La fi d’un somni.

publicat avui per Mediterraneo

Fins fa pocs mesos, a cada cantó de les nostres ciutats i també en molts pobles, floria una immobiliària; tothom es llançava com boig a la conquesta d’un negoci que semblava no tindre fi ni límit. Hem vist, i no és xansa, fins i tot carnisseries-immobiliàries. L’especulació, “el pelotazo”, el guany ràpid i sense remordiments, de gent que aplega i es creu tocada per la mà de Déu, en negocis que eren boiants, a muntó, on també qualsevol busca sorts podia crear des del no-res, una promotora. Els bancs no teníem problemes en deixar diners a tots, i qualsevol persona podria fer el seu particular conte de la lletera; “em compre un piset o apartament, que no em fa cap falta, en llogue, i amb el lloguer pague l’hipoteca”. En cada poble i ciutat, apareixien com una perillosa urticària, promocions de centenar o fins i tot milers de vivendes..., estava clar que no anava a vindre tanta gent d’altres territoris per ocupar-los, però, hi havia un negoci, no calia preocupar-se per res més.

Alcaldes i regidors es plegaven ( a canvi de res?), als designis dels promotors de torn; requalifica'm allà, pujam la volumetria ací, aprovam este PAI..., donava igual si feia falta o no, si era un bon projecte o no... carril ample per a l’urbanisme.

Els propietaris del sòl, cansats perquè el camp ja no deixa per viure, veien la venta dels seus terrenys com un bàlsam a una complicada realitat, dinerets frescos i ràpids, pa per avui, i fam per demà.

Ara, el somni ha acabat, els bancs no deixen els diners tant fàcil, els tipus d’ interès fan de les hipoteques un malson, ningú s’atreveix a comprar res, molts s’han quedat amb un pam de nas esperant poder vendre les terres més cares, i el territori, desfet o mig desfet, que poc abelleix vindre a estiuejar a una terra de formigó i mal gust, no?. És hora de tornar a un urbanisme possible i sostenible.