria de les mesures i sentit vertader i ocult de l’arc romà.

Molts ja haviem descobert l’origen de les gelades de les atmeles, de la desaparició estieunca de bresquilles, melons i melones i albercocs, de la malaltia del cap gros dels conills, de la pesta porcina, o de la colonització dels avestruços de les nostres comarques: estaven dins del triangle malait.

A partir d’ahí, tot tenia una explicació, l’epicentre estava tot justet a la Vall d’Alba ( un mas de Vilafamés que des de 50 anys és poble).

El centre de Salut comarcal, els instituts d’Adzena i el de Cabanes, els autobusos escolars de les Coves, l’asfaltat dels camins, els pasejos marítims, les places de bous, les pantes de tractament de pneumàtics, les de purins, les inversions de la Diputació o de les Conselleries, , les ajudes per a la creació d’empreses, els polígons industrials pagats amb diners públics, el pla eòlic, les cases de cultura, i fins i tot els avestruços... tot anava movent-se cap a Vall d’Alba... en una espècie de poltergheist comarcal.

Fins i tot, al damunt d’una montanyeta va apareixer una ermita, caragols de pedra en les fonts, o una extranya estàtua de Jaume I transformat en barrufet.

L’efecte iman, torturava contantment al seu pobret alcalde, ( des d’aci tota la nostra solidaritat) que veia com fins i tot les seues possesions dins i fora del seu terme, es veien afetades: en un bancal seu apareixia una mansió que es menjava la canyada que la vorejava, la primera fàbrica del poble no s’ubicava en el polígon industrial, sinó en un terreny seu fora de tal catalogació, o un aeroport que es volia fer al costat d’uns terrenys familiars on la cantant Karina aprenia entusiasmada el gens noble art del parany: resulta que en el projecte, sense saber com, la torre de control es mou i passa a afectar els seus terrenys.

Pensavem que el moviment s’havia aturat, però David Serra, portaveu de cultura del PP, ens ha ficat de nou davant del problema: l’arc romà de Cabanes ja està en el terme de la Vall d’Alba... quan tardaran les forces telúriques a portar-lo fins al centre de Vall d’Alba, és la gran incognita.

A la Ribera de Cabanes ja estan preparant-se per a canviar el seu padró... sabien que el passeig marítim de Vall d’Alba era un avís... la mar també es veu absorvida cap a dalt ( algun ingenu es pensava que era cosa del calfament del planeta..ja!). Ara ja es veuem com a la Ribera de Vall d’Alba.

Aquest fenòmen paranormal, és el principal mal de cap de Carlos Fabra, el pobre, està que no dorm... ja li ha avisat al Bisbe, Reig- Pla , que d’ací a poc la seua diocesi es dirà de de Vall d’Alba- Castellón ( en Segorbe es muntarà una que no veas), i el propi Bisbe passara a ser J.A. Reig- Pla de l’Arc. La Diputació serà també rebatejada de Vall d’Alba-Castellón. Alguns apunten la gens exagerada possibilitat de l’aparició de Fadrí a pocs pams de l’ermiteta de Sant Antoni a Montalba, o la del Delta de l’Ebre a l’entrada de la Barona, acavant, d’aquesta manera, d’una vegada, amb la “pertinaz sequia”, que afecta a les nostres comarques.

Què serà de nosaltres?, el temps ho dirà... mentre hi hague terme de Vall d’Alba, estem salvats, el problema serà quan aquest s’esforne baix la terra, nostre sinyó ens pille confesats. Esperarem, mentre, escoltant l’agònica cançó, que com a cant del cigne, emeten els darrers xupacabres d’aquesta terra castigada.

Carles Mulet i Garcia.

Veí de Cabanes ( de moment....)

Un mal pitjor que la fil•loxera.

Els nostres avis van aixecar amb tot el seu esforç aquesta terra; la van sembrar d’agraïdes vinyes, van fer amb les seues mans les cooperatives vinícoles; els nostres pobles van créixer i progressar com mai ho havien fer; nous carrers, edificis socials, prosperitat. Però allò que la fil·loxera no va poder destruir, ho va fer la política; per mitjà d’un desafortunat decret, s’obligava a arrencar les vinyes, baix l’excusa de la mala qualitat d’un vi que havia estat excel·lent; tot el món sabia que era cosa d’estranyes estructuracions del mercat vinícola valencià; on hi havia massa oferta. Nosaltres havíem de “pagar el pato”, per a que altres zones pugueren continuant fent el seu vi. I la gent d’ací sempre ha estat resignada... Què hi farem?.

Les vinyes es van arrancar dolorosament, i mentre els ceps eren aliments de les llars domèstiques, es plantàvem ametlers als nostres termes; els pobles començaven a despoblar-se, i la il·lusió dels nostres avis per una vida millor, s’esfumaven

Els ametlers patien gelades, el preu baixava, i el món canviava, i els nostres pares veiem com l’agricultura deixava ser un mitjà en el qual sobreviure, i la gent, de nou es resignava al que li deien des de dalt, què hi farem? ; els nostres pares ens explicaven a nosaltres que les polítiques europees i del comerç mundial, els que manen ens dien que la terra l’havia de cultivar o el tercer món, o les grans empreses, i no nosaltres; que havíem de ser el balneari d’Europa.

Ara, els que més manen, diuen que la nostra comarca que tant ha patit, ha ser un femer, amb incineradores, abocadors i mines...sabent que estan mirant una terra que sempre ha optar per la resignació i el “ què hi farem?, però potser aquest cop s’enganyen... de la decepció s’apren molt... i ja no hi ha lloc per resignar-se

Carles Mulet

Sobre el pacte amb el Bloc

Sobre el pacte amb el Bloc
Aquests dies, venim rebent diàriament la dosi del “ culebrón”, del que sembla un exòtic festeig entre EU i el Bloc, del qual, tot i sense saber si s’aplegarà a consumar mai eixe matrimoni de conveniència, el primer a debatre semblen ser el “ on em pose jo i on et poses tu”.
Sembla, que l’únic problema està en qui ha de ser el cap de llista per Castelló dins eixe hipotètic pacte; per tant, es dedueix que no hi haurà cap problema amb la imatge corporativa, ni amb el programa electoral. Sabem que en bona mesura eixe debat ve alimentat per l’interés periodístic de la notícia, i no per un debat real intern; s’ha parlat molt més en la premsa que no en l’interior de les organitzacions.

Si existeix eixe hipotètic acord programàtic, suposarà que alguna de les dos forces haurà de renunciar i/o modificar part del discurs que va emprar en les passades autonòmiques; Imaginem que ja no tindrà lloc, en aquest suposat pacte, les lloances del candidat Albero al PHN, o que en Castelló tindrem un posicionament clar i diàfan sobre l’aeroport, l’AVE, i el model de desenvolupament pel qual apostem. Ara, sembla, els aires venen canviats, i hi ha una predisposició a reconduir unes relacions precàries i molts cops basedes en la confrontació directa; l’objectiu també sembla clar, desplaçar al PP del a Generalitat, per instaurar un govern de l’esquerra plural, que siga capaç de traure al nostre País de l’estancament i la corrupció i la dregradació.
Eixa possibilitat, compta, quan menys, amb l’especticisme de molta gent de les nostres comarques que han hagut de vore com sovint, eixe mateix partit que ara vol traure al PP de la Generalitat, ha ajudat a entrar, governar i assolir majories en molts ajuntaments, ( per citar alguns, Vila-real, Borriana, Benicàssim, Benicarló...etc), o simplement, ha entrat a formar part governs impresentables com el del PP en majoria absoluta en Castelló ( el dels Gimeno i els Fabra)..
Sembla, doncs, que eixa etapa és aigua passada, i les declaracions preelectorals de Pere Mayor deixant la porta oberta a un enteniment amb el PP autonòmic, també. Crec que val la pena intentar eixa nova etapa, tot i que els insults i desqualificacions que hem patit per part de personatges de segona dins del Bloc encara són molt recents ( afortunadament, personatges ja relegats a un lloc testimonial)..

Tot i això, reitere, sembla que amb un pacte global de les forces a l’esquerra del PSOE, amb EU i Bloc com a principals motors, junt als distints Verds i demés formacions minoritàries, ajudaria a un canvi de cicle polític tant necessari a hores d’ara; la conclusió seria, si el que ens juguem és quedar-nos com estem, o intentar millorar, i si en l’intent ens tornem a quedar com estàvem, val la pena el risc.

El problema està, precisament, en si no ens quedem com estàvem.
L’unic problema, com comentava al principi, sembla ser la capçalera de Castelló: si estem convençuts de que junts anem a traure 2 diputats de Castelló, i el Bloc ( o UPV), només ha obtés un diputat per Castelló quan EU li l’ha donat per mitjà d’un pacte, i EU en solitari sempre l’ha mantés, per què ara de nou se li ha d’oferir el cap de llista?. L’únic argument és que en les autonòmiques passades (2003) , la candidatura del Bloc va obtindre 4000 vots més a la província; gastant eixe mateix argument, EU va traure en la demarcació provincial de Castelló 4000 vots més que el Bloc en les Generals només un any després, al 2004, o 1800 vots més en les europees del 2005, per tant, que el Bloc representa a més gent a Castelló és una veritat a mitges ( en dos anys, de 5,9 % dels vots, es va quedar en l’1,3%).
A la ciutat de Castelló, posada com a paradigma d’eixa suposada gran distancia del Bloc respecte a EU, dels 766 vots que ens van distanciar en les autonòmiques, o dels 2000 de les municipals (gràcies a una multimilionària campanya electoral del senyor Albero i qui sap qui més), a les Generals del 2005 vam traure quasi 1500 vots més que el Bloc , 677 més a les Europees ( on el Bloc rebia el resultat més pobre de tota la seua història a la ciutat, incloent de la UPV), per tant, les dinàmiques semblen molt canviants, i no es pot extrapolar les coses tan fàcilment.

Està clar que tots hem de fer sacrificis i concessions, però les que toquen; el treball que han vingut fent els nostres diputats autonòmics per Castelló, no pot quedar en un no-res; no es tracta d’un assumpte d’orgull, sinó també de reconeixement a un excel·lent treball i de confiança de la gent que ens ha votat. Malauradament, hem patit etapes molt dures en EU, on hem perdut representació a les principals institucions ( ajuntament de Castelló, Diputació...etc), i per tant, el diputat autonòmic ha estat per les circumstancies el grna cap visible, al qual no es pot renunciar tant fàcilment.
EU no és responsable de l’injust sistema electoral ( amb el famós 3%, tant EU com Bloc tindrien el seu diputat per Castelló assegurat), però si s’ha d’ajudar a un company “menut” a saltar eixa barrera, el primer que hauria de fer és no posar-nos a nosaltres condicions per a que isquem visiblement perjudicats).
Què passaria si es signara el pacte EU-Bloc, i li donarem el cap de llista per Castelló al Bloc, i l’ala dretosa d’aquest partit ( és a dir, l’agrupació de Castelló), es mobilitzara contra el pacte, (contra el qual es manifesten sempre que poden)?, que eixiria només un diputat del Bloc amb els vots d’EU, i els vots del Bloc se n’anaren a l’abstenció?.
Crec que val la pena l’esforç d’aconseguir eixe pacte, amb l’objectiu de tirar fora al PP, però no a qualsevol preu. Cal començar una nova etapa de reencontre entre les dos formacions, sense la renúncia de cap a les seues senyes d’identitat; i respectar a casdascú el que té assolit, i repartir a partir del creixement.
El si hi haurà pacte o no entre EU i Bloc, no es decidirà en les noticies de premsa, sinó, en el cas d’EU, per part de la militància, i fer un debat paral·lel als mitjans amb retrets i condicionats, no ajuda massa. Cal parlar molt del tema, amb trasnquil.litat i seriositat, ja que ens juguem molt.

Que ve el Papa
04 Juliol, 2006


Per sort aquests dies no he d’anar a València, amb la calda que cau, i amb la mandanga per la vinguda del Papa, seria una experiència massa forta. La televisió pública valenciana que paguem entre tots, però on només ixen ells, no és què abans la mirara mai per higiene mental, però el sempre morbós zàping, em mostra que més enllà de PP-Papa-Copa Amèrica no hi ha res més, pa, circ i demagògia.
I jo em pregunte, ¿ no estàvem en un estat aconfessional?, aleshores, per què els diners dels nostres impostos ( inclòs d’aquells que ni farts de vi de missa posem la creueta en la Declaració de Renda per subvencionar a l’esglèsia catòlica), es balafiaran de manera tant bestial durant aquests dies en tota la “pompa i boato” , ¿ per què no diu l’ajuntament de València, o la Generalitat quan s’estan gastant de la mateixa caixa d’on s’han de fer escoles i centres de salut per a tots els valencians?...
I aquest senyor vindrà a dir que és i no és una família, tot just quan celebrem un any de que es poden, per fi, casar dos persones del mateix sexe. El Govern Valencià es gastarà els nostres diners, i la televisió pública retransmetrà missatges contra la llibertat sexual, contra la llibertat de les dones en temes com la concepció i avortament, contra les mesures per evitar les malalties de transmissió sexual, els avanços científics, i sobre tot, contra els fonaments de la nostra constitució i el nostre estat de dret ; contra l’estat laic i aconfessional. A mi que vinga aquest senyor, no em trau la son, és més, em seria indiferent si no ens costara un euro a tots els valencians; diners, que després tant atrac a l’erari públic, no estem per a llançar alegrement.

NO A TOT?
28 Juny,
Fer política del dia al nostres pobles, en una realitat de canvis frenètics, on sembla ens hem convertit en el rovell de l’ou de tot el que es mou, i es fa complicat i un poc desil·lusionant.
Al no ser nosaltres els que portem “la batuta” del que es fam, el que proposem es queda en el simple desig nostre; el dret a la rabieta, però qui mana, passa absolutament de les nostres propostes en positiu per als nostres pobles i comarques, sovint per la pròpia prepotència de qui es creu té la veritat absoluta. Les mocions i peticions que nosaltres fem, sovint són replegades després pels anys per qui les van negar, però tard i malament.
Per tant, davant del bloqueig del què faríem si governarem (o sí qui mana respectara a l’oposició), ens toca sovint posicionar-nos diàriament contra el que ens proposen, i massa sovint també, hem de posar en contra.
El reprotxar-nos que estem en contra de tot és molt fàcil... però, ¿ per què ens toca oposar-nos al que volen fer de la nostra terra i els nostres pobles?, molt fàcil, perquè de bó, ens proposen ben poc.
Ara ve a coronar el despropòsit de la destroça de la nostra comarca amb un projecte bàrbar d’incineradora de Vall d’Alba i sembla que eixa massa social endormisca o complacient amb tantes i tantes agressions a ca nostra, comencen a mobilitzar-se; mai és tard, si la causa és bona. Però hem de ser conscients que la incineradora és només la punta d’iceberg, i que tant perillosa pot ser la contaminació per l’emissió de les dioxines que es durà, com la contaminació que ja patim per les fàbriques atomitzadores i esmaltadores o de fitosanitaris dels amics de Fabra que emeten gasos sense filtrar tots els dies a l’aire que respirem. Que el tindre un aeroport a pocs centenars de metres dels nostres cascs urbans ens contaminarà acústicament, que el destroçar la terra amb projectes farònics és també pa per avui i fam per a demà.
Sí volem carreteres; però per on toca, respectant al nostre entorn i que dóne servei a la gent del poble, i no només per a l’especulació. Sí volem polígons industrials i fàbriques, però no aquelles que no volen a cap lloc més; no aquelles tòxiques i altament contaminants. Sí volem turisme i urbanitzacions, però respectant a la gent que ja hi viu, i de manera progressiva, harmoniosa i sense estridències. Sí volem comunicacions modernes i capdavanteres, però no a qualsevol preu, amb aeroports a 500 metres d’un poble, per interessos en els terrenys. Sí volem tractar els nostres residus, però reduint-los, reciclant-los i reutilitzant-los, no cremant-los per a fer-li el negoci als de sempre.
Tenim un altra visió de les coses, la nostra manera de fer les coses en positiu, i ho demostrem en aquells pobles on governem. Però mentre la gent no ens confie el seu vot per a governar, cal fer una tasca responsable i seriosa d’oposició; i cal estar a totes, sense donar l’esquena a la gent, sense actuar només per electoralisme quan toca o ens ho manen des de dalt. Igual de nociu pot ser a llarg termini una incineradora davant el morros, com urbanitzacions descontrolades, o vials per on no toca.
Ens agradaria dir sí a tot el que ens proposen; ja que aleshores tindríem davant de nosaltres a polítics honrats que entenen la seua tasca com a eina per a solucionar els problemes de la gent, i no a deshonrats que manipulen, enganyen i juguen amb el futur dels nostres pobles.

Opinió; un lloc ideal per viure

Opinió; un lloc ideal per viure

27 Juny, 2006 11:03

Hom és d’on naix, i d’on tria viure o on l’atzar el du sense triar. I eixa llarga espera que és la vida, la es pretén viure de la millor manera possible, de cadascú depèn, en la seua escala de valors, que és el millor. Per tant, eixa estima a la terreta que ens ha parit, ens porta a desitjar el millor per a ella.Poder treballar, viure, gaudir i estimar en/ al nostre lloc afortunat és tot un ideal de vida.
Superada la despoblació i depressió dels nostres pobles per la crisi agrícola que es venia arrossegant des dels 60, semblava s’obrien noves portes per renàixer, i fer-ho de manera sostenible; aprendre dels errors dels altres que estaven més avançats que nosaltres; saber quina indústria, quin turisme i quin model residencial eren els més apropiats.
Ha estat així?, Ha vingut la indústria; precisament aquella que en altres llocs desenvolupats ha rebutjat per altament contaminant; atomitzadores, esmaltadores, emissions atmosfèriques sense control a tot hora. No era aixó el que voliem. Ha vigut el boom residencial/turístic; no edificacions agradables, sinó monstruosos PAI de 20 milions de metres quadrats, adossats minúsculs ( o “acosats”, com diu una amiga) i el tot val, sense respectar l’entorn ni a la gent, destroçant el nostre litoral i la nostra terra Ha vingut, també, alló que ningú desitjava; la pol·lució sonora de tindre una innecessari aeroport a dos quilòmetres i les dioxines volant per l’aire que respirem gràcies a la incineradora de Vall d’Alba. Tot un lloc ideal per viure; actuacions de les quals no estem contents, i ens volen negar el dret a discrepar. veritat que no els deixarem?

Cremem o no cremem?

Cremem o no cremem?
09 Maig, 2006
En dos setmanes seguides, ens han sorprés dos incendis al Desert de les Palmes.
Pot ser, en lloc de buscar un cap de turc, seria el moment de pensar canviar de metodologia per desfer-se de les restes vegetals
Tota crema en aquest tipus de llocs, com en la resta de cremes de branques i matolls, hauria de prohibir-se i optar per la trituració vegetal; una opció que evitaria els riscos. Tan fàcil com destinar, per part de la Conselleria de Territori, de màquines trituradores, que pugueren estar a disposició dels agricultors i propietaris de terrenys de manera rotatòria
; el problema d’incendis per la crema ocasiona anualment molts ensurts i alguna que altra desgràcia ambiental considerable, per tant, la despesa material en la compra d’aquests equipaments ix de seguida amortitzada si s’eviten focs; s’evita els incendis, i tot el que comporta.
La fusta i vegetació triturada, pot servir com a adob orgànic, o inclòs ser emprada com biomassa en plantes de tractament. Actualment s’ha de demanar un permís a l’ajuntament per a cremar, i aquest informar a la Conselleria; si existiren maquines de trituració a disposició de la gent, seria igualment de fàcil: acoplar-se als períodes que establira la Conselleria per a cada comarca o terme.
En el rerefons dels problema, està l’erratica política conservacionista encetada dels governs autonòmics del PSOE i continuada pel PP ; per als successius governs autonòmics, protegir una zona, només significava catalogar-la com a tal, i privar als propietaris dels seues drets, i açó ha estat un error que encara està pagant-se avui en dia, Allò raonable haguera estat comprar els terrenys, donar-li un ús social i inclòs una explotació respectuosa per als usos tradicionals sostenible, el turisme verd, o nous jaciments d’ocupació. Per contra, no s’ha fet absolutament res, deixant degradar les zones, incrementant els malestar dels veïns i propietaris, i sent habituals els incendis; rar és l’estiu que no es crema un tros del Parc Natural del Prat de Cabanes-Torreblaca, o, com ara recentment, el Desert de les Palmes

LA FÒBIA DEL PP DE CABANES A LA NOSTRA LLENGUA

LA FÒBIA DEL PP DE CABANES A LA NOSTRA LLENGUA
09 Febrer, 2006

Ens costa entendre l’actitud d’odi visceral del PP de Cabanes en vers la normalització lingüística del municipi i contra l’ús normal de la nostra llengua, amb el rebuig automàtic de tota iniciativa que demane qualsevol la promoció del mateix.
La darrera prova d’aquest odi ha estat el rebuig total a la moció presentada per Esquerra Unida de donar suport als músics i cantants en valencià. ( una moció genèrica per demanar que els mitjans de comunicació públics, com la radio televisió valenciana, o en els circuits cultural de la Diputació, es done suport als músics i cantants en valencià)
Des de l’inici de la legislatura, el Grup Municipal d’EU-l’Entesa ha vingut presentant mocions per normalitzar, d’acord amb la Llei d’Us del valencià, la situació de l’ajuntament. Al tractar-se d’un poble on el 99% de la població com a mínim és valenciano parlant, resultaven acceptable iniciatives com per incloure en els segells dels papers oficials “Ajuntament de Cabanes” , en lloc d’Ayutamiento de Cabanes ( únicament l’anagrama, sense entrar a demanar res més). Es va rebutjar que apareguera en papers oficials, encunyadures, anuncis, cartes, panels informatius, publicacions..etc, “ ajuntament de Cabanes”, permentent únicament la nomenclatura en castellà.
Un episodi paradigmàtic va estar que quan Esquerra Unida vam demanar que els bans escrits es publicaren en bilingüe Castellà-Valencià es van negar, però van pretendre ridículament aplicar eixe bilingüisme en els bans emesos pel servei de megafonia, fet que no s’havia fet mai. La tonteria pròpia de la proposta sembla que els ha impedit dur-lo a terme, tot i l’acord de la Junta de Govern al respecte.
La publicació dels programes de festes, per exemple, continuen estant en la majoria dels casos en castellà ( i les poques vegades que ho fan en valencià estan plens de faltes d’ortografia)”
Un dels aspectes més surrealistes de la malaltia lingüística del PP es pot vore en les actes de les sessions plenàries ; després de les queixes i advertiments del Grup Municipal d’EU de no donar per vàlides les mateixes si es traduïen al castellà les nostres intervencions, es va aconseguir un bilingüisme curiosíssim; les intervencions d’EU figuren en valencià, mentre les dels portaveus de PP i PSOE en castellà; quan es transcriu la intervenció d’EU es còpia traduint-la al castellà, per després aplicar-li un traductor automàtic ( el Salt), fet que moltes vegades desvirtua totalment la intervenció feta. Les intervencions fetes oralment pel PP i pel PSOE en valencià al Ple, són traduïdes al castellà. Per tant, les actes dels Plens estan totes en Castellà menys les intervencions d’Esquerra Unida.
El PP, també es va oposar a comptar correctament els coneixements de valencià a tot el nou personal administratiu que ha contractat en aquesta legislatura. Tampoc ha accepta la inclusió del valencià en el Butlletí d’informació Municipal ( pamflet del PP pagat en diners públics), i sempre que es fa alguna proposta en eixe sentit, responen aïradament .
El nacionalisme espanyolista ultra reaccionari del PP cabanyut fa rebutjar qualsevol iniciativa que vaja encaminada a normalitzar lingüísticament un municipi totalment valencianoparlant; no ens estranya per tant, que la pròpia regidora encarregada de les associacions culturals, biblioteca i demés aspectes culturals diguera que no sabia llegir el valencià, ahí es demostra el nivell cultural del PP.
Està clar que la localitat té moltes altres prioritats i mal de caps que la llengua, però és una mostra més del tarannà de qui ens està governant.

Opinió.CAstelló, el gran vertedero

Opinió.CAstelló, el gran vertedero
08 Febrer, 2006
El problema de los residuos parece terminarse con las firmas de acuerdos y grandes promesas y planes zonales para no cumplir, mientras, aparecen como setas por todas nuestras comarcas, proyectos de vertederos (les Coves, Salzadella, Fanzara o Cervera) o incineradoras (Vall d´Alba, Cabanes, Sant Rafael y el que venga después)
El problema de los residuos parece terminarse con las firmas de acuerdos y grandes promesas y planes zonales para no cumplir, mientras, aparecen como setas por todas nuestras comarcas, proyectos de vertederos (les Coves, Salzadella, Fanzara o Cervera) o incineradoras (Vall d´Alba, Cabanes, Sant Rafael y el que venga después)
Además de significar una golpe letal para el futuro de los pueblos directamente afectados y sus alrededores, imposibilitando un crecimiento sostenible, o la búsqueda de nuevas salidas como turismo rural, residencia de calidad, o cualquier actividad razonable de empleo, pasa a ser una quiebra en el sistema de residuos, ya que la única política que piensa el PP de facto con respecto a los residuos (sean normales, o tóxicos y peligrosos) , son enterrarlos, o directamente quemarlos, la opción más nociva y retrógrada posible. Se crea un negocio, a modo de círculo vicioso, alrededor de los residuos, a más residuo, más trabajo para las empresa que gestionan las instalaciones, y desaparece la prioridad de reducir basuras, reciclar y reutilizar para minimizar al máximo.
El interior de Castelló se ha convertido en el gran trastero donde caben campos eólicos, vertederos, plantas de purines, minas, prisiones, y en definitiva todas las inversiones negativas, aceptadas por ayuntamientos pequeños como el maná divino: los problemas de despoblamiento que afectan en estos pueblos de interior, y un nefasto sistema de financiación los hace vivir aceptando cualquier inversión aunque suponga pan para hoy y hambre para mañana.
Hay que buscar entre las administraciones un acuerdo por vertebrar y ordenar adecuadamente el territorio, y equilibrar las inversiones. No podemos aceptar, que por ejemplo, los centros de salud, o los institutos de enseñanza no vayan a los pueblos del interior por la excusa de no haber bastante población, pero sí los centros penitenciarios. Así pues, o creemos que el crecimiento y desarrollo ha de ser para todos por igual, y no condenamos al interior de nuestras comarcas a recibir nuestras basuras, o cada vez tendremos nuestros pueblos y comarcas más desestructurados e irrecuperables.

EL Castell de Miravet

EL Castell de Miravet
21 Gener, 2006
El cim de la muntanya conserva el silenci del recinte abandonat, la torre de l’homenatge, les distintes muralles que envoltaven la fortalesa, els arcs de mig punt, les portalades, les torres defensives, les runes de l’antiga esglèsia cristiana, restes que ens parlen de segles d’ocupació d’avantpassats anònims, on es perden els orígens de la fortalesa musulmana, conquerida temporalment pel Cid, fins la definitiva conquesta catalana de les nostre comarques, passant a ser, l’extensa Tinença de Miravet, una de les més valuoses noves possessions del bisbat tortosí. Poc a poc, Miravet es va anar despoblant, i els seus edificis caient en l’oblit, fins aplegar a l’estat ruïnós amb el pas del temps, l’erosió de les pluges, i la desafortunada acció de desaprensius .
Des d’EU de Cabanes i la Ribera, de fa anys estem demanat la restauració de tot el conjunt arquitectònic del Castell de Miravet, tots els anys demanem que els Pressupostos de la Generalitat contemplen una partida econòmica, que la majoria parlamentaria del PP nega. Aquest any, hem volgut anar més enllà, i hem presentat proposta les Corts , perquè es puga aconseguir el compromís del Consell per restaurar i posar en valor el castell .
Creiem que no es pot esperar més temps sense solucions si es vol conservar , posar en valor i passar a les generacions futures un legat tant impressionant. Quan un ajuntament no té la capacitat financera per acometre una actuació d’aquestes característiques, i ha de ser la Conselleria de Cultura qui prenga part. Si es vol fer de la nostra comarca un indret turístic de primer ordre, cal abans de créixer, assegurar les nostres arrels, i conservar el què ens han deixat. Per tant, Què millor per oferir al turisme que el nostre patrimoni històric?. Per eixe motiu, confiem que el PSPV, i el PP locals , secunden la nostra iniciativa i facen aplegar el seu suport a la mateixa als seus Grups Parlamentaris; que el PP es deixe de boicotejar totes les iniciatives que presentem EU per la recuperació del patrimoni municipal; ja es van negar a demanar la restauració de la façana de l’esglèsia barroca, esperem que no tornen a donar l’esquena al patrimoni històric de Cabanes. Si es va a fer als peus del Castell un PAI per 100.000 persones, restaurem-lo posem-lo en valor ara, o potser després serà massa tard

DE COM ES FAN LES ENQUESTES CASTELLONENQUES

DE COM ES FAN LES ENQUESTES CASTELLONENQUES
10 Gener,

Basat en fets verídics...
A principi de la setmana passada, estant a l’oficina Parlamentària d’Esquerra Unida a Castelló, sona el telèfon i com sempre despenge dient “ Esquerra Unida”; una veu amable d’una xica, em diu “ llamamos del instituto Opina, estamos haciendo una encuesta sobre intención de voto en Castellón” ( més o menys)
Em vaig quedar sorprès que cridaren directament a les seus dels partits polítics preguntant per la intenció de vot, ¿ tan malament ens veuen anímicament com per preguntar-nos a qui anem a votar?, algú que desconfiava de la intenció de vot dels membres del partit...? , el “ jefes” que creuen que són un “topo”per sort,= la segona intervenció telefònica de la xica em va traure de dubtes:
- Es un domicilio particular?.
Les meues dos neurones post nadalenques van saber reaccionar ràpidament; com solc vocalitzar poc, la telefonista no havia entès que només despenjar el telèfon li vaig indicar que estava cridant a la seu d’Esquerra Unida. Si responia que no, segurament s’acomiadaria i em deixaria amb l’intriga damunt; i li vaig dir que sí, que un domicili particular.
- ¿Seria tan amable de responder a una serie de preguntas?
- Com no!.
A partir d’eixe moment va començar a fer-me un atac de preguntes, les quals, òbviament no recorde textualment, però eren unes quantes del tipus:
- ¿ A que partido votó en las pasadas elecciones?; PP, PSOE, Bloc o otros?
- Otros, però voldria dir què otros?
- Es que solo figura como otros.
MMm, que estrany, Esquerra Unida érem “Los Otros”¿ els de la pel·lícula d’Amenabar?, és que ens veuen com espectres del més enllà?
- Valóreme del 0 al 10 como percibe el trabajo que realiza el PP a nivel municipal?
- Puc votar en negatiu?
- No, tiene que ser del 0 al 10, 0 muy mal, 10 muy bien.
- Puc votar en decimals?
- No, lo siento.
- Vale, pues un 1
- Valóreme del 0 al 10 como percibe el trabajo que realiza el PSOE a nivel municipal ?
- Ui, imagine que tampoc podré votar en decimals.
- No, el sistema es el mismo.
- Vale, què seria l’equivalent del Necesita Mejorar?
- Ponemos un 4?
- Vale ( sense ànim de torturar més a la pobra xica, per a que no em penjara i em deixara a meitat enquesta)
- Valóreme del 0 al 10 como percibe el trabajo que realiza el Bloc a nivel municipal ?
- Lo siento, pero me dejas sin opción...
- Como?
- Nada, perdona, pasapalabra.
- No vota?
- No, millor que no.
- Vale, valoreme de 0 al 10 a los siguientes líderes políticos
- Perdona- li interromp amablement- No puc votar el com veig el treball de “ Los Otros”?
- No, no figura en el cuestionario.
- Ops, xin xasco.
- Bueno, valoreme del 0 al 10 a Alberto Fabra?
- Por baixet, baixet, un 1
- Ingnacio Subias.
- Un quatre.
- Enric Momdieu (sic)
- Ui, no se qui és eixe bon home. (Mon dieu?, déu meu?)
- Quien cree serà el proximo alcalde de Castelló, A. Fabra, Subias o Mon dieu?
- No figura Francisco Toledo?
- No, solo estos tres.
- I en la opció de los Otros tampoco
- No, tampoco
- Pues ninguno de ellos
- Quien les gustaria fuera el futur alcalde Castelló, A.Fabra, Subias, o Mon dieu u otro?
- Ui, ara si que puc votar a otro
- Si.
- Pues otro, però puc sugerir qui?
- No, solo figura como otro.
- Ah, es que volia votar per Josety.
- Lo podremos como otro.
- Vale.
- Com quien se identifica más ideologicamente, PP,PSOE,Bloc?
- JA t’he dit abans que con “ los Otros”
-
Va continuar fent preguntes semblants que només donaven opció a PP, PSOE i Bloc, i o als susdits Subias, Fabra i Mon dieu ( us jure que la xica ho pronunciava així, en un toc eroticofrancés que donava ganes per votar per l’enimatic senyor Deu Meu)
- ¿A que partido votaria si hoy fueran elecciones, PP, PSOE, Bloc o otros?
- Obiviament a los Otros, a EU,
- Ajà, eso és “ Entesa”
- Si!!!, eso, eso són “los Otros”
Després la xica va començar a preguntar-me sobre quantes persones vivien en la casa, per talls de sexe i edats ( de sexes també només donava dos opcions, sense opció a otros), me va preguntar l’edat, els problemes més importats que té Castelló i coses que per a mi ja no tenien importància.
Em va donar les gràcies i jo a ella per la seu amabilitat.
De repent les dos neurones post nadalenques, després del ciclopi esforç van preguntar-se “ una persona “normal”, després d’una bateria de preguntes PP,BNV.PSOE com va a dir que ens vota a nosaltres?.
Aquestes observacions li les vaig enviar a uns quants militants d’EU perquè foren coneixedors de que aviat eixiria una enquesta en la qual “los Otros” no eixiríem; que la culpa no era de la xica que feia l’enquesta, que era molt amable, sinó del qüestionari en si...
Avui s’ha fet pública l’enquesta per part d'una prestigiosa cadena de ràdio de Castelló ... i efectivament, “los Otros”, no apareixem...
Demà agaré el llistí de telèfons i me posaré a cridar a la gent de Castelló, i faré la pròpia enquesta de nou “ Instituto Opina lo que yo te diga”, amb preguntes com
- A quien votó en las pasada elecciones, a EU o a otros?
- Quienes son más guapos, los de EU u otros?
- Verdad que el cuerpo le pide votar a EU...?
En fi, l’apassionant món de les enquestes... què no desanimen a ningú
Carles Mulet
Enquestat i membre de “Los Otros”

HEM SALVAT EL DESERT”

HEM SALVAT EL DESERT?
21 Desembre, 2005

El Govern Valencià va aprovar la setmana passada la reducció del Vial Cabanes-Orpesa al set quilòmetres que ja estan fets. Aquest, és un final feliç a una lluita que hem portat moltíssima gent des de fa més de sis intensos anys. Els arguments ecològics, ambientals, racionals, tècnics,...etc, no han estat vàlids per ells mateixos per paralitzar aquest vial, però si han estat determinants, junt a l’esforç de la gent, perquè juntant les paralitzacions que durant anys hem vingut fent, a la fallida econòmica que el PP ha produït pel seu saqueig a l’erari públic.
Abans de l’estiu, les obres es van aturar en el punt quilomètric 7, fent una rotonda que no estava contemplada en el projecte. No tenia explicació, quan tenien via lliure per continuar les obres cap a Cabanes . El Conseller no va donar cap resposta entendible quan el nostre diputat Ramon Cardona va pregunta sobre aquesta rotonda, però ara ja està clar, el vial no estava pensat per a Cabanes, sinó per les aventures urbanístiques de la costa
Ara tenim una oportunitat històrica per obrir una via de diàleg i consens que s’ha rebutjat fins ara, tant a nivell municipal com les demés administracions . Ara cal que el ramal sud finalitze per sempre més al quilòmetre set, i que es busque com alternativa l’opció Nord; volem una bona carretera que unisca Cabanes amb la Ribera, que vertebre el nostre terme, que connecte l’interior en la costa,que ajude a la nostra incipient industrial i al nostre turisme, que servisca per als llauradors i demés treballadors, que siga segura, ràpida, eficaç, i que no faça malbé el nostre terme. Ara, quan el PP s’ha baixat del burro, és possible. Podem superar les mentides i la crispació. SÍ A LA CARRETERA, SÍ A L’OPCIÓ NORD, esperem que PP i PSOE s’adherisquen a aquesta iniciativa

La indignitat de Reig Pla

16 d'agost de 2001

El nostre estimat bisbe de Segorbe-Vall d'Alba-Castellón, JuanAntonio Reig Pla, no ens deixa de sorprendre ni en les sufocantscalors de l'estiu… ¿Què seria de la premsa estiuenca si no fóra peraquest personatge.Aprofitant tot el merchandising d'Spilberg, en allò del "ParqueJurásico", ell fa la seua enèsima representació juràsica.Podríem fer un repàs del seu gloriós expedient:- Polititzar a l'església demanant directament el vot per al PP nomésaplega al poder bisbal.- Entrar en el Consell Valencià de Cultura de mans del PP, fer allídins les més insignes burrades ( apologia del secesionisme) i tindreque ser retirat pel propi PP de l'organisme per la seua radicalitat.- Prohibir els textos en valencià dins la diòcesi.- Qualificar la homosexualitat com a no-humana, i arrear semprecontra la llibertat sexual de les persones.- Purgues stalinistes en el si del bisbat i de les organitzacions delseu voltant (càritas…etc).- Insultar ( al igual que a les persones homosexuals), a totes lesparelles de fet.- Entendre el seu càrrec com a polític-showman, amb molt mal gust.- Mostrar la cara més reaccionaria de l'església, agafant ell unpaper prepotent i desfasat ( incidents en el Corpus en Castelló de laPlana…etc).- L'anticatalanisme més bèstia, en un intent inútil d'absorbir ladiòcesi de Tortosa ( tot i que des de la creació de la majoria depobles de Castelló, aquests han estat propulsats i repoblats peraquest bisbat, ara vol fer creure que històricament és un error quehi hagen tres comarques de Castelló incloses en Tortosa…¿incult omentider?- Polititzar el conflicte del Pla Hidro-ilògic NacionalReig pla empra les seues columnes dominicals en els tres diaris deCastelló, per a fer mèrits en els sectors més recalcitrants del'extrema dreta catòlica: atacs, insults… Creu poder tindre el dretper a dir a les persones que poden i no poden fer en el seu cos (memorable el decàleg de la setmana passada). Reig Pla vol guanyar-sea la influent Secta Opus Dei per al seu camí ascendent amb vistesvaticanes, i ho està fent mol bé… arreant contra la llibertat sexual,contra el català ( ja siga escrit, en una diòcesi majoritàriamentcatalano parlant, o contra la Diòcesi de Tortosa, que al igual que lad'Osona pateix els embestiments més bèsties del ranci reaccionariespanyol: Lleida no pot tindre influència en la Franja de Ponent iTortosa tampoc en el Maestrat i Ports…Reig Pla empra tàctiques no-feixistes, i cada diumenge ens sorprèn(cada cop menys, estem massa acostumats) amb pamflets opusdeistes.Esdevé la vergonya d'una diòcesi, i reaccions a la seu comportamentde super vedete ja han sigut contestades per certs sectors cristians…¿estaria de més, com deia un amic, una recollida de signatures per aque l'envien de ca nostra?.Potser no és un tema de conya, no només el cristians han dedir la seua, els ateus practicants també, estem parlant del nostrepatrimoni arquitectònic, de les nostres tradicions ( que ell volsacralitzar, a la força, més del que ho estan), estem en un estatsuposadament laic, i amb els nostres impostos mantenim en gran mesurael seu xiringito, tant els ateus com les altres confessions.En el cas del retaule de la Pobla Tornesa, la polèmica ja ve des delluny… recordem com quan va ser (desafortunadament) nomenat bisbe, vafer un "Tour" per totes les parròquies de la diòcesi, i en la Pobla,va dir-li al capellà, que donat el caràcter del retaule, aquest haviade ser immediatament tapat amb vellut morat, i ficar únicament uncrist crucificat… que en tot cas, el dia 9 d'octubre podia serdestapat per allò de la senyera… A Reig Pla li van molestar quatrecoses: el que no hi haguera cap figura bíblica clarament definida (tot i les constants referències simbòliques, que una ment com la deReig no pot entendre), el haver-hi una senyera, clara al·lusió alpoble ( no li han molestat les simbologies nacionalcatolicistesespanyoles que es conserven en tantes i tantes esglésies).També li va molesta una bandera roja que apareixia en el quadre ( "l'amenaça comunista", un altre fruit de la seu supina ignorància… noera una bandera roja, era la senyal que es ficava antigament en unapunta de canya quan es feien bous a la Pobla.I com no, una transparència que mostrava uns pits: estemparlant d'un naixement, i de pintura hiperealista… mostrant lahumanitat del Nostre Senyor… però, com deia un capellà del escolapis," quien tiene los ojos limpios, lo ve todo limpio"… i, en el cas dela carn, el senyor bisbe ho veu tot massa brut. Sort que en ladiòcesi no hi ha cap marededéu de la Llet, com en tant altres llocs.Amat Bellés, excel·lent pintor, ha tingut que rebaixar-se ala paranoia bisbal.. no sabem a quin preu ( misteriosament,importants encàrrecs li han sigut atorgat, com el pintar lespetxines de la cúpula del Lledó… sense voler menysprear la mà del'artista, per la meua part).Al final, sembla que per la pressió de tot el poble, i algunacord amb el pintor (el qual desconec), el quadre s'ha mantes, encaraque modificat, per a estalviar-li la histèria al personatge.Reig Pla és realment un cínic hipòcrita, ( recordem aquellrefrà castellà de "piensa el ladrón que todos son de su condición", isón massa conegudes les seues inclinacions i les "intriguespalauenques" com per a que intente donar lliçons morals a ningú, niel càrrec de bisbe l'autoritza per a d'això.Estem parlant d'una cosa massa seriosa.Reig Pla hauria de retirar-se, dedicar-se al món de lafaràndula, que tant li agrada… i deixar-nos tranquils… parafrasejanta l'insigne Carlos Fabra ( i traient malvadament la frase de context"si fuera por él, todavia iriamos en burro" ( i si no, mireu lapremsa de la setmana passada… pobre burro!!!)Hi ha retaules més polèmics i recents que aquest, que pintatdurant el franquisme ha sobreviscut a la censura fins a aplegar alReig ( sense anar massa lluny, hi ha ermites de nova creació quefiquen en el retaule el "careto" de l'alcalde…Reig Pla demostra, cada cop que obri la boca que és indignecom a Bisbe, i com a persona, i des del nostre paper ens toca dir-ho

Si la presó és bona, per què no la posen a Vall

Si la presó és bona, per què no la posen a Vall

article de juliol del 2003

Molts pensàvem que després del 25 de Maig, tot continuava igual en les nostres comarques, i per a quatre anys més: més Fabra a la Diputació, més PP a la Generalitat, més Zaplana a totes hores a Canal 9, més dreta a la majoria d’ajuntaments; alguna novetat esperançadora, com el revés electoral donat per l’amic “Perito” a Bell-lloc (ja era hora), o el suspens electoral a la Vilanova ( Em deia un amic, que quan els romanesos puguen votar, la majoria d’ajuntaments de les nostres comarques, estaran governats per persones procedents d’aquell país, per majoria absoluta)
Però sembla que no, no tot continua igual. Què ha passat amb l’efecte Vall d’Alba?.
Tots i totes, sabíem que obra, inversió, o estruç que rondara per les nostres comarques, aniria a parar, sense saber per quina estranya força centrípeta, a la Vall d’Alba. ( Plaça de bous, passeig marítim de secà, institut, hotels pagats en diners públics, restauració d’església sense valor arquitectònic mentre es cauen les del ric patrimoni històric de l’interior, centre de salut, superconcursants de l’Hotel Glam, plantes de pneumàtics que no funcionen, plantes de purins que funcionen, però el més lluny del poble possible, i el més prop possible del poble del costat, polígons industrials amb diners públics, ermites, anunci d’adduccions de monuments dels pobles del voltant, zones d’aerogeneneradors fora del pla, estàtues surrealistes ( de Jaume I nanet.. etc)).
Parlàvem d’açò, de l’efecte imant de Vall d’Alba, molt més potent que l’anomenat efecte Axe, o el de la mel o altres dolces elaboracions humanes per a les mosques. S’apuntava ja a la imminent creació del nou bisbat de Vall d’Alba-Castelló ( i Reig Pla ja estava fent les maletes per anar-se’n al feudo de la Pilarica…
Però, mira per on, sense saber també molt el perquè,
sembla que l’efecte Vall d’Alba ja no funciona.
Abans d’eleccions, a l’Alt Palància, tot el món es va alçar en contra de la possible construcció d’una presó per aquells pobles. De seguida, passades aquestes, apareix la noticia de la intenció de posar la “necessària” presó a Albocàsser, la famosa Albocàrcel.

Per als incrèduls, la premsa del règim, ja ens ha estat alliçonant, i demostrant que tot són avantatges, sucosos i substancials, i cap prejudici. El que no podem entendre, doncs, si es tracta d’una obra tant bona, com és que no va a la Vall d’Alba?.
Compartint com ho fem, amb el PP que la millor mesura contra tot, és la repressió, l’empresonament, i la canya al mono ( res de política social, res d’actuar en contra de les situacions injustes que provoquen la necessitat de delinquir, res de redistribució de la riquesa, sinó mà dura, i “todos a la carcel”), i més, entre tant de corrupte, fa falta una gran presó a les nostres comarques ( i més en els temps que corren, que tots els que pensen diferent al PP haurien d’anar a la presó), aquesta presó ha de ser monumental, i no una tonterieta com la que es vol fer ara.
No podem entendre la creixent crispació social existent al propi Albocarcel i els pobles de l’interior; hem de comprendre, que els nostres impostos no són per al idea jipi de millorar l’equilibri territorial, invertir en els nostres pobles: els nostres diners són per a la costa, per a obres inútils, per a propaganda fabraònica, per a fer un nou Benidorm de la Caspa a Orpesa, per arriscar-los en iniciatives privades.
L’interior, ens hem de acontentar en ser el femer de la costa, i acceptar com manà pudent allò que la costa no vol: centrals tèrmiques, aerogeneradors, abocadors, presons, mines, les fàbriques més contaminants i mutis i a la gàbia. Si de normal no entra ni un euro als pobles de l’interior, encara gràcies que se’n recorden per donar-nos les deixalles.
Hi ha “desalmat” que creu que primer es promou l’oblit i arruïnament de l’interior, per a després comprar a ajuntament, amb promeses de quatre perres i dos llocs de treball (encara que siga en precari).
Molts es pregunte precisament, si la presó és bona, per què no la posen a Vall d’Alba?. O millor encara, a Marina d’Or?. LA resposta és evident, ha passat el temps en el qual Vall d’Alba i Marina d’Or, absorbien totes les inversions públiques, ara, per fi, comencem la distribució equitativa dels nostres diners, de les nostres inversions, i d’un creixement per a tots i totes.
Llàstima, de veres, de que els presidiaris no puguen gaudir en els dies de permisos, del balneari preferit per la Carmen Sevilla, o d’un candorós passeig pel passeig marítim de secà de la Vall d’Alba, baix les tropicals palmeres, i el reclam amorós dels estruços.
S’hauran de conformar de passejar pels ametlerals de l’alt Maestrat, o de l’obra majestuosa de Sant Pau d’Albocarcel.

La caça del parany al meu poble

La caça del parany al meu poble (escrit ja fa alguns anys)
Venia "el dia de la Pilarica", i semblava que era completament hivern, o és que abans feia més fred, o és que el sentia més. Els dies s'havien anat acurtant de manera ràpida, i les vesprades en feien la meitat de les de l'estiu. "M'agüelo" havia estat setmanes abans preparant el parany, les perxes, els arbres, les raquetes, el comboi de tot un any, que ens contagiava. Alguna d'aquelles nits, em deixaven anar amb ell. Tots dos damunt la moto, camí al "Rabosser", on hi havien tres o quatre arbres (no recorde quins), i una menudeta caseta d'obra. La sensació, era de fred i d'humitat, l'aiguatge de la nit ho amerava tot. Jo em quedava de seguida dormit al recer de la caseta, escoltant de fons els reclam de la cinta gravada. A la matinada, m'agüelo ja havia replegat els tords que la nit havia porta, els anava cosint pel bec, com un manoll de tomates de penjar. La falsa crida dels tords gravats en cassette, portava també a altres pardalets, de noms que malauradament no he après mai, a banda de les caderneres, les merles, els lleuerets. "M'agüela", també s'ha passava molt bé al parany, i tant si anara o no, era l'encarregada de desplomar als tords, i netejar-los. El animalet, sense plomes i obert en canal, minvava a unes dimensions ridícules, no s'assemblava gens al preciós pardal d'abans. Fregits, o com fóra, semblaven esquelets negres, el que més aprensió feia era el cap negre, la calavera fràgil, que petava als mossos , a l'igual que la resta de l'esquelet, tant marcat baix la carn tan fosca. Els diumenges, junt a la paella, els tords que hagueren caigut era una exquisita menja. Jo mai ho he pogut corroborar, me donava, i em continua donat, fàstic el pensar que em menge un animal com eixos, i sobre tot per l'aspecte ( el mateix sempre m'ha passat amb els caragols). Com el parany del Rabosser, a la falda del Gaidó, no semblava massa bo, m'agüelo es va comprar un bancalet junt al Mocoró, darrere del poble, molt més prop de casa. Allí hi havien unes tres oliveres prou grans, i alguna vesprada vam anar a fer més nosa que ajuda quan s'obrava una nova caseta, més gran que l'altra, on guardaria el cassete i tota la instal·lació, i on hi havia almenys dos llits, i una cisterna prou gran. El que no sé és si el canvi de lloc va portar més o menys tords. Alguna nit la vaig passar també dins aquella caseta, però em vaig fer més gran, i ja mai més vaig tornar al parany. Aquella època, la recorde com a la que es van fer al terme paranys enormes, les "casetes" eren ara quasi masos o xaletets rurals. Aleshores ja estava prohibit l'ús de les cintes de cassetes, i però TOTS els paranys del terme, absolutament tots, caçaven amb cintes de cassete. Dels arbres penjaven altaveus que emetien ininterrompudament durant tota la nit el reclam. Primer eren les cintes normals, després va vindre la revolució de les cintes sense final, que duraven tant com duraren les piles del cassete, o en la majoria dels casos, les bateries que es posaven per a tal fi. Els "reclams" bucals, havien quedat com a instruments pintorescos i obsolets, m'agüelo en tenia un, era com un botó gran, però això ja no s'usava. Cada cert temps, "los verdes", que deien ells, que imagine seria algun cos de la Guardia Civil, com el Seprona, anava per la nit als paranys, i incautava els cassets, i multava als paranyers, però era de manera esporàdica, selectiva, com per a intentar crear alarma social. això va crear un picaresca per part dels paranyers: camuflar els equips de radiofònics, o posar a vistes trastos vells, i fer creure que eren eixos els que s'empraven, i salvar d'eixa manera els bons.etc. Anar de parany, era anar a sopar a la caseta, amb els amics, al recer, junt al foc, mentre, els tords anaven caient, o tot pardal que s'arrima als arbres. El visc s'apegava a les ales de mala manera, i si volies amollar un pardalet sense valor culinari, li arrancaves abans les plomes, que el deixaves lliure, aleshores ja es gastava visc sintètic, i això de la inoquitat.per a les preses equivocades, que li ho conten a un altre. Alguns amics també es van fer els paranys, arreglaven masets, o casetes mig caigudes pel terme, amanien els arbres, i el parany era l'excusa, trencar la monotonia del dia, passar les nits de manera diferent, els soparots, l'alcohol, i les hores compartides, tota una festa. Ara, les cintes sense fi, són ja tant arcaiques com els reclams, ara s'ha ja han vingut els CD's, i les instal·lacions a tot luxe. Aquest inici de temporada ha estat marcat la sentència del TSJ que declarava la pràctica del parany il·legal per vulnerar normatives comunitàries, i sobre tot, per no ser una caça selectiva. La pressió social ha fet que es deixe un any en suspens la prohibició total, tot i els recursos d'Apaval i del propi Govern Valencià. Entenc a la gent de la generació de "m'agüelo", quan hi havien tant poques alternatives d'oci, però no puc compartir el grotesc espectacle en el que s'ha convertit ara, que de "tradicional" ja no en té quasi res. Vendre la imatge del caçador idíl·lic, fent el reclam baix l'arbre, no s'ho creu ningú.que no ens hagueren com a bitxos raros que desconeixem del què estem parlant: ho sabem molt bé, tant bé com els d'Apaval. A qui volen enganyar?. El seu joc esquizofrènic del no però sí . A aquest pobles, la caça de parany està molt arrelada, i tots sabem com i de quina manera es fa. Enguany, m'agüelo ja es troba massa vell per a muntar el parany, tot i que li dol en l'ànima. ha donat fins i tot les perxes que tenia noves, però els animalets cauran en altres paranys, hi ha molts i de molts grans. Com solen dir, feta la llei, feta la trampa, ( i sobre tot quan és el propi Govern qui no la vol complir). Si no hi ha compromís fort per a eradicar-lo, cada cop aquest abans possible art, continuarà degradant més i més, i sembla, que eixe compromís no existeix: hi ha massa afició al "parany", massa gent, i ningú vol problemes. Les oliveres de m'agüelo estaran ermant-se, però altres estaran aquests dies enviscant tords, i tot pardal que s'arrime. Bon profit als qui els agraden els tords, que jo, no els he provat mai (segur que em perd, pel que tothom m'ha dit), un plat exquisit