La caça del parany al meu poble

La caça del parany al meu poble (escrit ja fa alguns anys)
Venia "el dia de la Pilarica", i semblava que era completament hivern, o és que abans feia més fred, o és que el sentia més. Els dies s'havien anat acurtant de manera ràpida, i les vesprades en feien la meitat de les de l'estiu. "M'agüelo" havia estat setmanes abans preparant el parany, les perxes, els arbres, les raquetes, el comboi de tot un any, que ens contagiava. Alguna d'aquelles nits, em deixaven anar amb ell. Tots dos damunt la moto, camí al "Rabosser", on hi havien tres o quatre arbres (no recorde quins), i una menudeta caseta d'obra. La sensació, era de fred i d'humitat, l'aiguatge de la nit ho amerava tot. Jo em quedava de seguida dormit al recer de la caseta, escoltant de fons els reclam de la cinta gravada. A la matinada, m'agüelo ja havia replegat els tords que la nit havia porta, els anava cosint pel bec, com un manoll de tomates de penjar. La falsa crida dels tords gravats en cassette, portava també a altres pardalets, de noms que malauradament no he après mai, a banda de les caderneres, les merles, els lleuerets. "M'agüela", també s'ha passava molt bé al parany, i tant si anara o no, era l'encarregada de desplomar als tords, i netejar-los. El animalet, sense plomes i obert en canal, minvava a unes dimensions ridícules, no s'assemblava gens al preciós pardal d'abans. Fregits, o com fóra, semblaven esquelets negres, el que més aprensió feia era el cap negre, la calavera fràgil, que petava als mossos , a l'igual que la resta de l'esquelet, tant marcat baix la carn tan fosca. Els diumenges, junt a la paella, els tords que hagueren caigut era una exquisita menja. Jo mai ho he pogut corroborar, me donava, i em continua donat, fàstic el pensar que em menge un animal com eixos, i sobre tot per l'aspecte ( el mateix sempre m'ha passat amb els caragols). Com el parany del Rabosser, a la falda del Gaidó, no semblava massa bo, m'agüelo es va comprar un bancalet junt al Mocoró, darrere del poble, molt més prop de casa. Allí hi havien unes tres oliveres prou grans, i alguna vesprada vam anar a fer més nosa que ajuda quan s'obrava una nova caseta, més gran que l'altra, on guardaria el cassete i tota la instal·lació, i on hi havia almenys dos llits, i una cisterna prou gran. El que no sé és si el canvi de lloc va portar més o menys tords. Alguna nit la vaig passar també dins aquella caseta, però em vaig fer més gran, i ja mai més vaig tornar al parany. Aquella època, la recorde com a la que es van fer al terme paranys enormes, les "casetes" eren ara quasi masos o xaletets rurals. Aleshores ja estava prohibit l'ús de les cintes de cassetes, i però TOTS els paranys del terme, absolutament tots, caçaven amb cintes de cassete. Dels arbres penjaven altaveus que emetien ininterrompudament durant tota la nit el reclam. Primer eren les cintes normals, després va vindre la revolució de les cintes sense final, que duraven tant com duraren les piles del cassete, o en la majoria dels casos, les bateries que es posaven per a tal fi. Els "reclams" bucals, havien quedat com a instruments pintorescos i obsolets, m'agüelo en tenia un, era com un botó gran, però això ja no s'usava. Cada cert temps, "los verdes", que deien ells, que imagine seria algun cos de la Guardia Civil, com el Seprona, anava per la nit als paranys, i incautava els cassets, i multava als paranyers, però era de manera esporàdica, selectiva, com per a intentar crear alarma social. això va crear un picaresca per part dels paranyers: camuflar els equips de radiofònics, o posar a vistes trastos vells, i fer creure que eren eixos els que s'empraven, i salvar d'eixa manera els bons.etc. Anar de parany, era anar a sopar a la caseta, amb els amics, al recer, junt al foc, mentre, els tords anaven caient, o tot pardal que s'arrima als arbres. El visc s'apegava a les ales de mala manera, i si volies amollar un pardalet sense valor culinari, li arrancaves abans les plomes, que el deixaves lliure, aleshores ja es gastava visc sintètic, i això de la inoquitat.per a les preses equivocades, que li ho conten a un altre. Alguns amics també es van fer els paranys, arreglaven masets, o casetes mig caigudes pel terme, amanien els arbres, i el parany era l'excusa, trencar la monotonia del dia, passar les nits de manera diferent, els soparots, l'alcohol, i les hores compartides, tota una festa. Ara, les cintes sense fi, són ja tant arcaiques com els reclams, ara s'ha ja han vingut els CD's, i les instal·lacions a tot luxe. Aquest inici de temporada ha estat marcat la sentència del TSJ que declarava la pràctica del parany il·legal per vulnerar normatives comunitàries, i sobre tot, per no ser una caça selectiva. La pressió social ha fet que es deixe un any en suspens la prohibició total, tot i els recursos d'Apaval i del propi Govern Valencià. Entenc a la gent de la generació de "m'agüelo", quan hi havien tant poques alternatives d'oci, però no puc compartir el grotesc espectacle en el que s'ha convertit ara, que de "tradicional" ja no en té quasi res. Vendre la imatge del caçador idíl·lic, fent el reclam baix l'arbre, no s'ho creu ningú.que no ens hagueren com a bitxos raros que desconeixem del què estem parlant: ho sabem molt bé, tant bé com els d'Apaval. A qui volen enganyar?. El seu joc esquizofrènic del no però sí . A aquest pobles, la caça de parany està molt arrelada, i tots sabem com i de quina manera es fa. Enguany, m'agüelo ja es troba massa vell per a muntar el parany, tot i que li dol en l'ànima. ha donat fins i tot les perxes que tenia noves, però els animalets cauran en altres paranys, hi ha molts i de molts grans. Com solen dir, feta la llei, feta la trampa, ( i sobre tot quan és el propi Govern qui no la vol complir). Si no hi ha compromís fort per a eradicar-lo, cada cop aquest abans possible art, continuarà degradant més i més, i sembla, que eixe compromís no existeix: hi ha massa afició al "parany", massa gent, i ningú vol problemes. Les oliveres de m'agüelo estaran ermant-se, però altres estaran aquests dies enviscant tords, i tot pardal que s'arrime. Bon profit als qui els agraden els tords, que jo, no els he provat mai (segur que em perd, pel que tothom m'ha dit), un plat exquisit