I què fem a partir d'ara?

Els que estem acostumats a apostar sempre per cavall perdedor, els que mai podem celebrar res després de cada eleccions, se’ns deu haver quedat ja la cara de circumstàncies, i del “ ja hem tocat fons”, ens sorprèn, cada cop més, que baix del sòl està el sub sol, i es pot continuar més avall encara.

Té sentit per tant intentar batallar per fer créixer un espai que cada cop, el bipartidisme s’esforça en minvar més?, existeix eixe espai?. En altres comunitats autònomes, sí, s’ha aconseguit crear sistemes de representació plural...pensem en Catalunya on hi ha al Parlament 6 grups parlamentaris (mentre al nostre País, al pas que anem, ens quedarem en dos que són quasi iguals).

Tirar la culpa als demés, a un sistema electoral que sempre ens ha estat contrari, inclòs als votants, sembla la reacció més còmoda i recurrent, com si nosaltres tinguérem el do de la veritat, i les masses aborregades estigueren encara la bena als ulls, i que uns dia els caurà i ens reconeixeran la nostra raó. Mal anem, si eixa és la percepció que és té de la gent.

Potser som nosaltres, els que ens creiem “el joc”, de la política, qui no estem en el nivell que ens pertoca, i o bé no proposem en el que la gent necessita, o no ho diem en la suficient força i claredat per a que ens entenguen, o bé, encara no hem aprés a buscar-nos la vida per a fer aplegar el nostre missatge, intentant competir en uns camps que no ens corresponen. Cal continuar aprenent, i intenant-ho. Perquè afortunadament, en el món no només és en blanc i negre... tenim tots els colors, el roig, el verd, el violeta, els de l’arc de sant martí...