columna d'avui a la COPE
La paraula donada i el seu compliment diferencia a les persones de veritat,
aquelles que tenen alguna cosa dins, les
persones de bona fusta, de les persones prescindibles, sense valor, volàtils.
Els contractes verbals sempre han estat una tradició valenciana, amb més
valor simbòlic que els documents firmats per una dotzena de notaris, veritat
que és una paraula preciosa, “aparaular”.
Per això, quant una
persona te falta a la paraula, perd tota la dignitat i credibilitat i més si és
un polític o càrrec públic. ¿ Qui es fia de qui promet, per la seua paraula,
complir o fer qualsevol cosa, per a la primera de canvi fer justament el
contrari?.
Ens podem equivocar tots,
i ahi d’aquell que no s’enganya mai, el rectificar és tot un art, que s’aprèn a
l’errar, i aprendre a trobar les coses en les quals ens hem enganyat, demanar
disculpes, corregir i evitar caure en els mateixos errors, és també una
activitat gratificant. Qui creu tindre sempre la veritat absoluta, qui creu
tindre sempre la raó, no sol ser una persona massa sensata.
Per això, la dignitat de
les persones va més enllà del seu ofici o de la seua aportació temporal, en el
cas dels polítics; un no naix càrrec públic i la seua permanència en les institucions
mai deuria ser vitalícia, per això, a banda de l’arrogància i el perdre la
perspectiva de la realitat que puga provocar assumir un càrrec als propens a
tindre deliris de grandesa, qui pateixen d’egos malaltissos, està la realitat de que després d’eixa etapa,
hem de tornar a ser persones, poder caminar per carrer amb la cara ben alta,
haver deixat una gestió neta i transparent, i haver intentat ser una persona
correcta.
Les ideologies, la
formació, l’interés, fa vore les coses des de perspectives molt diferents, i sovint
confrontades, però això mai es pot fer perdent el respecte; els que estan al
govern estan perquè una majoria ho ha triat, però els que estan a l’oposició,
també representen igual de legítimament a una porció del poble, i per tant, com
a veu del poble , i no entendre això, és no ser un demòcrata.
Gestionar les coses de tots,
tindre en les teues mans el futur de les persones en major o menor mesura ha de
donar de precís vertigen i una responsabilitat tremenda, alguns potser s’ho agarren
simplement com a un instrument per traure un jornal, de la mateixa manera que
podrien estar fent qualsevol altra cosa, per a alguns, açò és algo infinitament
més, una vocació, un servei, un intent per canviar les coses, un no saber estar sense intentar-ho.
Per això, conceptes com
dignitat han de ser exigibles a qui està en càrrecs públics, donar exemple, ser
humil, dialogant, acceptar les crítiques, assumir no tindre sempre la raó,
saber escoltar i aplegar a consensos. I també, saber defensar les idees i punts
de vista. Som tots persones, i ens hem de comportar com a tals, i la paraula
ens diferència, a alguns de les bèsties.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada