Acabada la bogeria d’aquests dies de consum absurd, després d’omplir el
contenidors de paper i en especial de plàstics, el menjador de casa queda envaït
de caixes de regals que la xiqueta ha acumulat per caixes i joguines de tot
tipus, algunes excessives per a l’edat, altres repetides o quasi.
M’he dedicat a
inspeccionar les caixes o etiquetes, totes elles en perfecte castellà, molts
d’elles de conegudes marques de l’abans potentíssima indústria alacantina del
joquet, algunes d’elles de patents o
disseny “espanyol”, però tot, absolutament tot, fabricat a la Xina.
Pots trobar joguines de
molt baixa qualitat, a preus fa uns anys impossible d’imaginar, en basars que
ningú sap com sobreviuen en cada cantonada dels nostres pobles i ciutats, o
joguines de gama més alta, en botigues especialitzades o grans magatzems, a
preus alguns d’ells considerables, amb marques que gasten barbaritats en
publicitat, i serà molt dificil que algun d’ells, cars o barats, siguen d’altra
procedència que no siga del gegant asiàtic.
Avui comencen
oficialment les rebaixes, i ací tenim també opcions diverses; o les grans
cadenes dels grans grups tèxtils, o les marques exclusives: la diferència de
preu també serà considerable, podràs comprar, amb el que fa una dècada o dos te
costaven uns pantalons, una bona bossa de roba, i si mires les etiquetes, podràs
vore com està fabricat a qualsevol país asiàtic, d’Oceania o fins i tot
d’Àfrica n’he vist. Si optes per marques cares, també.
Electrodomèstics,
papereria, edicions de llibres, tèxtil de la llar,mobles, tecnologia, ... què
no està fabricat a milers de quilòmetres del nostre país?, quantes tones de
combustible es gasten per dur-los des dels punts de producció fins a casa
nostra, i encara així són més econòmics que no els fabricats al poble del
costat?.
Com podem lluitar
contra això, en el primer món?, quina indústria volem tindre si qualsevol la
pot copiar i fer més barata la indústria dels “tercers països” ; la sacrosanta
economia sense fronteres i el mercat únic té això. Sembla que la dreta ha optat
per competir amb aquests països amb les mateix armes; retallar salaris i drets
laborals fins que els valencians puguem tindre les condicions d’un xinés.
Reduccions a l’absurd a banda, què podem fer realment des de casa nostra per
respondre a aquesta situació?, com podem competir amb aquesta indústria?...
preguntes en l’aire de les quals caldria respondre a les eleccions europees,
tenim model per respondre a eixos reptes?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada