Els nostres avis van aixecar amb tot el seu esforç aquesta terra; la van sembrar d’agraïdes vinyes, van fer amb les seues mans les cooperatives vinícoles; els nostres pobles van créixer i progressar com mai ho havien fer; nous carrers, edificis socials, prosperitat. Però allò que la fil·loxera no va poder destruir, ho va fer la política; per mitjà d’un desafortunat decret, s’obligava a arrencar les vinyes, baix l’excusa de la mala qualitat d’un vi que havia estat excel·lent; tot el món sabia que era cosa d’estranyes estructuracions del mercat vinícola valencià; on hi havia massa oferta. Nosaltres havíem de “pagar el pato”, per a que altres zones pugueren continuant fent el seu vi. I la gent d’ací sempre ha estat resignada... Què hi farem?.
Les vinyes es van arrancar dolorosament, i mentre els ceps eren aliments de les llars domèstiques, es plantàvem ametlers als nostres termes; els pobles començaven a despoblar-se, i la il·lusió dels nostres avis per una vida millor, s’esfumaven
Els ametlers patien gelades, el preu baixava, i el món canviava, i els nostres pares veiem com l’agricultura deixava ser un mitjà en el qual sobreviure, i la gent, de nou es resignava al que li deien des de dalt, què hi farem? ; els nostres pares ens explicaven a nosaltres que les polítiques europees i del comerç mundial, els que manen ens dien que la terra l’havia de cultivar o el tercer món, o les grans empreses, i no nosaltres; que havíem de ser el balneari d’Europa.
Ara, els que més manen, diuen que la nostra comarca que tant ha patit, ha ser un femer, amb incineradores, abocadors i mines...sabent que estan mirant una terra que sempre ha optar per la resignació i el “ què hi farem?, però potser aquest cop s’enganyen... de la decepció s’apren molt... i ja no hi ha lloc per resignar-se
Carles Mulet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada