A pocs metres d’una incineradora

A pocs metres d’una incineradora
Havia passat ja el temps en que els animals les feien servir, donant voltes sense parar, perquè girara la sènia i pujara l’aigua del pou.
La imatge mental de l’animal baix un sol de justícia, arrossegant el pal per fer moure a l’engranatge, em recordava als esclaus i presoners de guerra condemnats a galeres o a tècniques de suplici (suats i sagnant mentre eren fuetejats ). Ara, la sènia jeia com un fòssil, com un gran cadàver oxidat suspès. Un rovell tant intents que formava part d’ella, cobria tota la roda. No estaven ja ni la cadena ni els cadufs.
Tota l’estructura de pedra que suspenia la roda sobre el pou, era una espècie de túmul funerari, d’un enginy prodigiós en desús. El voltant estava ara ple de romigueres, blets, panissola i demés males herbes de les quals mai he conegut el nom. Junt a ella, una basseta d’obra de poc menys d’un metre d’alçada, quasi quadrada, menys en la paret que donava a la sènia, on copiava el traçat el·líptic del munt de pedres. També feia anys que no es gastava.La bassa estava plena de fullaraca, la que enlairava el vent, i sobre tot les caduques fulles del magraner bord que creixia junt a la paret del nord de la bassa. Les roges flors de l’arbre sovint coincidien en les branques amb la negra pelleranca de les fruites de temporades passades, esclatades en l’arbre i recargolades sobre elles mateix, com en un gest de gran dolor.A l’altra banda del bancal, la bassa gran, plena d’aigua verdosa, i peixos de taronja daurat, vivien una quietud que semblava eterna. Agafava els caragolets que dormien amuntegats en els trocs dels grans fenolls junt a la bassa, i després d’esclafar-los la closca, el tirava la bassa gran. Era un espectacle màgic vore com al mateix temps que l’impacte del caragolet trencava la làmina de l’aigua i formava perfectes cercles concèntrics, un eixam de peixos nedaven ràpidament per menjar-se la molla o els trocets de closca que queien lentament cap al fons. Les espasmòdiques lluentors de les escates daurades difuminades pel verd de l’aigua era una espècie de muda dringadissa baix l’aigua.Podien passar mesos i estacions senceres sense que tornara a vore’ls , però ells reconeixien automàticament com baix el xoc de la closca en l’aigua, cauria el deliciós àpat.
També havia passat el temps d’aquesta bassa. Ja no hi havien pereres per regar, els xiquets del poble ja no venien a prendre el bany a l’estiu (ja havien fet la piscina municipal). Ara, mig plena, o mig buida, replegava les pluges i era la llar dels peixos. D’estiu podíem entrar si no estava plena del tot, ja que hi havia llocs on les ens podria cobrir l’aigua. Una catifa de llim pudent que es pegava als peus li teia l’encant al bany. Nomes quedaven junt la riba, tres pereres molt velles, amb els braços unflats i foscos, de camí ja cap al no-res. Potser per eixe motiu les pereres en general sempre m’han semblat un arbre extremadament trist, inexplicablement, les flors blanques tenen un tint tràgicEra el temps de les bombes d’aigües, els “motorets” de gasolina, que treien dels pous l’aigua, tacant de soroll el sagrat silenci del pla.Les sènies, i cada cop més les basses també, eren simples testimonis morts d’altres temps.Poc a poc, els cavallons també van anar deixant pas a les gomes del goteig.S’estenien sobre el terra les negres gomes de plàstic, simètriques, i alimentades d’una més grossa, com una espècie de sistema nerviós. Quan es posava en marxa el reg, bufaven com rèptils els forats, expulsant malament l’aire que havia entrat, i als pocs minuts, queien ben formades i compassades en estrany ritme les gotes.
El pou de la sènia donava ara aigua als vells coneguts bancals, i inclòs als del voltant on abans només hi havia ametlers i gra. Però, també eren altres temps.Ara l’aigua continua corrent en sigil baix la mateixa terra, però els bancals es van ermant poc a poc. Les sènies continuen mudes, més callades i atemorides que mai, els pous, com una ferida oberta en la pell, esperen també en silenci allò que ha de portar el temps.
La sènia, la bassa menuda, la bassa dels peixos, han rebut sepultura baix tones de terra, que ja no serà per conrear i cuidar, sinó per assentar un altre polígon industrial a pocs metres d’una incineradora. Dormen, la roda de ferro, l’esforç gastat, les memòries que ja no són nostres, baix la terra.